Primer hi va haver una frase: “És que alguna cosa s’ha de fer”. I després n’hi va haver una altra: “És que si no no ens votarà ningú”.
La primera frase té molta raó. Els ajuntaments, que són els que han de gestionar els serveis més propers als ciutadans, estan ofegats. La distribució de diners entre les diverses administracions és clarament injusta, i els ajuntaments en són els perdedors. I ara, amb la davallada de la construcció, les coses encara s’han espatllat més. I llavors passa que, quan en un lloc el nombre d’immigrants té un cert volum, és més fàcil que aquesta manca de recursos porti protestes i sorgeixin greuges comparatius més o menys reals o imaginaris.
La segona frase és, en canvi, una barbaritat. Vic ha estat fins ara una ciutat modèlica en l’esforç d’assumir la realitat de la immigració per crear una societat ben cohesionada. I llençar tot això per la finestra per por de perdre l’alcaldia és la pitjor manera d’afrontar un problema seriós com és aquest. Evidentment que si no hi ha prou recursos cal fer alguna cosa. Però la cosa a fer no pot ser donar peixet a la Plataforma de Josep Anglada. La cosa a fer ha de ser, més aviat, reivindicar amb tota l’energia els recursos necessaris, però deixant clar que el que es vol és que tothom tingui el que li cal.
Hi ha dues maneres d’afrontar el fet de la immigració: amb bon esperit i amb mal esperit. Vic hauria de recuperar el bon esperit que fins ara l’ha distingida. I, des d’aquest bon esperit, fer tota la lluita que calgui, en la reivindicació de recursos, en la reivindicació de les planificacions que semblin necessàries, en la voluntat d’explicar la realitat una vegada i una altra... I en aquesta lluita hi hauria de ser tothom, també els altres municipis, també el govern de Catalunya.
Qualsevol persona que tingui un mínima visió del que passa sap que és insensat pensar que si s’impedeix o es dificulta que els immigrants que viuen aquí puguin accedir als serveis bàsics se n’aniran. La realitat de la immigració es podrà controlar més o menys, i és un debat obert, però en tot cas el que no va enlloc és cultivar, de cara o de trascantó, la idea que els immigrants són una nosa i un mal contra el qual cal actuar. Cultivar aquesta idea en el nivell que sigui és actuar amb mal esperit.
La primera frase té molta raó. Els ajuntaments, que són els que han de gestionar els serveis més propers als ciutadans, estan ofegats. La distribució de diners entre les diverses administracions és clarament injusta, i els ajuntaments en són els perdedors. I ara, amb la davallada de la construcció, les coses encara s’han espatllat més. I llavors passa que, quan en un lloc el nombre d’immigrants té un cert volum, és més fàcil que aquesta manca de recursos porti protestes i sorgeixin greuges comparatius més o menys reals o imaginaris.
La segona frase és, en canvi, una barbaritat. Vic ha estat fins ara una ciutat modèlica en l’esforç d’assumir la realitat de la immigració per crear una societat ben cohesionada. I llençar tot això per la finestra per por de perdre l’alcaldia és la pitjor manera d’afrontar un problema seriós com és aquest. Evidentment que si no hi ha prou recursos cal fer alguna cosa. Però la cosa a fer no pot ser donar peixet a la Plataforma de Josep Anglada. La cosa a fer ha de ser, més aviat, reivindicar amb tota l’energia els recursos necessaris, però deixant clar que el que es vol és que tothom tingui el que li cal.
Hi ha dues maneres d’afrontar el fet de la immigració: amb bon esperit i amb mal esperit. Vic hauria de recuperar el bon esperit que fins ara l’ha distingida. I, des d’aquest bon esperit, fer tota la lluita que calgui, en la reivindicació de recursos, en la reivindicació de les planificacions que semblin necessàries, en la voluntat d’explicar la realitat una vegada i una altra... I en aquesta lluita hi hauria de ser tothom, també els altres municipis, també el govern de Catalunya.
Qualsevol persona que tingui un mínima visió del que passa sap que és insensat pensar que si s’impedeix o es dificulta que els immigrants que viuen aquí puguin accedir als serveis bàsics se n’aniran. La realitat de la immigració es podrà controlar més o menys, i és un debat obert, però en tot cas el que no va enlloc és cultivar, de cara o de trascantó, la idea que els immigrants són una nosa i un mal contra el qual cal actuar. Cultivar aquesta idea en el nivell que sigui és actuar amb mal esperit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada