Lourdes, un viatge que cal fer

Si no hi heu estat mai, sens dubte que hi heu d’anar. Ara Lourdes s’ha tornat a posar una mica de moda arran de la novel.la de Pep Coll de la qual parlàvem en el número passat de L’Agulla, que s’ha vist afavorida a més per la inesperada publicitat que li ha fet el rector de Tremp.
Però bé, més enllà de modes, a Lourdes s’hi ha d’anar. La ciutat és un mercat immens, on es ven de tot, coses de més bon gust i dignitat, i coses més impresentables. Però un cop entres a l’espai del santuari, allà tot canvia. El que impressiona més, sens dubte, és el protagonisme dels malalts. Allà són atesos, acompanyats, entretinguts, i tenen també àmplies possibilitats de pregària i de pau. I això és impagable. Pocs malalts, en contra del que sovint es diu, crec jo que vagin a Lourdes esperant miracles i guaricions. Fins i tot els que es banyen a les piscines no crec que n’esperin gaires resultats físics. El que busquen els malalts, i el que certament allà reben, és atenció, ànims per a la vida, i empenta de fe.
I juntament amb els malalts, l’ambient de pregària que es crea. Algunes formes poden ser tirant a carrinclones, però el conjunt queda molt salvat per la capacitat dels francesos de fer les coses amb elegància... En saben molt. I a més, pots anar a visitar tot d’espais d’espiritualitat i formació: una gran llibreria, parades de moviments i grups...
O sigui que aneu a Lourdes. En canvi, no us recomanaria gaire d’anar a Fàtima si el que busqueu és estímul cristià. A Fàtima no hi ha malalts ni solidaritat visible, i la pietat que s’hi cultiva és certament molt discutible... Josep Lligadas