L'Església tancada

Un cap de setmana de juliol després de les manifestacions, concentracions i tancades dels sense papers al Pi i a la catedral.

Una vegada més es vol deixar constància de la greu situació en què viuen moltes persones entre nosaltres i denunciar una llei que no la resol. Faran un dejuni de 48 hores a la plaça de la catedral. Seran alguns, pocs, centenars. Al dejuni s’hi sumen uns quants cristians i algunes altres persones més, en total algunes desenes, poques, que volen fer costat als sense papers i denunciar l’actitud dels responsables de la catedral que van permetre-hi l’entrada de la policia i no van cercar una solució per l’estil de la del Pi.
Els dos dies de dejuni van transcórrer enmig d’una barreja de petites assemblees, lentes per les traduccions de les intervencions (urdu, anglès, àrab, castellà, català i alguna altra llengua), i de petites intervencions festives dels presents o d’algun passavolant, cants la majoria de vegades. En una assemblea hi hagué la breu intervenció testimoni del capellà del Pi, Tano de Casacuberta, que fou convidat a parlar. Manifestà que és essencial en el missatge cristià la indissolubilitat de l’amor a Déu i l’amor als altres, els més febles sobretot. Tot va transcórrer amb molta normalitat i el diumenge a la tarda els concentrats pararen el dejuni i deixaren la plaça.
Tot? No! Tot no va transcórrer amb normalitat: la catedral va estar tancada i barrada tot el cap de setmana, als fidels, als turistes, a tothom. L’església, tancada. Tot un trist símbol?
Sí, un trist símbol i una mesura d’aquelles, una més, d’aquelles que provoquen l’animadversió de gent senzilla: «És per culpa d’aquests d’aquí fora que està tancada».
Josep Pascual Publicat a l'octubre del 2004