L’any 1974 un pare escolapi i tres noies, que formaven part d’un grup més ample de gent, van venir a viure a Vallbona de les Monges. Era “l’establiment de l’equip experimental” per a fer realitat un seguit d’inquietuds d’aquella colla de gent.
La base de l’experiència és la vida comunitària al poble, compartint “al nivell possible i a tothora” la vida, el treball, els béns i la dimensió espiritual; eixos que a poc a poc es van discutint, clarificant, i posant per escrit. També des dels inicis està present la voluntat d’integrar persones amb deficiència psíquica. Per al grup inicial, “acollir el deficient és proclamar ben alt els valors originals de tota persona. (...) No vivim d’ell ni per a ell sinó que convivim amb ells”. Aquest caràcter es remarca declarant que “tots ho som de deficients. Aquesta afirmació no és teòrica” sinó amb la voluntat ferma de “comprendre i acceptar que realment tots som deficients”.
L’acollida dels visitants és també una realitat que marca aquesta època i que sempre estarà present. Estem en un temps històric de recerca personal i col·lectiva i d’experiències innovadores. De retorn també al món rural.
Ubicar-se al món rural respon també a les inquietuds del grup i Vallbona de les Monges es perfila com a lugar en el mundo. A Vallbona es pot “experimentar un projecte de vida més comunitari i oposat a la deshumanització de les grans ciutats”. El poble té una dimensió especial per la presència del monestir i hi ha un desig exprés de vincular-se a la realitat rural, als habitants de Vallbona, d’oferir algun servei i ser algun tipus d’alternativa, en un temps en què la població encara emigra als centres urbans i l’agricultura és molt precària: “Vallbona de les Monges. (...) Tros de terra de la Catalunya pobra, a l’extrem de la Segarra, les Garrigues i l’Urgell. Terra d’oliveres i ametllers i poca cosa més. Poble buidat que podríem reomplir amb un nou esperit: compartint (...) i socialitzant terres per a sobreviure. La població ens ha acollit generosament (...) i nosaltres desitjaríem assimilar-nos una mica a ells (...). Això suposa un esforç per viure la vida local i pagesa”.
La forma cooperativa s’accepta des del principi com a figura jurídica que millor respon a totes les inquietuds. Per tant, si ho intentem resumir, des dels inicis es dibuixen l’intent de vida comunitària/col·lectiva, d’una “vida més personalitzada evitant la societat de consum i la massificació urbana”, i l’acollida de discapacitats psíquics.
L’experiència està marcada per les dificultats de convivència, la tensió entre definir la pròpia identitat i la llibertat volguda (“el nombre de residents varia perquè no hi ha cap tipus de compromís sinó el que deriva de la responsabilitat”), les dificultats econòmiques i d’organització del treball. Es parla de L’Olivera com a “vida en construcció”: “el projecte (...) consisteix en bastir una vida de comunitat vivint-la amb deficients i compartint-la amb la gent d’una comarca pobra de pagès. (...) S’anirà fent (...) en la mida en què cadascú pensi en l’alliberament comú. (...) Qui construeix partint de la pobresa accepta una llarga i ampla limitació i un camí lent perquè on no n’hi ha s’ha de crear amb l’esforç personal”.
El nom de L’Olivera es va posar perquè és un arbre d’aquest territori, que hi està adaptat i que quan es planta de nou li costa de fer fruit, però finalment sempre en dóna i és molt resistent, fins a fer-se centenari.
El pare escolapi va morir l’any 1978 i del primer grupet que va aterrar a Vallbona de les Monges no queda ningú treballant a la cooperativa.Actualment som un grup aproximat d’uns 66 socis entre treballadors i amics. Uns 39 que vivim el dia a Vallbona de les Monges, dels quals 17 persones tenen alguna discapacitat.
Ara, seguint les intuïcions primeres i les adaptacions a la tossuda realitat, a noves situacions i a tota la gent que s’ha anat incorporant, vivim del treball de la feina del camp i ho fem seguint criteris de producció ecològica: 18 Ha. de vinya i unes 19 Ha. d’oliveres. Tenim un molí per a fer-nos l’oli i un celler per a fer els nostres vins amb D.O. Costers del Segre, productes que comercialitzem arreu.
Hi ha un grupet de 9 persones amb discapacitat que per l’edat o per altres causes no poden tenir una activitat laboral normal i fan activitats de teràpia ocupacional.
I tenim una llar on hi viuen 16 persones amb discapacitat i també la casa vella on podem acollir els amics que hi vénen.
Ens podeu contactar a www.olivera.org. La base de l’experiència és la vida comunitària al poble, compartint “al nivell possible i a tothora” la vida, el treball, els béns i la dimensió espiritual; eixos que a poc a poc es van discutint, clarificant, i posant per escrit. També des dels inicis està present la voluntat d’integrar persones amb deficiència psíquica. Per al grup inicial, “acollir el deficient és proclamar ben alt els valors originals de tota persona. (...) No vivim d’ell ni per a ell sinó que convivim amb ells”. Aquest caràcter es remarca declarant que “tots ho som de deficients. Aquesta afirmació no és teòrica” sinó amb la voluntat ferma de “comprendre i acceptar que realment tots som deficients”.
L’acollida dels visitants és també una realitat que marca aquesta època i que sempre estarà present. Estem en un temps històric de recerca personal i col·lectiva i d’experiències innovadores. De retorn també al món rural.
Ubicar-se al món rural respon també a les inquietuds del grup i Vallbona de les Monges es perfila com a lugar en el mundo. A Vallbona es pot “experimentar un projecte de vida més comunitari i oposat a la deshumanització de les grans ciutats”. El poble té una dimensió especial per la presència del monestir i hi ha un desig exprés de vincular-se a la realitat rural, als habitants de Vallbona, d’oferir algun servei i ser algun tipus d’alternativa, en un temps en què la població encara emigra als centres urbans i l’agricultura és molt precària: “Vallbona de les Monges. (...) Tros de terra de la Catalunya pobra, a l’extrem de la Segarra, les Garrigues i l’Urgell. Terra d’oliveres i ametllers i poca cosa més. Poble buidat que podríem reomplir amb un nou esperit: compartint (...) i socialitzant terres per a sobreviure. La població ens ha acollit generosament (...) i nosaltres desitjaríem assimilar-nos una mica a ells (...). Això suposa un esforç per viure la vida local i pagesa”.
La forma cooperativa s’accepta des del principi com a figura jurídica que millor respon a totes les inquietuds. Per tant, si ho intentem resumir, des dels inicis es dibuixen l’intent de vida comunitària/col·lectiva, d’una “vida més personalitzada evitant la societat de consum i la massificació urbana”, i l’acollida de discapacitats psíquics.
L’experiència està marcada per les dificultats de convivència, la tensió entre definir la pròpia identitat i la llibertat volguda (“el nombre de residents varia perquè no hi ha cap tipus de compromís sinó el que deriva de la responsabilitat”), les dificultats econòmiques i d’organització del treball. Es parla de L’Olivera com a “vida en construcció”: “el projecte (...) consisteix en bastir una vida de comunitat vivint-la amb deficients i compartint-la amb la gent d’una comarca pobra de pagès. (...) S’anirà fent (...) en la mida en què cadascú pensi en l’alliberament comú. (...) Qui construeix partint de la pobresa accepta una llarga i ampla limitació i un camí lent perquè on no n’hi ha s’ha de crear amb l’esforç personal”.
El nom de L’Olivera es va posar perquè és un arbre d’aquest territori, que hi està adaptat i que quan es planta de nou li costa de fer fruit, però finalment sempre en dóna i és molt resistent, fins a fer-se centenari.
El pare escolapi va morir l’any 1978 i del primer grupet que va aterrar a Vallbona de les Monges no queda ningú treballant a la cooperativa.Actualment som un grup aproximat d’uns 66 socis entre treballadors i amics. Uns 39 que vivim el dia a Vallbona de les Monges, dels quals 17 persones tenen alguna discapacitat.
Ara, seguint les intuïcions primeres i les adaptacions a la tossuda realitat, a noves situacions i a tota la gent que s’ha anat incorporant, vivim del treball de la feina del camp i ho fem seguint criteris de producció ecològica: 18 Ha. de vinya i unes 19 Ha. d’oliveres. Tenim un molí per a fer-nos l’oli i un celler per a fer els nostres vins amb D.O. Costers del Segre, productes que comercialitzem arreu.
Hi ha un grupet de 9 persones amb discapacitat que per l’edat o per altres causes no poden tenir una activitat laboral normal i fan activitats de teràpia ocupacional.
I tenim una llar on hi viuen 16 persones amb discapacitat i també la casa vella on podem acollir els amics que hi vénen.
Carles de Ahumada i Pau Moragas
1 comentari:
Per al Carles.
Molt agraït per al repàs a la història de l'Olivera.
Des que vas venir a la sessió presencial del Master del CIES encara tinc pendent de fer-vos una visita aquí a Vallbona.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada