A mi, el que més m’agrada del CPL, el Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, que és el lloc on treballo des de fa molts anys, és que, enmig dels sobresalts eclesials d’aquests temps, és un lloc prou lliure com per continuar transmetent un estil i un llenguatge d’Església obert, atent al món, amb voluntat de connectar amb la societat. Un estil i un llenguatge en la línia del Concili Vaticà II, que ara sembla sovint tan arraconat. També m’agrada, tot sigui dit, l’ambient amable de treball que en general hi ha, però això és una cosa més interna, que no transcendeix cap enfora. Però que tanmateix també deu ajudar-hi.
El CPL, per als qui no el coneguin, és una entitat privada però amb reconeixement eclesial, que ara pràcticament només es dedica a tasques editorials. Abans també feia moltes trobades i cursets, sobretot en l’època en què va caldre implantar la reforma litúrgica del Concili. Però ara el que fa, sobretot, és publicacions. Per exemple, aquell full de monicions i pregàries que s’utilitza a les misses, i que va inclòs dins la revista Missa Dominical, que ofereix material per a la preparació de la missa en general i de l’homilia en particular. I per exemple també, el Cantoral de Missa Dominical, utilitzat a tantes esglésies. O la col.lecció de llibrets per a la pregària o la preparació dels sagraments, com ara el llibret Lectures de casament que tot nuvi o núvia que es preï segur que ha utilitzat. O la col.lecció Emaús, on recentment hem publicat una selecció d’entrevistes de les que van anar sortint a L’Agulla. O la col.lecció “Sants i Santes”, petites biografies escrites, com diu la publicitat, “amb simpatia envers el sant però alhora amb respecte a la veritat”.
Aquestes serien algunes de les publicacions més conegudes. També n’hi ha, certament, de més erudites, o de més clàssiques, una mica de tot. Però aquesta deu ser la principal gràcia d’aquesta entitat. Que té aquesta oferta àmplia, que ha ajudat a crear, a Catalunya i a Espanya, i també a Amèrica Llatina, una manera d’oferir el llenguatge de la fe que ajudi a viure allò que la celebració cristiana té de més profund i de més transcendent, arrelat i vinculat a la nostra realitat quotidiana, i a les inquietuds per fer avançar el món en què tothom pugui viure una vida digna.
Segurament que aquest arrelament en el món, i aquesta tasca al servei d’una vida més digna -i també, naturalment, al servei d’una Església més oberta- podrien ser més intensos. Però el fet és que així, sense voler córrer més del compte, aconseguim que el nostre treball pugui arribar a un nombre molt gran de gent, al qual podem ajudar en tots dos niivells: la vivència litúrgica i cristiana seriosa i viscuda amb profunditat, i l’arrelament d’aquesta vivència en el món. Al capdavall, repetim-ho, allò que va convidar a viure el Concili Vaticà II.
I bé. El cas és que aquests dies el CPL fa cinquanta anys. La seva primera presència pública va ser un llibre, publicat l’any 1958, que es titulava Monicions i pregàries per a la santa missa, i que va sortir editat en català i en castellà. El seu principal promotor va ser un capellà que aleshores tenia 30 anys i que ara és bisbe i en té 80, Pere Tena. Eren els anys en què la missa es deia encara tota en llatí i d’esquena a l’assemblea. I el llibre pretenia ajudar a entendre el sentit dels diversos temps litúrgics, de les festes, i de tot allò que s’esdevenia a la celebració. Els qui van fer aquell llibre esperaven que un dia arribaria allò que, gràcies a la capacitat de mirar endavant d’un papa que es va dir Joan XXIII, tindria lloc set anys després: que la missa es diria en la llengua de la gent, amb la participació de la gent, de cara a la gent.
Des d’aleshores, el CPL ha mirat d’ajudar a anar fent realitat aquesta nova manera de celebrar, i l’estil d’Església i de món que en aquest estil s’hi conté. I evidentment que caldria avançar molt més. Però jo em sento molt satisfet de tot el que, des del CPL, hem pogut fer i podem continuar fent.
Josep Lligadas és secretari del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona
El CPL, per als qui no el coneguin, és una entitat privada però amb reconeixement eclesial, que ara pràcticament només es dedica a tasques editorials. Abans també feia moltes trobades i cursets, sobretot en l’època en què va caldre implantar la reforma litúrgica del Concili. Però ara el que fa, sobretot, és publicacions. Per exemple, aquell full de monicions i pregàries que s’utilitza a les misses, i que va inclòs dins la revista Missa Dominical, que ofereix material per a la preparació de la missa en general i de l’homilia en particular. I per exemple també, el Cantoral de Missa Dominical, utilitzat a tantes esglésies. O la col.lecció de llibrets per a la pregària o la preparació dels sagraments, com ara el llibret Lectures de casament que tot nuvi o núvia que es preï segur que ha utilitzat. O la col.lecció Emaús, on recentment hem publicat una selecció d’entrevistes de les que van anar sortint a L’Agulla. O la col.lecció “Sants i Santes”, petites biografies escrites, com diu la publicitat, “amb simpatia envers el sant però alhora amb respecte a la veritat”.
Aquestes serien algunes de les publicacions més conegudes. També n’hi ha, certament, de més erudites, o de més clàssiques, una mica de tot. Però aquesta deu ser la principal gràcia d’aquesta entitat. Que té aquesta oferta àmplia, que ha ajudat a crear, a Catalunya i a Espanya, i també a Amèrica Llatina, una manera d’oferir el llenguatge de la fe que ajudi a viure allò que la celebració cristiana té de més profund i de més transcendent, arrelat i vinculat a la nostra realitat quotidiana, i a les inquietuds per fer avançar el món en què tothom pugui viure una vida digna.
Segurament que aquest arrelament en el món, i aquesta tasca al servei d’una vida més digna -i també, naturalment, al servei d’una Església més oberta- podrien ser més intensos. Però el fet és que així, sense voler córrer més del compte, aconseguim que el nostre treball pugui arribar a un nombre molt gran de gent, al qual podem ajudar en tots dos niivells: la vivència litúrgica i cristiana seriosa i viscuda amb profunditat, i l’arrelament d’aquesta vivència en el món. Al capdavall, repetim-ho, allò que va convidar a viure el Concili Vaticà II.
I bé. El cas és que aquests dies el CPL fa cinquanta anys. La seva primera presència pública va ser un llibre, publicat l’any 1958, que es titulava Monicions i pregàries per a la santa missa, i que va sortir editat en català i en castellà. El seu principal promotor va ser un capellà que aleshores tenia 30 anys i que ara és bisbe i en té 80, Pere Tena. Eren els anys en què la missa es deia encara tota en llatí i d’esquena a l’assemblea. I el llibre pretenia ajudar a entendre el sentit dels diversos temps litúrgics, de les festes, i de tot allò que s’esdevenia a la celebració. Els qui van fer aquell llibre esperaven que un dia arribaria allò que, gràcies a la capacitat de mirar endavant d’un papa que es va dir Joan XXIII, tindria lloc set anys després: que la missa es diria en la llengua de la gent, amb la participació de la gent, de cara a la gent.
Des d’aleshores, el CPL ha mirat d’ajudar a anar fent realitat aquesta nova manera de celebrar, i l’estil d’Església i de món que en aquest estil s’hi conté. I evidentment que caldria avançar molt més. Però jo em sento molt satisfet de tot el que, des del CPL, hem pogut fer i podem continuar fent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada