Crisis

La gent d’aquesta generació creu que la humanitat mai no ha estat tant bé com ara. Tot i així, vivim immersos en nombroses crisis: el col·lapse ferroviari de rodalies; el col·lapse de la xarxa elèctrica, que es debat entre l’apagada general i el no a la MAT; la immigració desbocada que parla d’una extrema pobresa en països d’origen i un complicat debat entre el recel cultural i la necessitat de mà d’obra; la sequera perllongada que ha desfermat conflictes territorials pel pretès dret a la propietat de l’aigua; el canvi climàtic que amenaça les generacions actuals i encara més les futures; la crisi immobiliària i financera...

Totes aquestes crisis són semblants a les d’altres països i comunitats veïnes, per tant no són la conseqüència d’una conjuntural mala gestió política. Dir que són culpa d’una manca d’inversió o de previsió és només denunciar una part, la menys significativa, del problema. Dir que amb més inversió i més gestió local la Generalitat ens hauria estalviat l’apagada elèctrica de fa un any o el decret de la sequera és desconèixer el problema o bé voler fer creure que tot s’arregla amb més autogovern. No és així. Totes aquestes crisis manifesten que anem arribant als límits d’un mal concepte de desenvolupament per desigual i insostenible perquè és esclau del creixement i de l’extracció il·limitada de recursos de l’escorça terrestre sense reposar-los després d’haver-los utilitzat.
Al concepte de sostenibilitat no hi arribarem només repetint la paraula com si fos una mena de mantra, sinó canviant de model per passar de l’explotació pura i dura dels fluxos de materials i d’energies cap a una utilització que en contempli d’antuvi el cost de reposició. L’aigua ha de pujar de preu perquè la depuració per a poder-la reutilitzar té un cost. La gasolina i tots els combustibles de carboni han de pujar molt de preu perquè cal que cada gram de CO2 que s’emet a l’atmosfera torni als embornals terrestres i marins. L’energia i els materials necessaris per a construir un edifici i per desconstruir-lo quan arriba el final de la seva vida útil s’han de comptabilitzar perquè tenen un cost de reposició. L’increment del cost no ha fet més que començar. La crisi és doncs global i profunda però albira un canvi alliberador.
Salva Clarós