Treballadores sexuals

Bé. Deu ser la manera més assèptica d’anomenar persones que es guanyen la vida a través de serveis molt personals. I les persones que, per mor de la seva feina, esdevenen una mena d’abocador d’injúries (sembla que el súmmum és això del “fill de puta”) on es concentra tot allò d’insultant i provocador. I s’hi concentren també dos trets no casuals: els fills de puta sembla que no tinguin pare que sigui responsable de res; i la paraula “puta” es contraposa a la figura de la mare, una “santa” en la majoria de casos. Aquí tampoc els homes no sembla que hi pintin res, perquè insultar el pare no té cap gràcia.
Un ofici antic, diuen, del qual sovint se subratlla la perversió de l’amor. Un sentiment, una emoció que hauria de ser gratuït, de donació mútua, es perverteix pel fet de passar per caixa. Com si fos l’única perversió possible: com si ningú més no visqués de fer passar necessitats bàsiques de les persones per caixa. O com si moltes feines ben considerades no estiguessin basades en la frivolitat o la insolidaritat o en el lucre d’uns quants a expenses de molts.
Un ofici explotat i d’alt risc sanitari. Moltes dones ho fan per la força, per poder sobreviure. Algunes, pràcticament segrestades o introduïdes en la infantesa. Molts homes en viuen. S’han de suportar humiliacions. Com passa a moltes d’altres feines en què hi ha explotació infantil, riscos per a la salut, pèssimes condicions laborals.
Quan vaig començar a treballar, fa més de 30 anys, em sorprenia com els meus companys de feina parlaven amb absoluta naturalitat de la seva iniciació sexual a partir de la prostitució. El sexe sense matrimoni no era políticament correcte i se suposava que com que eren molt mascles, s’havien de desfogar. I que s’havia d’entrar rodat en el matrimoni, la dona, no, però l’home havia d’aportar experiència. El fet que en parlar d’això ho fessin amb un cert orgull i no pas com una mala experiència no impedia que l’insult principal continués sent “fill de puta”.
Un bon amic, però, que continuava fent ús d’aquest tipus de serveis ja no com a iniciació, sinó com a relació habitual, em va fer veure una altra realitat. Ell buscava una persona mínimament amable, no demanava res que l’altra persona no volgués fer i pagava per aconseguir-ho. No n’esperava res –no es feia il·lusions ni falses expectatives sobre aquella relació concreta- i estava segur també de què esperava la dona que l’atenia. De fet, m’ha fet pensar sovint que en cert sentit és una relació força més honesta que alguns “ligues” que sovint tenen expectatives desiguals per part dels membres de la parella i un punt d’engany.
D’altra banda, quan no hi ha relacions estables o satisfactòries o profundes i es recorre a un “polvo” de pagament, la situació no és tan diferent de quan no es tenen amics amb capacitat d’escoltar i es recorre a una sessió de psicòleg sense que hi hagi grans patologies (m’exposo a perdre l’amistat dels meus amics psicòlegs dient això!). En aquest sentit, més que penalitzar la prostitució, no seria més interessant regular-la de manera que ningú no es vegi explotat ni forçat a anar més enllà del seu desig? I que disposi de les condicions de treball (ambientals, sanitàries) mínimes i que pugui cotitzar a la Seguretat Social i obtenir una jubilació?
Molts homes i dones fan la prostitució per la força. Però segur que també n’hi ha d’altres que ho fan perquè volen, cosa que està molt mal vista, per cert. Però no som una mica hipòcrites, tots plegats, amb el tema?
Mercè Solé
Publicat l'abril del 2005