Al Fòrum de les Cultures, on jo estava de voluntària amb Intermón-Oxfam, vaig coneixer en Dibango, un noi de color alt i prim. Ell es va presentar: “Hola, em dic Boukaré però em diuen Dibango, aquesta és la meva tarjeta. Fem un espectacle aquí fora, i estem allotjats a l’Hotel Princess”. “I tu què fas a l’espectacle?”, li vaig preguntar jo. “Canto, ballo… una mica de tot, portem unes màscares d’animals…”, va dir ell. I em va preguntar: “Quins projectes d’Intermón hi ha a Burkina Faso?”. “Ara te’ls dic, que no ho sé”. Li vaig donar un fulletó dels projectes que la ONG té a Burkina Faso, i ell va continuar: “També portem dues bosses amb coses d’artesania, si t’interessa t’ho puc ensenyar i comprar alguna cosa al preu que tu diguis”. Jo em vaig quedar una mica parada, però vaig dir: “D’acord”.
Al dia següent, vaig anar a veure l’espectacle que feien davant la Haima. Eren uns deu nois de Burkina Faso sobre l’escenari, al principi començaven cantant, com relatant alguna història, de seguida s’afegien els tambors que parlaven per si sols, a continuació la dansa del homes que s’acompanyava d’unes màscares d’animals que portaven ells mateixos. L’esforç d’aquells nois era evident, dansaven molt bé, i acabaven rebentats (sempre amb un somriure als llavis); al llarg de l’espectacle la gent que passava s’hi anava aturant i al final l’empatia i l’admiració que despertaven era força evident, l’èxit de l’espectacle s’havia assolit! La seqüència es repetia cinc vegades al dia.
Doncs bé, va haver-hi altres converses amb en Dibango, fins que vàrem consolidar l’amistat amb ell i el grup. Vàrem “reconèixer” amb alguns d’ells Barcelona, vàrem compartir hores de coneixement d’altres cultures, xerrar, menjar, ballar… Les converses s’entrellaçaven: som d’una troupe de ball de Ouagadougou, ballem un ball tradicional que és el Dodo, ho compaginem amb altres feines, artesania, mecànics… hem fet una associació per treballar amb els nanos que no tenen pares i que no van a escola o tenen pocs mitjans per tirar endavant amb la seva formació… I al final ens vàrem dir adéu: “Bé, us esperem a Burkina Faso!”.
El viatge presentava moltes coses per conèixer: un país, una cultura, uns amics, una manera de fer, un pensament i actuació solidària (projectes i activitats) que venien a reforçar allò que percebia només seient davant d’ells i veient l’espectacle, una estimació pel seu país (un dels mes pobres del món) i ganes de millorar i donar a conèixer allò que era la seva vida.
* * *
Ja estic a Burkina, i això no té en principi res a veure amb el que una ha conegut a l’espectacle. Allí tot era estricte, precís i estructurat, enquadrat dins d’un escenari. Aquí la realitat és diferent: molta sorra, molta pols, no hi ha quasi camins asfaltats, molta gent al carrer, unes cases on les families són extenses, saludes a tothom, avis, néts, tiets, oncles, germans, germanes... i una vida que, malgrat ser pobra, no s’atura: molts infants, molts joves, molts colors, molt trànsit de bicicletes i motocicletes, pocs cotxes… un país que vol créixer i millorar, que té molt orgull de la seva terra i les seves tradicions (encara conserven l’estructura organitzativa d’una de les seves ètnies majoritàries, els mossi), però que hi ha moltes dificultats econòmiques, una població majoritàriament rural, amb un alt índex d’analfabetisme, unes condicions socials i sanitàries ínfimes i una esperança de vida al voltant dels 50 anys, i on no cada dia tens el pa assegurat: avui menges, demà ja ho veurem!
Dins de tot això el que vull explicar-vos és com he conegut i he vist la solidaritat traduïda en l’ajuda, en el futur dels infants, dins una associació que s’anomena Kamba Beó Neré (que vol dir “el futur dels infants del demà”).
Alguns dels mateixos artistes que constitueixen la troupe que actuava a Barcelona i juntament amb d’altres amics, van constituir ara fa dos anys aquesta associació, amb aquests objectius: reforçar la unitat, fraternitat i l’amistat entre els membres de l’associació; mobilitzar la juventut al voltant de processos de millora de les condicions de vida dels infants; sensibilitzar la població entorn dels problemes lligats amb la urbanització, tals com l’exclusió social, l’atur, la delinqüència, la prostitució, la sida, etc.; lluitar contra el tràfic i el treball infantil; reforçar la solidaritat entre els infants de totes les capes socials; suscitar intercanvis amb altres associacions i ONG de Burkina Faso i altres llocs.
Vaig poder parlar amb els membres de l’associació i veure conjuntament un video d’una de les activitats que portaven a terme (un festival de troupes Dodo infantil), i també altres activitats en directe, em vaig interesar sobre com coneixien els nanos que tenien necessitats… M’ho van explicar: era un treball molt de barri i el propi coneixement de les famílies de tota la vida; a l’associació s’hi implica tothom: mares, familiars, jovent, la gent gran que els serveix de referència, el cap del barri Larle “Larle-Naba”...
Quan sabien d’algun nen que no tenia pares, que estava sol, que la familia amb què estava no es feia càrrec de la seva cura global, o no podia fer-ho, anaven els membres de l’associació a parlar amb ells (tiets o familiars responsables) i els proposaven que l’infant pogués asistir a les activitats de l’associació (esportives, culturals, formatives, laborals, etc.). Encara que els responsables del nen o nena no poguessin assumir el petit cost de l’activitat, és igual, el que importa és que l’infant no romangui pel carrer, aprengui alguna cosa que li serveixi pel futur i agafi interès per conèixer amics, entusiasmar-se amb el ball, les màscares (les tradicions del seu país) i es vinculi a la gent, es pugui sentir important, que compta per a algú, que és estimat.
Vaig poder conèixer els infants, i la importància que tenia per a ells això, les activitats en què estaven implicats. I vaig conèixer els joves i adults que lideren l’associació i vaig tenir constància de la seriositat amb que s’ho prenen, i la importància que això té en la seva vida quotidiana.
Una té la idea (equivocada) de que Àfrica sempre dorm, però em ve al cap una imatge, la d’un formiguer, que sota terra és una constant d’anar i venir de cadascuna de les formigues… que sembla que només es belluguin, però que cada una té una activitat.
Avuí tan sols volia compartir amb vosaltres la meva experiencia; en una altra ocasió us en parlaré com a un projecte de col.laboració per poder establir un pont més just i més solidari amb aquests amics i amigues que fan tant amb tant poc.
Al dia següent, vaig anar a veure l’espectacle que feien davant la Haima. Eren uns deu nois de Burkina Faso sobre l’escenari, al principi començaven cantant, com relatant alguna història, de seguida s’afegien els tambors que parlaven per si sols, a continuació la dansa del homes que s’acompanyava d’unes màscares d’animals que portaven ells mateixos. L’esforç d’aquells nois era evident, dansaven molt bé, i acabaven rebentats (sempre amb un somriure als llavis); al llarg de l’espectacle la gent que passava s’hi anava aturant i al final l’empatia i l’admiració que despertaven era força evident, l’èxit de l’espectacle s’havia assolit! La seqüència es repetia cinc vegades al dia.
Doncs bé, va haver-hi altres converses amb en Dibango, fins que vàrem consolidar l’amistat amb ell i el grup. Vàrem “reconèixer” amb alguns d’ells Barcelona, vàrem compartir hores de coneixement d’altres cultures, xerrar, menjar, ballar… Les converses s’entrellaçaven: som d’una troupe de ball de Ouagadougou, ballem un ball tradicional que és el Dodo, ho compaginem amb altres feines, artesania, mecànics… hem fet una associació per treballar amb els nanos que no tenen pares i que no van a escola o tenen pocs mitjans per tirar endavant amb la seva formació… I al final ens vàrem dir adéu: “Bé, us esperem a Burkina Faso!”.
El viatge presentava moltes coses per conèixer: un país, una cultura, uns amics, una manera de fer, un pensament i actuació solidària (projectes i activitats) que venien a reforçar allò que percebia només seient davant d’ells i veient l’espectacle, una estimació pel seu país (un dels mes pobres del món) i ganes de millorar i donar a conèixer allò que era la seva vida.
* * *
Ja estic a Burkina, i això no té en principi res a veure amb el que una ha conegut a l’espectacle. Allí tot era estricte, precís i estructurat, enquadrat dins d’un escenari. Aquí la realitat és diferent: molta sorra, molta pols, no hi ha quasi camins asfaltats, molta gent al carrer, unes cases on les families són extenses, saludes a tothom, avis, néts, tiets, oncles, germans, germanes... i una vida que, malgrat ser pobra, no s’atura: molts infants, molts joves, molts colors, molt trànsit de bicicletes i motocicletes, pocs cotxes… un país que vol créixer i millorar, que té molt orgull de la seva terra i les seves tradicions (encara conserven l’estructura organitzativa d’una de les seves ètnies majoritàries, els mossi), però que hi ha moltes dificultats econòmiques, una població majoritàriament rural, amb un alt índex d’analfabetisme, unes condicions socials i sanitàries ínfimes i una esperança de vida al voltant dels 50 anys, i on no cada dia tens el pa assegurat: avui menges, demà ja ho veurem!
Dins de tot això el que vull explicar-vos és com he conegut i he vist la solidaritat traduïda en l’ajuda, en el futur dels infants, dins una associació que s’anomena Kamba Beó Neré (que vol dir “el futur dels infants del demà”).
Alguns dels mateixos artistes que constitueixen la troupe que actuava a Barcelona i juntament amb d’altres amics, van constituir ara fa dos anys aquesta associació, amb aquests objectius: reforçar la unitat, fraternitat i l’amistat entre els membres de l’associació; mobilitzar la juventut al voltant de processos de millora de les condicions de vida dels infants; sensibilitzar la població entorn dels problemes lligats amb la urbanització, tals com l’exclusió social, l’atur, la delinqüència, la prostitució, la sida, etc.; lluitar contra el tràfic i el treball infantil; reforçar la solidaritat entre els infants de totes les capes socials; suscitar intercanvis amb altres associacions i ONG de Burkina Faso i altres llocs.
Vaig poder parlar amb els membres de l’associació i veure conjuntament un video d’una de les activitats que portaven a terme (un festival de troupes Dodo infantil), i també altres activitats en directe, em vaig interesar sobre com coneixien els nanos que tenien necessitats… M’ho van explicar: era un treball molt de barri i el propi coneixement de les famílies de tota la vida; a l’associació s’hi implica tothom: mares, familiars, jovent, la gent gran que els serveix de referència, el cap del barri Larle “Larle-Naba”...
Quan sabien d’algun nen que no tenia pares, que estava sol, que la familia amb què estava no es feia càrrec de la seva cura global, o no podia fer-ho, anaven els membres de l’associació a parlar amb ells (tiets o familiars responsables) i els proposaven que l’infant pogués asistir a les activitats de l’associació (esportives, culturals, formatives, laborals, etc.). Encara que els responsables del nen o nena no poguessin assumir el petit cost de l’activitat, és igual, el que importa és que l’infant no romangui pel carrer, aprengui alguna cosa que li serveixi pel futur i agafi interès per conèixer amics, entusiasmar-se amb el ball, les màscares (les tradicions del seu país) i es vinculi a la gent, es pugui sentir important, que compta per a algú, que és estimat.
Vaig poder conèixer els infants, i la importància que tenia per a ells això, les activitats en què estaven implicats. I vaig conèixer els joves i adults que lideren l’associació i vaig tenir constància de la seriositat amb que s’ho prenen, i la importància que això té en la seva vida quotidiana.
Una té la idea (equivocada) de que Àfrica sempre dorm, però em ve al cap una imatge, la d’un formiguer, que sota terra és una constant d’anar i venir de cadascuna de les formigues… que sembla que només es belluguin, però que cada una té una activitat.
Avuí tan sols volia compartir amb vosaltres la meva experiencia; en una altra ocasió us en parlaré com a un projecte de col.laboració per poder establir un pont més just i més solidari amb aquests amics i amigues que fan tant amb tant poc.
Esperança Borrull és treballadora social
Publicat a l'abril del 2005
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada