No fa gaire parlava amb un amic que treballa en una empresa privada de Serveis Socials i comentàvem que la paraula “innovació” sembla la vareta màgica que obre l’aixeta dels recursos i de les possibilitats de tirar endavant. El seu conjur serveix per a seduir polítics, caixes d’estalvis, premsa… Ja està bé, però em crida l’atenció que això passi quan fan falta encara tants serveis bàsics. M’hi fa pensar el desenvolupament –tipus “sabata i espardenya” – de l’actual Llei de Dependència. De fet quan a moltes poblacions encara no hi ha uns serveis domiciliaris amb cara i ulls, fa la impressió que s’està més pendent que els nous projectes siguin “innovadors” que no que senzillament siguin de qualitat. A mi no m’importaria gens, que allà on visc, els serveis fossin suficients i eficaços, encara que no resultessin gens innovadors. De veritat. Perquè penso que la qualitat ha d’incorporar per la força l’adaptació a una realitat social en perpetu canvi i, per tant, la qualitat no és estàtica. Igual passa amb els programes per a l’acollida de nouvinguts. Ja m’està bé que siguin innovadors –sembla que hi hagi una competència ferotge entre universitats, entitats, ajuntaments, per veure qui dissenya el programa més “progre” i innovador–, però de fet m’agradaria més que senzillament existissin a la meva ciutat. ¿No ens estem tornant una mica massa superficials, tots plegats? Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada