Costa Rica és un país centre-americà que rep el seu nom compost quan els conqueridors espanyols arriben a les seves platges (cap allà el 1502). Són rebuts per grups d’indígenes engalanats amb peces d’or, enmig d’un escenari de boscos tropicals exhuberants i platges paradisíaques.
Avui dia, l’or que va quedar sense expoliar, es conserva al “Museo del oro” de la ciutat de San José, que és la capital del país. Els grups d’indígenes viuen en reserves, relativament allunyats de la civilització, però els boscos i les platges continuen existint, amb una esplendor i abundància que sorprenen, sobretot venint d’on venim.
Costa Rica és un país de gent acollidora i amable; qualsevol paraula d’agraïment és contestada amb un “con mucho gusto” i la falta de senyalització de carrers i carreteres que acostumen a dificultar la localització de llocs i camins, es resolen preguntant a qualsevol persona, que segur que ens donarà tota mena de detalls per poder arribar allà on volem anar.
Quan fem camí per les carreteres del país, anem veient pobles molt dispersos, amb construccions molt modestes, enmig d’una verdor abundant. Sovint, ens trobem grups d’estudiants amb uniforme, al costat de la carretera, que anuncien la proximitat d’una escola, que n´hi ha per tot arreu. El dret a l’educació és una de les carácterístiques més significatives d’aquest país.
Costa Rica no té exèrcit, tot i que convé no oblidar que disposen del “mantell protector” dels Estats Units, en forma d’interessos econòmics, que probablement farien oblidar possibles ànsies expansionistes de qualsevol dels seus veïns (Nicaragua al nord i Panamà al sud).
Tenir l’oportunitat de visitar aquest país durant prop de dues setmanes, creiem que ha estat un privilegi. Hem recorregut el país de nord a sud i des de la costa Atlàntica a la costa del Pacífic.
La primera etapa del viatge va ser la visita al “Parque Nacional de Tortuguero”, al nord del país. El parc és una jungla travessada per diversos canals i rius que van a parar a l’Atlàntic. A les seves platges hi vénen a pondre els ous les tortugues (d’aquí ve el nom del Parc). Amb una mica de sort, i acompanyat per guies, pots arribar a veure alguns d’aquests rèptils d’una mida considerable, i que són una espècie protegida. També hi ha caimans, micos i una gran varietat d’ocells, que en tot moment criden l’atenció.
Sortint del Tortuguero, vàrem anar cap al sud seguint la costa Atlàntica fins arribar a la zona caribenya d’aquest país.
Cahuita, i Puerto Viejo, són poblacions al costat de la platja, que han servit d’inspiració a José M. Mendiluce per escriure una novel.la que es diu “Pura Vida”, i que pren el títol d’una forma de salutació freqüent entre els seus habitants). A prop d’aquestes poblacions, i anant cap l’interior, vàrem visitar una petita reserva indígena, Bribí, i ens van estar explicant els costums i els recursos naturals que hi ha per guarir determinades malalties.
Un cop vàrem deixar el Carib, vam travessar el país per anar cap al nord-oest, concretament a la zona volcànica de l’Arenal. Vam canviar les palmeres pels boscos tropicals, i les platges per les muntanyes. A la nit, uns petits fils de lava, sortint del cràter del volcà, ens recordaven que l’Arenal encara és viu.
I per acabar, la península de Corcovado, al Pacífic, al sud-oest del país, un racó de món on el turisme massiu no hi ha arribat, i que sigui per molts anys). Corcovado és un parc natural protegit, al qual només s’hi pot accedir pel mar. La visita ha de fer-se amb guia, i amb una mica de sort s’hi veuen tucans, papagais i els simpàtics micos “cara blanca”, i en el recorregut que fas a la propera illa del Caño, balenes i dofins.
Costa Rica és… boscos tropicals, platges solitàries, volcans en erupció, bona gent, sortides del sol per l’Atlàntic, postes del sol pel Pacífic… una meravella… Pura vida.
Jordi Nosàs és arquitecte i Anna Pomares treballadora socialAvui dia, l’or que va quedar sense expoliar, es conserva al “Museo del oro” de la ciutat de San José, que és la capital del país. Els grups d’indígenes viuen en reserves, relativament allunyats de la civilització, però els boscos i les platges continuen existint, amb una esplendor i abundància que sorprenen, sobretot venint d’on venim.
Costa Rica és un país de gent acollidora i amable; qualsevol paraula d’agraïment és contestada amb un “con mucho gusto” i la falta de senyalització de carrers i carreteres que acostumen a dificultar la localització de llocs i camins, es resolen preguntant a qualsevol persona, que segur que ens donarà tota mena de detalls per poder arribar allà on volem anar.
Quan fem camí per les carreteres del país, anem veient pobles molt dispersos, amb construccions molt modestes, enmig d’una verdor abundant. Sovint, ens trobem grups d’estudiants amb uniforme, al costat de la carretera, que anuncien la proximitat d’una escola, que n´hi ha per tot arreu. El dret a l’educació és una de les carácterístiques més significatives d’aquest país.
Costa Rica no té exèrcit, tot i que convé no oblidar que disposen del “mantell protector” dels Estats Units, en forma d’interessos econòmics, que probablement farien oblidar possibles ànsies expansionistes de qualsevol dels seus veïns (Nicaragua al nord i Panamà al sud).
Tenir l’oportunitat de visitar aquest país durant prop de dues setmanes, creiem que ha estat un privilegi. Hem recorregut el país de nord a sud i des de la costa Atlàntica a la costa del Pacífic.
La primera etapa del viatge va ser la visita al “Parque Nacional de Tortuguero”, al nord del país. El parc és una jungla travessada per diversos canals i rius que van a parar a l’Atlàntic. A les seves platges hi vénen a pondre els ous les tortugues (d’aquí ve el nom del Parc). Amb una mica de sort, i acompanyat per guies, pots arribar a veure alguns d’aquests rèptils d’una mida considerable, i que són una espècie protegida. També hi ha caimans, micos i una gran varietat d’ocells, que en tot moment criden l’atenció.
Sortint del Tortuguero, vàrem anar cap al sud seguint la costa Atlàntica fins arribar a la zona caribenya d’aquest país.
Cahuita, i Puerto Viejo, són poblacions al costat de la platja, que han servit d’inspiració a José M. Mendiluce per escriure una novel.la que es diu “Pura Vida”, i que pren el títol d’una forma de salutació freqüent entre els seus habitants). A prop d’aquestes poblacions, i anant cap l’interior, vàrem visitar una petita reserva indígena, Bribí, i ens van estar explicant els costums i els recursos naturals que hi ha per guarir determinades malalties.
Un cop vàrem deixar el Carib, vam travessar el país per anar cap al nord-oest, concretament a la zona volcànica de l’Arenal. Vam canviar les palmeres pels boscos tropicals, i les platges per les muntanyes. A la nit, uns petits fils de lava, sortint del cràter del volcà, ens recordaven que l’Arenal encara és viu.
I per acabar, la península de Corcovado, al Pacífic, al sud-oest del país, un racó de món on el turisme massiu no hi ha arribat, i que sigui per molts anys). Corcovado és un parc natural protegit, al qual només s’hi pot accedir pel mar. La visita ha de fer-se amb guia, i amb una mica de sort s’hi veuen tucans, papagais i els simpàtics micos “cara blanca”, i en el recorregut que fas a la propera illa del Caño, balenes i dofins.
Costa Rica és… boscos tropicals, platges solitàries, volcans en erupció, bona gent, sortides del sol per l’Atlàntic, postes del sol pel Pacífic… una meravella… Pura vida.
Publicat l'octubre de 2004
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada