Acabarem aquesta sèrie sobre l’Eucaristia mirant una mica cap a la nostra realitat. Si aquesta mirada la fem des de fora, segurament que podrem concloure que la majoria d’elements que s’haurien de fer visibles en les nostres celebracions de l’Eucaristia, de fet queden bastant invisibles. Vull dir que difícilment, vist des de fora, les celebracions de l’Eucaristia poden ser percebudes com a moments intensos de trobada comunitària amb Jesucrist que empenyen a viure la fe i l’Evangeli en el món...
Les celebracions de l’Eucaristia porten a sobre segles i segles de recorregut, amb el desgast que això comporta. Un desgast que, en part, és inevitable: les coses, si han de perdurar, s’han d’institucionalitzar, i això els fa perdre frescor i proximitat. Però en part, també, aquest desgast podria corregir-se i redreçar-se força, si es volgués continuar en l’esperit de reforma que va encetar el Concili Vaticà II: tant en els textos i signes de les celebracions, com en l’estil d’Església que hi ha al darrera. El fet, però, és que el desgast hi és. I això podria portar, a qui no estigui gaire implicat en el camí eclesial, a considerar que són una cosa obsoleta i destinada a desaparèixer. Qui sap. Però el cas és que, en realitat, continua havent-hi molta gent que troba, en aquesta reunió setmanal, un punt de referència bàsic per a la seva vida cristiana. I no estic parlant només de gent “tradicional” o “conformista”. També hi ha prou gent seriosament cristiana i seriosament compromesa que, en aquest espai pacífic, en el qual potser no hi ha gaires emocions (a vegades sí, a vegades, en ocasions, un pot experimentar-hi molt de prop la força de la fe i la força de la vida comunitària), hi troba la manera quotidiana per anar-se alimentant de la Paraula que se’ns proclama, del pa i el vi en el qual hi reconeixem Jesús, de l’encontre amb els altres cristians i cristianes...
Perquè això pugui ser així, cal, certament, que la celebració tingui una mínima dignitat, que estigui feta amb ganes, que el capellà que la presideix vulgui transmetre fe i esperança encara que a vegades no li surti gaire bé, que amb la gent amb la qual ens trobem hi hagi una certa sintonia... Ja ho hem dit en números anteriors, que l’Eucaristia, com els altres sagraments, ens transmeten la presència de Jesús a través de paraules i signes: com més propers i significatius siguin els signes, i com més nostres ens sonin les paraules, més podrem viure allò que celebrem. De manera que sempre serà aconsellable buscar una celebració de l’Eucaristia que ens hi sentim mínimament còmodes. Sense pretensions de grans coses, ja ho he dit, però que no ens grinyoli innecessàriament. I si podem col·laborar-hi sortint a llegir o fent qualsevol altre servei, millor. I encara una altra cosa: si pot ser, no estaria gens malament que la gent més propera amb qui compartim la fe (els del grup de reflexió o de revisió de vida, per exemple) ens trobéssim a la mateixa celebració de l’Eucaristia...
I, assegurat en la mesura que es pugui tot això, aleshores del que es tracta és d’anar a la celebració de l’Eucaristia amb pau, amb ganes de trobar-hi allò que ens pot donar: un espai cristià de trobada col·lectiva amb Jesucrist, que ens arrela en tota la història mil·lenària de la nostra comunitat cristiana. És cert, també, que amb el nostre ritme agitat actual, aquesta trobada setmanal a vegades ve molt de trascantó. I, evidentment, els cops en què hi ve realment molt, no serà molt greu no d’anar-hi. Però més valdrà no prendre-s’ho gaire per costum. Perquè a l’Eucaristia ens hi trobem amb l’Església més quotidiana, més normal: amb la gent que, amb més o menys empenta, vol continuar el camí que van iniciar els primers seguidors de Jesús, i per això continua repetint la trobada que ells van iniciar...
Josep Lligadas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada