Bisbe Carles, no és aquesta carta ni de blasme ni d’elogis, és per donar al seu successor i ajudar-lo a ser més bon pastor. Voldria que li entregui o li digui de viva veu tot això:Que sigui pare pels seus rectors, a més de pare espiritual necessiten pare humà, no madrastra, ni pare llunyà.
Que, de tant en tant, agafi el telèfon i truqui a algun d’aquests ajudants seus, isolats potser, cansats i malalts que fan el que bonament poden: “Joan, sóc el bisbe, què et sembla si demà vinc a prendre un cafetot a casa teva”?
Que quan algun rector l’hagi visitat, sigui pel motiu que sigui, i acabin prop de les dues, no el deixi anar-se’n, que vagi a buscar el cotxe qui sap on, condueixi mitja hora o tres quarts, arribi a casa seva cansat i desganat, es faci un entrepà o una truita i s’estiri al sofà (si en té). Convidi’l a dinar, que segui a la seva taula i comparteixin l’àpat familiar.
Deixi’m explicar-li, i expliqui-li al nou bisbe, aquest episodi que vaig viure de molt a prop. El rector d’un poble dels grossos del Baix Empordà, estava malalt de debò, una forta depressió unida a problemes renals i de fetge li feien demanar un vicari. Encara que poques, quedaven algunes parròquies amb vicari. La resposta fou que l’enviarien a un poble petit amb poca feina (només tres pobles petits). Ell va protestar, no era el moment de deixar les amistats de més de deu anys i anar on no coneixia ningú; el poble va protestar, va fer manifestacions, els diaris se’n van fer ressò, tot en va. Així, doncs, malalt, va arribar a un poble que ja sabia que no hi volia anar, que hi anava per força, i que li va fer el buit. Van passar dies, setmanes i mesos, ni una sola trucada ni del bisbe, ni del vicari episcopal, ni de ningú de la cúria per interessar-se per la seva salut, de com li anava la feina, si necessitava alguna ajuda, res de res. I sé d’almenys un altre cas semblant.
És això ser germà? És això ser humà? Si els sacerdots que penquen en els pobles i ciutats són tractats així, què podem esperar els feligresos?
Bisbe Carles, germà en Crist, fes saber al teu successor, sigui qui sigui, el sentiment de molts rectors i que els seus feligresos molt sovint ignoren.
Francesc Gimbernat és jubilat i té 89 anys
Que, de tant en tant, agafi el telèfon i truqui a algun d’aquests ajudants seus, isolats potser, cansats i malalts que fan el que bonament poden: “Joan, sóc el bisbe, què et sembla si demà vinc a prendre un cafetot a casa teva”?
Que quan algun rector l’hagi visitat, sigui pel motiu que sigui, i acabin prop de les dues, no el deixi anar-se’n, que vagi a buscar el cotxe qui sap on, condueixi mitja hora o tres quarts, arribi a casa seva cansat i desganat, es faci un entrepà o una truita i s’estiri al sofà (si en té). Convidi’l a dinar, que segui a la seva taula i comparteixin l’àpat familiar.
Deixi’m explicar-li, i expliqui-li al nou bisbe, aquest episodi que vaig viure de molt a prop. El rector d’un poble dels grossos del Baix Empordà, estava malalt de debò, una forta depressió unida a problemes renals i de fetge li feien demanar un vicari. Encara que poques, quedaven algunes parròquies amb vicari. La resposta fou que l’enviarien a un poble petit amb poca feina (només tres pobles petits). Ell va protestar, no era el moment de deixar les amistats de més de deu anys i anar on no coneixia ningú; el poble va protestar, va fer manifestacions, els diaris se’n van fer ressò, tot en va. Així, doncs, malalt, va arribar a un poble que ja sabia que no hi volia anar, que hi anava per força, i que li va fer el buit. Van passar dies, setmanes i mesos, ni una sola trucada ni del bisbe, ni del vicari episcopal, ni de ningú de la cúria per interessar-se per la seva salut, de com li anava la feina, si necessitava alguna ajuda, res de res. I sé d’almenys un altre cas semblant.
És això ser germà? És això ser humà? Si els sacerdots que penquen en els pobles i ciutats són tractats així, què podem esperar els feligresos?
Bisbe Carles, germà en Crist, fes saber al teu successor, sigui qui sigui, el sentiment de molts rectors i que els seus feligresos molt sovint ignoren.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada