La divisió del bisbat de Barcelona

En això d'anar publicant articles antics, de vegades el pas del temps es nota massa... Però ens ha semblat interessant "refrescar" com va anar tot plegat...

El 15 de juny del 2004, data en què es confirmà la divisió de la diòcesi, passarà a la història de la nostra església de Barcelona com un dels dies més nefasts. Em trobava a Prats de Cerdanya, participant de la trobada anual del Secretariat Interdiocesà de Catequesi, quan em vaig assabentar de la decisió romana. Els mals presagis es complien. Personalment em vaig sentir molt trist, més abatut que indignat. Quan vaig tornar a Barcelona, vaig poder comprovar que eren molts companys, sacerdots i laics que compartien el mateix estat d’ànim.

El motiu no era el fet en ell mateix, sinó la manera de fer-ho i l’oportunitat. No vull entrar ara en les disquisicions de si era necessària aquesta divisió. Sobre si era necessària la desmembració de la diòcesi de Barcelona hi ha arguments en pro i contra. Durant molts anys se n’ha parlat, ja es va apuntar aquesta possibilitat en l’Assemblea de Preveres de 1977. El cert és que mai no hi hagut consens sobre aquest tema. Personalment sempre m’hi he mostrat en contra, però reconec que altres, tot adduint raons vàlides, la propugnaven.

El que no podem estar d’acord és que aquesta decisió, que afectarà tant a les vides de les nostres comunitats, s’hagi pres en un despatx de la Cúria romana, sense que els principals afectats hi hagin pogut opinar. Una decisió realitzada sense llum ni taquígrafs.

I a partir d’aquí és quan se’m susciten un seguit d’interrogants, interrogants als quals fins ara ningú no ha donat resposta.Quines són les veritables raons que ha portat a la Congregació dels Bisbes a prendre aquesta decisió? Dic la Congregació dels Bisbes, perquè tots sabem que és un abús carregar sobre els espatlles del sant pare aquesta resolució. Podem pensar que Roma ha volgut canviar l’estructura de l’església de Barcelona, degut a fets anòmals que protagonitzem els seus membres? I en aquest cas, quins són aquests fets que s’han de corregir?

El cardenal Ricard Maria Carles, uns dies abans, en el Consell Episcopal primer, i desprès en el Col·legi de Consultors, va comunicar als seus membres que era un fet imminent la divisió de la diòcesi. En aquesta informació, va dir que la primera comunicació sobre aquesta divisió la va tenir el dia 24 de març del 2004, quan va rebre una carta de la Nunciatura de Madrid. Per què no es van reunir els bisbes de Catalunya, per poder aportar a Roma les seves consideracions? Per què no es va reunir durant tot el curs passat el Consell Pastoral Diocesà, i només una (al setembre, molts mesos abans) el Consell Presbiteral? Per què aquest fet era desconegut pel Consell Episcopal de Barcelona? No era prou important aquest decisiò romana, que afecta a la vida de molts capellans i laics, perquè es silenciés?Com és que un fet com la divisió s’ha pres amb tanta pressa, sense cap mena d’estudi previ i ara s’ha d’improvisar tot? A Madrid, bisbat que sempre es cita com a referent, es van fer estudis previs, supervisats per l’aleshores arquebisbe. Aquí es van ficar un dia al llit units i es van despertar separats, i coincidint amb el canvi d’arquebisbe.

Per què es va nomenar administrador apostòlic durant el temps intermedi al bisbe Àngel Saiz Meneses, i no al bisbe Joan Carrera, quan per antiguitat i coneixement de Barcelona semblava que fos el més convenient?

Per què els bisbes de Catalunya no han cregut oportú dir res en públic sobre aquesta decisió? O el que succeeix a Barcelona, no afecta a totes les esglésies del Principat?

L’únic argument oficial que hem pogut escoltar és: la gran demografia del bisbat. Motiu no gens vàlid, i honestament crec que és fals. Tots els que estem en parròquies o moviments sabem i patim la gran davallada del nombre de cristians. Si la raó és aquesta, el gran nombre d’habitants, encara és més preocupant, ja que vol dir que encara es pensa amb criteris de cristiandat. Regir-se per aquests criteris fa que, com podem comprovar en els nostres dies, molts bisbes no encerten en el to ni la forma de posicionar-se davant de la societat.Fet el “bunyol”, utilitzant l’expressió de la revista Foc Nou, és el moment de caminar endavant. Ho farem havent rebut una ferida greu, una ferida que ja no se cicatritzarà, ja és per sempre. Conscients que amb aquesta decisió s’ha posat de manifest que estem molt lluny que en la nostra Església s’hagi assumit la teologia de l’Església local, i de la comunió, tan ben exposades en bonics documents: Vaticà II, Concili Provincial, i més concretament a Barcelona amb les dues assemblees, la de preveres i la diocesana.Acabo amb una petició, i un desig. La petició és que s’expliqui bé la situació personal dels preveres que treballen ministerialment en els nous bisbats, i també la dels laics que estan en moviments diocesans i delegacions. I el desig és davant el fet que tota divisió comporta tensions, que aquí també hi seran: el repartiment del patrimoni, la redistribució de les persones, la forma com s’hauran de regir institucions com el Seminari, tribunals etc. Hi ha el perill que nosaltres caiguem també en aquest parany, i tot volent defensar “els drets del nostre bisbat” ens barallem. Hem de fer tot el que sigui possible per mantenir entre tots l’amistat, i si discrepem que no sigui motivat per la divisió sinó per criteris pastorals.
Josep M. Jubany és rector de Santa Eulàlia de Mèrida,a l’Hospitalet de Llobregat

Publicat al desembre del 2004