19 de jul. 2008

Jesús i la família (II)


Dèiem al número anterior de L’Agulla que les escenes familiars positives en la vida de Jesús només les trobem en els relats de la infància, en els dos primers capítols de Mateu i Lluc. Després, durant la seva vida pública, Jesús mostrarà un notable distanciament dels seus familiars, i assenyalarà que la família que realment li interessa és la dels que escolten la seva paraula i segueixen el camí de Déu. Només hi ha un moment en què Jesús defensa la dedicació a la família. I és quan algú, amb pretextos religiosos, descuida l’atenció als pares necessitats (Mt 7,9-13). I aquí es veu un cop més per on van els seus criteris: l’important no són els llaços familiars com a tals, sinó l’atenció a la gent que un té a prop quan aquesta gent et necessita.
Tota aquesta mirada seria incompleta, però, si no assenyaléssim també el fet que a l’evangeli de Joan la mare de Jesús és presentada exercint un paper important en dos moments claus de la vida pública de Jesús: en el primer miracle, a Canà de Galilea, i al peu de la creu, quan Maria és confiada a la cura del deixeble estimat (Jo 2,1-12; 19,25-27). Aquesta presència positiva de Maria en l’evangeli de Joan contrasta amb l’afirmació de la incredulitat dels germans de Jesús (Jo 7,1-5), i certament va més enllà de cap valoració de la família com a tal, sinó que té sobretot una funció simbòlica. Com passarà després, també, en l’última aparició de Maria al Nou Testament, reunida al cenacle amb els apòstols esperant la vinguda de l’Esperit (Fets 1,12-14). Maria, en tots aquests casos, és el símbol d’Israel, que dóna a llum el Messies, i que és cridada a donar a llum també a la nova comunitat dels germans de Jesús, l’Església.
Aquest distanciament de Jesús respecte a la seva família no vol dir tampoc, certament, que no se l’estimés, ni que rebutgés els llaços de la sang. Però sí que mostra molt clarament que ell no li dóna cap valor especial de cara a l’anunci del Regne. Jesús no presenta en cap moment la família com un espai per al creixement de la fe, sinó que més aviat el seu interès és deixar clar que, en cas de conflicte, el seguiment del camí del Regne ha de passar per davant dels llaços familiars (Mt 10,21; 10,34-39; Lc 14,25-33).
Més endavant, l’experiència de la comunitat cristiana dels primers temps mostrarà que, mentre per una banda el seguiment de Jesús podia provocar trencaments familiars dolorosos i fins i tot denúncies entre membres de la mateixa família, també podia ser la família un lloc important per a la vivència del seguiment de Jesús, i un espai obert i acollidor de cara als altres cristians. I així serà al llarg dels temps, i així pot continuar essent ara en molts casos. I el record de la família de Natzaret podrà ser un bon estímul en aquest sentit. Però les paraules de Jesús haurien de posar en guàrdia contra la temptació d’absolutitzar la família i de creure que el model familiar que en un determinat moment històric es considera el correcte segons els valors tradicionals, realment ha de ser el mitjà bàsic de transmissió de la fe. No és això el que Jesús pensava. Certament que per a ell l’únic model de família imaginable és el que es reflecteix a l’inici del llibre del Gènesi, format per un home i una dona amb els corresponents fills. Jesús defensa clarament aquest model. Però si mirem totes les seves intervencions sobre el tema, veurem que el que ell té més interès a destacar no és el model com a tal, sinó la necessitat de vigilar de no convertir la família en un nucli tancat i només preocupat per si mateix i per cada un dels seus membres, oblidant la crida bàsica a considerar tothom com a germà i a ser testimonis del seu Regne enmig del món. I també es deduiria de les paraules de Jesús una invitació a desangoixar tants pares que veuen com els seus fills no segueixen els camins de fe i de vida que ells desitjarien; la família, en efecte, és un camí possible d’anunci, però no és l’únic ni el principal, almenys des del punt de vista de Jesús.
Josep Lligadas