Llibertat d'expressió

És una sensació encantadora obrir el correu electrònic i trobar-te amenaces o insults. O adonar-te que el teu nom o el de persones estimades fa les Amèriques gràcies a tercers que t’han deixat verd. De fet a casa ja n’hem vist de tots colors. De vegades amb signatura, de vegades sense. Això que no som pas famosos, ni fem res rellevant ni insòlit. Som d’un mediocre que matem.

Una de les persones que es va passar una bona temporada assetjant-nos es va disculpar quan es va adonar que realment ens havia fet mal, cosa que li vaig agrair moltíssim. Recordo que em deia: “és que em van dir coses de vosaltres que no eren veritat”. No sé si vaig aconseguir fer-li entendre que, fossin o no veritat, no era manera d’abordar el problema, perquè en qualsevol cas n’haguéssim pogut parlar i tots plegats ens hauríem estalviat molts maldecaps. El noi tenia habilitat per escriure i certament la utilitzava i quan volia ferir, ho aconseguia. I ho feia de manera que es feia difícil demanar-li responsabilitats legals, entre d’altres coses perquè prou feina tenim i perquè hi ha coses que per mal que facin no són pas delicte.

Tot plegat em sembla fruit del moment en què vivim, en nivells molt diferents. La COPE és decididament escandalosa, segurament la mostra més bèstia d’això que escric, però hi ha molta gent a qui li agrada, o a qui no li agrada però que també l’escolta o se’n fa altaveu, cosa que igualment dóna peixet a l’emissora.

D’una banda, mitjans de comunicació, partits polítics (PP, sobretot) i darrerament moviments eclesials, no dubten a deixar anar pel broc gros tota mena de verí perquè si cola, cola. Ho fan a més com si fossin defensors de la llibertat d’expressió, quan de fet no és que expressin opinions, sinó que aixequen calúmnies, o alimenten prejudicis o senzillament menteixen. Cosa força diferent.O de vegades no ho fan directament, però permeten, com algun diari digital –penso en un de Mataró–, que els seus lectors opinin anònimament i amb un llenguatge proper a l’insult, encara que escorxin el personal, perquè saben que la gent llegim amb fruïció aquestes coses, i que, per tant, això incrementa la lectura de la seva publicació.

D’una altra banda, hi ha la gent a qui ja li està bé. Que si veu que si algú no li cau bé o li fa nosa, i rep, molt millor. Tant si aquest algú és un adversari polític al municipi més petit de la comarca, com si són els immigrants en pes, els catòlics, o els ateus. Tant se val. És una actitud de “regalar-se l’oïda” amb allò que no sabem si és veritat però que ens agrada sentir perquè reforça els nostres propis prejudicis.

I la veritat és que internet no ajuda gaire. D’una banda permet una gran i immediata participació. Però, a part que alguns comentaris estaria bé que fossin més meditats i reposats, permet aquesta mena d’impunitat que prové de l’anonimat. És cert que si penges a internet una foto de l’ex-nóvio en pilota picada i amb comentaris vexatoris és probable que l’endemà et trobis la guàrdia civil a la porta. Però també és cert que abans d’arribar aquí hi ha una altíssima gamma d’insult, insinuació i mala fe que no és delicte, però que no crea precisament un bon clima de convivència.

Rehabilitar la política, fer la societat més democràtica i participativa, acollir els que són diferents, donar el suport que necessiten als més febles es fa molt difícil amb tant de soroll i de desqualificació mútues. Ens fa falta actuar higiènicament i promoure la nostra salut mental. No pas a base d’actuar sobre els altres, sinó de no deixar-nos embolicar per aquest tipus de dinàmica. I de ser curosos amb allò que diem sobre la gent.
Mercè Solé és treballadora social