Fer una acció social on els pobres són el centre. No una política per complaure la jerarquia, ni per complaure els voluntaris, ni els professionals, ni les institucions polítiques. Ni per treure’n poder o protagonisme a benefici propi. Ni tan sols per pretendre “l’evangelització” dels pobres en el sentit d’apropar-los més a la institució eclesiàstica. Gratuïtat total.Una política que va resultar tan prestigiosa precisament per això. Tota l’energia abocada només a buscar sortides satisfactòries per a les persones que s’adreçaven a Càritas en demanda d’ajut va fer que l’entitat esdevingués capdavantera en projectes eficaços que després alguns serveis públics adoptaren, va fer que un dels col·lectius més deixats (els beneficiaris de l’antic FAS, una pensió de misèria per a gent gran) millorés i molt la seva qualitat de vida; va fer que les administracions públiques es comprometessin en serveis d’atenció als pobres necessàriament cars. Fins i tot va fer que la “Caixa” (això sí que és un miracle!) incrementés amb una mena de vitalici la pensió als beneficiaris del FAS que es trobaven en situació més precària.
Una acció social encaminada a fer que les persones pobres se’n sortissin. Perquè persones autònomes, valorades, amb el suport i els recursos que la seva dignitat exigeix són persones lliures per estimar i per sentir, si així ha de passar, l’alè de l’Esperit, perquè se senten estimades gratuïtament per d’altres.
I una acció discreta. Càritas no solia convocar els mitjans de comunicació per explicar que bé que treballava, sinó per denunciar polítiques econòmiques i socials que portaven a la marginació i per col·locar les necessitats de la gent en primer terme.
Aquesta Càritas va ser la del tàndem Joan A. Ventosa com a director i Pilar Malla com a secretària general. M’ho ha recordat i m’ha emocionat reprendre els escrits de Mn. Ventosa, mort fa un parell d’anys. Els ha publicat l’Editorial Mediterrània amb aquest títol: Escrits. Vist amb perspectiva, es palesa que la seva lucidesa continua sent un punt de referència imprescindible, bàsicament perquè els principis que predica són absolutament coherents amb les pràctiques que va dur a terme mentre va estar al capdavant de la institució.
Més endavant aquesta línia ha estat abandonada: l’anomenada ”evangelització dels pobres” ha adquirit protagonisme, es busca un lligam més explícit amb l’Església, es deixen de banda els projectes “cars” per raons purament econòmiques, sense tenir present que determinats col·lectius necessiten els millors recursos si han de tirar endavant, la propaganda institucional adquireix molt de protagonisme, la pràctica professional passa a segon terme i es considera una qüestió purament tècnica i es busquen assessors externs perquè no es confia en la potencialitat de la pròpia casa... Fins i tot Càritas s’arrenglera al costat dels qui expulsen els immigrants de l’Església. La credibilitat de Càritas, que podia dir davant les administracions que calien certs recursos perquè ella mateixa els hi destinava i els prioritzava amb bons resultats, s’està perdent.
Certament la realitat social també ha canviat perquè és molt dinàmica i no és fàcil trobar sortides satisfactòries, però això també passava en l’època de Mn. Ventosa, en què els ajuntaments començaven a desenvolupar els serveis socials amb pretensions (era l’optimisme de l’època!) de poder fer-se càrrec sense forats de tot. Càritas era menystinguda per ser una entitat privada, de caràcter eclesial i associada a la beneficència. En aquest context costava obrir-se camí i obtenir un reconeixement. Jo crec que això va ser possible per l’autenticitat del treball que es dugué a terme i per les ganes de posar-se al servei dels pobres de la millor manera.
Una acció social encaminada a fer que les persones pobres se’n sortissin. Perquè persones autònomes, valorades, amb el suport i els recursos que la seva dignitat exigeix són persones lliures per estimar i per sentir, si així ha de passar, l’alè de l’Esperit, perquè se senten estimades gratuïtament per d’altres.
I una acció discreta. Càritas no solia convocar els mitjans de comunicació per explicar que bé que treballava, sinó per denunciar polítiques econòmiques i socials que portaven a la marginació i per col·locar les necessitats de la gent en primer terme.
Aquesta Càritas va ser la del tàndem Joan A. Ventosa com a director i Pilar Malla com a secretària general. M’ho ha recordat i m’ha emocionat reprendre els escrits de Mn. Ventosa, mort fa un parell d’anys. Els ha publicat l’Editorial Mediterrània amb aquest títol: Escrits. Vist amb perspectiva, es palesa que la seva lucidesa continua sent un punt de referència imprescindible, bàsicament perquè els principis que predica són absolutament coherents amb les pràctiques que va dur a terme mentre va estar al capdavant de la institució.
Més endavant aquesta línia ha estat abandonada: l’anomenada ”evangelització dels pobres” ha adquirit protagonisme, es busca un lligam més explícit amb l’Església, es deixen de banda els projectes “cars” per raons purament econòmiques, sense tenir present que determinats col·lectius necessiten els millors recursos si han de tirar endavant, la propaganda institucional adquireix molt de protagonisme, la pràctica professional passa a segon terme i es considera una qüestió purament tècnica i es busquen assessors externs perquè no es confia en la potencialitat de la pròpia casa... Fins i tot Càritas s’arrenglera al costat dels qui expulsen els immigrants de l’Església. La credibilitat de Càritas, que podia dir davant les administracions que calien certs recursos perquè ella mateixa els hi destinava i els prioritzava amb bons resultats, s’està perdent.
Certament la realitat social també ha canviat perquè és molt dinàmica i no és fàcil trobar sortides satisfactòries, però això també passava en l’època de Mn. Ventosa, en què els ajuntaments començaven a desenvolupar els serveis socials amb pretensions (era l’optimisme de l’època!) de poder fer-se càrrec sense forats de tot. Càritas era menystinguda per ser una entitat privada, de caràcter eclesial i associada a la beneficència. En aquest context costava obrir-se camí i obtenir un reconeixement. Jo crec que això va ser possible per l’autenticitat del treball que es dugué a terme i per les ganes de posar-se al servei dels pobres de la millor manera.
Ara que amb els canvis dels màxims responsables de l’església barcelonina s’obre una porta a l’esperança, val la pena rellegir i recordar aquests escrits de Mn. Ventosa que posaven en el centre de tota la nostra atenció els pobres i les seves necessitats. Confiem que els nous bisbes també recuperaran aquesta autèntica línia de servei.
Mercè SoléPublicat l'octubre de 2004
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada