El Juanma i jo ens vam conèixer fa poc més de tres anys. A mesura que ens anàvem coneixent, ens anàvem enamorant. A poc a poc es va anar consolidant la voluntat d’unir-nos més en un projecte de parella. Hi ha hagut alts i baixos, en els quals hem après a estimar-nos i hem madurat la nostra relació. Hem apostat l’un per l’altre i, aquest setembre, vam anar a viure junts per formar una nova família.
Així ho expressàvem el dia de la nostra “festa-casament”: “Los dos empezamos a andar un camino en el que nos hemos ido conociendo y apoyándonos mutuamente. Cuando empezamos a andar el camino, no sabíamos dónde nos llevaría. Al principio eran caminos separados, que cada vez se iban acercando más y que, a partir de ahora, queremos que esos caminos sean uno solo y recorrerlo los dos juntos durante toda la vida. Para nosotros esta celebración no es una meta en sí misma, queremos que sea el punto de partida del resto del camino.”
Aquest dia va ser molt especial per nosaltres. Ens acompanyaven els nostres amics i familiars, amb qui ens hem estat propers i estimat en les diferents etapes de la nostra vida i amb qui volem fer-ho a partir d’ara. En aquesta festa expressàvem tot allò més important i profund per nosaltres: el fet que ens estimem i fèiem un pas, l’estar units amb els que estimem, fer una festa que la vam preparar entre l’esforç de tots on cadascú dels convidats es va responsabilitzar de la seva part de servei (fer el menjar, preparar infraestructura, decoració, fer els records, fer fotos...). Vam donar gràcies a Déu d’haver-nos conegut, ens vam comprometre davant de tots i... vam beure, vam menjar, vam parlar, vam ballar, vam cantar, vam riure, ens vam fer fotos... I sobretot, vam procurar que tothom se sentís de gust.
Molts dels que ens van acompanyar van haver-se de plantejar la seva posició respecte a la situació. Voldria subratllar que els més grans van mostrar-nos què era el més important per ells. Nosaltres com a fills, néts, amics... passàvem pel davant dels esquemes mentals tradicionals que tenen d’entendre el món i les relacions humanes. Per altra banda, els més joves ho vivien amb tota normalitat i, per a ells, som testimonis d’una Església oberta, militant i en diàleg amb la societat actual.Caldria situar aquest fet en el context de dues vides, amb dues experiències prèvies paral.leles. Volem posar l’accent en aquest punt, ja que tot això no passa “per art d’encantament”, sino que és la continuació d’un procés que hem fet cadascun de nosaltres dos. Aquest pas és per a tots dos construir en ferm la vida. És recollir tot allò millor de cadascú, madurat i posat al servei d’un projecte comú.
Durant cadascuna de les nostres vides, hem hagut de superar dificultats petites i, d’altres, que ens marquen de per vida. Ser homosexual i l’acceptació dels altres és una que ens condiciona especialment, però n’hi ha d’altres igualment importants que ens afecten profundament, com és la classe o condició social (emigrar d’Andalusia, venir de pagès a ciutat, treballar des de petit al camp, buscar feina, viure de lloguer...).
Per tots dos és molt important la família, els amics, l’equip de revisió de vida i el moviment cristià, és allò més valuós que tenim. Són els qui ens han fet costat en aquest procés i amb els que hem après junts a viure. Han estat i són el nostre punt d’obertura a la vida, als altres, a la societat i a Jesús-Déu i tota la grandesa del “més-enllà”.
Ens agradaria compartir aquest moment de plenitud, en què vivim en pau i en què sentim Déu-Pare proper, que ens estima i ens beneeix, perquè estem consolidant un projecte de vida. Ens està passant allò més gran que ens ha passat mai. No és que no vegem les dificultats i els perills. N’hi ha d’interns de la parella: ens podriem estancar, per manca d’estar oberts als altres. I també n’hi ha d’externs: la creixent acceptació social també podria fer un pas enrere. Però creiem que la vida és risc, cal donar-se als altres per retrobar la vida.És en aquest sentit que hem pensat en la possibilitat de l’adopció, ara que sembla que s’apropa. A nosaltres, ens faria molta il.lusió, i a la nostra llar hi estem fent lloc perquè pugui ser així. De totes maneres, no volem deixar d’estar atents a posar-nos al servei i fer acció amb altres persones del nostre entorn, és a dir a ser militants cristians i obrers en el nostre entorn.Finalment, celebrem que es debati aquest tema al carrer i que puguem dialogar amb gent que no ens coneix i té postures que no compartim. La societat ha viscut bastant al marge d’aquesta realitat que s’ha obert camí ella mateixa (en “l’ambient”, les associacions homosexuals...) i ara ha de recuperar el temps perdut per encaixar aquesta realitat que grinyola en els esquemes tradicionals.
Miquel Palau és arquitecte tècnic
Publicat el desembre del 2004
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada