Parlem de noves pobreses o la pobresa de sempre, però amb rostres diferents?
Un dia, Jesús, va pel camí, envoltat per una multitud que l’aclama. Vora del camí hi ha un cec que demana almoina i pregunta què és aquell soroll. L’informen molt bé. És Jesús qui passa. El cec comença a cridar: “Jesús, salva’m”. Els qui acompanyen Jesús el fan callar, però el cec crida més i Jesús se n’adona. I diu als que l’envoltaven: Porteu-lo. I Jesús el cura.
Jesús continua sentin el clam dels necessitats per sobre dels sorolls. Avui com en temps de Jesús hi ha persones que criden: cura’m... però ho fan en silenci, amb la seva mirada o la seva tristor Escoltem les seves veus?
Nosaltres potser les ofeguem amb estudis, estadístiques, o simplement no escoltant-los. No hauríem de ser nosaltres els que hem d’ escoltar el seu silenci o el crit, a llegir la seva mirada o la seva tristor? És a nosaltres que Jesús demana que els sentim i els donem la mà. Ens caldrà mirar amb el cor i descobrirem diferents grups que necessiten atenció. Aquí n’assenyalem dos.
La veu dels vinguts de lluny
Els trobem al carrer o als metros: petits grups de pakistanesos, sempre sense dona, o joves romaneses amb nen, sense que es vegi l’home... Pobresa de família, de parella... Potser explotació...
Veiem les llargues cues a oficines públiques per demanar papers: certificats, empadronaments, contractes... les voltes que donen d’un lloc a l’altre. Les explicacions incompletes que reben, en una llengua mig coneguda. De vegades no gaire ben atesos... “Són els sense papers”... Al voltant de la plaça Catalunya, tots hem vist les files de venedors ambulants, drets, preparats per fugir ràpid amb les mercaderies diverses a terra, fins i tot haurem passat pel mig del carreró que formen. Inquiets, mirant lluny... De cop i volta tot està recollit, continuen mirant i esperant… Encara trobes un somriure enmig d’aquesta inestabilitat. Viuen d’això? Se’n beneficien d’altres?
Tots anem coneixent persones d’altres races i cultures. I als barris en poc temps canvia l’aire dels carrers, canvien les botigues, són senzilles, sense pretensions, sense presses. La supervivència i la relació són els valors primers. Apareixen: un Bazar Oriental amb colors, varietat, vaporositat... Bar Atahualpa, música andina, alegría, cants... Locutoris, llocs de reunió, comunicació, tramesa de diners. Botiguetes de menjar molt variat de paquistanesos. Botiga de menjar africà i també es fan trenes. Al carreró que creua, una carnisseria Hallal i un altre locutori. En arribar a dalt els congelats xinesos. L’última botiga instal.lada, una de mòbils.
Aquest canvi extern però real dels llocs que freqüentàvem descol.loca, crea nostàlgies, i també ens pot obrir a l’acollida dels nous veïns. Haurem de deixar caure prejudicis... El sentir, el fer i el viure diferent pot crear en algun moment sorpresa, i també ens és una crida a ser acollidors de la diferència, comprensius i pacificadors.
Hem de reconéixer que de vegades ens obren a un compartir més de fons. Un exemple: Els nous veïns algerians, als quals havíem dit que si necessitaven alguna cosa que els ajudaríem... Ens saludàvem… intercanviàvem algunes paraules... El dia del final del Ramadà, van aparèixer a casa amb cuscús i pastes perquè compartíssim amb ells la seva festa gran. Va ser una sorpresa que ens va despertar: haurem de buscar la manera de buscar i compartir amb ells la nostra festa gran, la Pasqua.
La veu dels joves treballadors
Tots tenim molt clar que els joves tenen molta dificultat a trobar feina. Per escoltar les seves veus ens caldrà tenir presents algunes dades per captar què els passa. A l’any 2003: el 55% dels joves asalariats van tenir contractes temporals, el 50% van tenir dos o més contractes i això ha anat creixent. La situació de la feina dóna inestabilitat, inseguretat, és estar canviant constantment, sentir “que no dures a res”... ja que “no deus servir”. La variabilitat de feines que no responen al que s’ha estudiat, desanima i molts cops enfonsa...
Hem passat d’una certa estabilitat de feines a una situació molt diferent: s’ha acabat allò d’un treball per tota la vida; ser d’una empresa avui no és motivador; un sou fix i creixent...?; una vellesa bastant assegurada...?; amb compromís sindical...?
Aquest canvi en la relació amb el treball provoca sentiments molt diferents entre les generacions i es font d’incomprensions.
La pobresa dels joves treballadors avui és: inestabilitat, inseguretat, canvi constant, decepció dels esforços fets amb els estudis, dependència dels pares i, de vegades, enfrontaments.
Els joves han d’adaptar-se a les circumstàncies d’avui, la precarietat. Això suposa horaris durs, contractes escombraria. Han d’agafar el que troben i aguantar. Se senten trepitjats. Treballen moltes hores amb horaris molt durs. Els treballs que troben no responen a les seves aspiracions econòmiques. De vegades troben una feina fixa despersonalitzant. No tenen prou diners per independitzar-se. Aquestes situacions alteren les relacions entre els companys...: hi ha els aduladors, els que aguanten el que no s’hauria d’aguantar, els que fan carrera. Això és una pobresa real, cal aguantar per viure...
Tot això va minant el companyerisme i la solidaritat. Moltes vegades canvien de treball o queden amb horaris parcials, per poder fer altres coses en les quals troben més sentit.
Els treballadors de sempre no els reconeixen com a classe treballadora, perquè saben més, tenen uns altres interessos, viuen d’una altra manera, tenen uns altres aires.
També als joves els costa reconèixer-se com a classe treballadora perquè el món dels seus interessos és una mica diferent. Però en la sensibilitat i el compromís militant van per lliure, de vegades s’associen entre ells, seleccionen a què acudeixen: convocatòries, manifestacions… però, no tot s’accepta cegament... Van fent...
Caldrien nous líders que responguessin a la situació present.
I per contrast amb els joves, dues paraules dels aturats de llarga durada. Ja no hi ha veu, la precarietat continuada i el consumisme atraient els aboca a l’exclusió. Però el que agreuja la situació és culpabilitzar a la persona concreta perquè no ha estat capaç de trobar un lloc adient per tirar endavant... I acaba culpabilitzant-se, a més de veure’s exclòs de la societat. Qui els defensa?
Cecília Prat és religiosa del Sagrat CorUn dia, Jesús, va pel camí, envoltat per una multitud que l’aclama. Vora del camí hi ha un cec que demana almoina i pregunta què és aquell soroll. L’informen molt bé. És Jesús qui passa. El cec comença a cridar: “Jesús, salva’m”. Els qui acompanyen Jesús el fan callar, però el cec crida més i Jesús se n’adona. I diu als que l’envoltaven: Porteu-lo. I Jesús el cura.
Jesús continua sentin el clam dels necessitats per sobre dels sorolls. Avui com en temps de Jesús hi ha persones que criden: cura’m... però ho fan en silenci, amb la seva mirada o la seva tristor Escoltem les seves veus?
Nosaltres potser les ofeguem amb estudis, estadístiques, o simplement no escoltant-los. No hauríem de ser nosaltres els que hem d’ escoltar el seu silenci o el crit, a llegir la seva mirada o la seva tristor? És a nosaltres que Jesús demana que els sentim i els donem la mà. Ens caldrà mirar amb el cor i descobrirem diferents grups que necessiten atenció. Aquí n’assenyalem dos.
La veu dels vinguts de lluny
Els trobem al carrer o als metros: petits grups de pakistanesos, sempre sense dona, o joves romaneses amb nen, sense que es vegi l’home... Pobresa de família, de parella... Potser explotació...
Veiem les llargues cues a oficines públiques per demanar papers: certificats, empadronaments, contractes... les voltes que donen d’un lloc a l’altre. Les explicacions incompletes que reben, en una llengua mig coneguda. De vegades no gaire ben atesos... “Són els sense papers”... Al voltant de la plaça Catalunya, tots hem vist les files de venedors ambulants, drets, preparats per fugir ràpid amb les mercaderies diverses a terra, fins i tot haurem passat pel mig del carreró que formen. Inquiets, mirant lluny... De cop i volta tot està recollit, continuen mirant i esperant… Encara trobes un somriure enmig d’aquesta inestabilitat. Viuen d’això? Se’n beneficien d’altres?
Tots anem coneixent persones d’altres races i cultures. I als barris en poc temps canvia l’aire dels carrers, canvien les botigues, són senzilles, sense pretensions, sense presses. La supervivència i la relació són els valors primers. Apareixen: un Bazar Oriental amb colors, varietat, vaporositat... Bar Atahualpa, música andina, alegría, cants... Locutoris, llocs de reunió, comunicació, tramesa de diners. Botiguetes de menjar molt variat de paquistanesos. Botiga de menjar africà i també es fan trenes. Al carreró que creua, una carnisseria Hallal i un altre locutori. En arribar a dalt els congelats xinesos. L’última botiga instal.lada, una de mòbils.
Aquest canvi extern però real dels llocs que freqüentàvem descol.loca, crea nostàlgies, i també ens pot obrir a l’acollida dels nous veïns. Haurem de deixar caure prejudicis... El sentir, el fer i el viure diferent pot crear en algun moment sorpresa, i també ens és una crida a ser acollidors de la diferència, comprensius i pacificadors.
Hem de reconéixer que de vegades ens obren a un compartir més de fons. Un exemple: Els nous veïns algerians, als quals havíem dit que si necessitaven alguna cosa que els ajudaríem... Ens saludàvem… intercanviàvem algunes paraules... El dia del final del Ramadà, van aparèixer a casa amb cuscús i pastes perquè compartíssim amb ells la seva festa gran. Va ser una sorpresa que ens va despertar: haurem de buscar la manera de buscar i compartir amb ells la nostra festa gran, la Pasqua.
La veu dels joves treballadors
Tots tenim molt clar que els joves tenen molta dificultat a trobar feina. Per escoltar les seves veus ens caldrà tenir presents algunes dades per captar què els passa. A l’any 2003: el 55% dels joves asalariats van tenir contractes temporals, el 50% van tenir dos o més contractes i això ha anat creixent. La situació de la feina dóna inestabilitat, inseguretat, és estar canviant constantment, sentir “que no dures a res”... ja que “no deus servir”. La variabilitat de feines que no responen al que s’ha estudiat, desanima i molts cops enfonsa...
Hem passat d’una certa estabilitat de feines a una situació molt diferent: s’ha acabat allò d’un treball per tota la vida; ser d’una empresa avui no és motivador; un sou fix i creixent...?; una vellesa bastant assegurada...?; amb compromís sindical...?
Aquest canvi en la relació amb el treball provoca sentiments molt diferents entre les generacions i es font d’incomprensions.
La pobresa dels joves treballadors avui és: inestabilitat, inseguretat, canvi constant, decepció dels esforços fets amb els estudis, dependència dels pares i, de vegades, enfrontaments.
Els joves han d’adaptar-se a les circumstàncies d’avui, la precarietat. Això suposa horaris durs, contractes escombraria. Han d’agafar el que troben i aguantar. Se senten trepitjats. Treballen moltes hores amb horaris molt durs. Els treballs que troben no responen a les seves aspiracions econòmiques. De vegades troben una feina fixa despersonalitzant. No tenen prou diners per independitzar-se. Aquestes situacions alteren les relacions entre els companys...: hi ha els aduladors, els que aguanten el que no s’hauria d’aguantar, els que fan carrera. Això és una pobresa real, cal aguantar per viure...
Tot això va minant el companyerisme i la solidaritat. Moltes vegades canvien de treball o queden amb horaris parcials, per poder fer altres coses en les quals troben més sentit.
Els treballadors de sempre no els reconeixen com a classe treballadora, perquè saben més, tenen uns altres interessos, viuen d’una altra manera, tenen uns altres aires.
També als joves els costa reconèixer-se com a classe treballadora perquè el món dels seus interessos és una mica diferent. Però en la sensibilitat i el compromís militant van per lliure, de vegades s’associen entre ells, seleccionen a què acudeixen: convocatòries, manifestacions… però, no tot s’accepta cegament... Van fent...
Caldrien nous líders que responguessin a la situació present.
I per contrast amb els joves, dues paraules dels aturats de llarga durada. Ja no hi ha veu, la precarietat continuada i el consumisme atraient els aboca a l’exclusió. Però el que agreuja la situació és culpabilitzar a la persona concreta perquè no ha estat capaç de trobar un lloc adient per tirar endavant... I acaba culpabilitzant-se, a més de veure’s exclòs de la societat. Qui els defensa?
Publicat l'abril del 2005
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada