Per repassar el que significa l’Eucaristia en la vida dels cristians, comencem per una història. És al llibre dels Fets dels Apòstols. Som a l’any 58, i l’apòstol Pau retorna del seu tercer viatge missioner. Va cap a Jerusalem, on serà arrestat i dut a Roma. Arriben a Tróada, i Lluc, l’autor dels Fets del Apòstols, explica:
“Vam arribar a Tròada, i vam quedar-nos-hi set dies. El diumenge, ens vam reunir per partir el pa. Pau, que havia d’anar-se’n l’endemà, els adreçava la paraula i va allargar la predicació fins a mitjanit. A la sala de la casa on ens havíem reunit hi havia moltes llànties. Un noi que es deia Eutic seia a la finestra mort de son. Com que Pau es va allargar molt, la son el va vèncer i va caure daltabaix des del tercer pis, i l’aixecaren mort. Llavors Pau va baixar, es va estirar al damunt del noi i, tot abraçant-lo, digué: “Assereneu-vos, que el noi viu”. Pau se’n tornà a dalt, partí el pa i en menjà. Després va continuar la conversa força estona, fins a trenc d’alba, i se n’anà” (Fets 20,6-11).
El diumenge, a Tròada, com a la resta de comunitats cristianes, el costum està ben establert. Tothom es reuneix, i el que fan és escoltar els relats dels apòstols, o els escrits de l’Escriptura, i després parteixen el pa, que és com ells anomenen allò que Jesús va fer el dia abans de la seva mort en aquell sopar al cenacle. El dia que se’ns narra en aquest relat, la reunió té una emoció especial, perquè ve l’apòstol Pau. I a més, se’ns hi introdueix aquesta història de la resurrecció d’Eutic, per destacar la força de vida que Pau transmet. Però la reunió és la de sempre, la que des del principi ha estat el punt de referència de la comunitat cristiana.
De fet, el mateix Lluc, en l’evangeli que porta el seu nom, ens ofereix aquell magnífic relat de l’aparició de Jesús ressuscitat als dos deixebles que marxaven cap a Emaús (Lluc 24,13-35), que és com una escenificació del que és l’Eucaristia com a lloc de trobada amb Jesús: ell apareix enmig de la vida del creient, la seva paraula ajuda a descobrir el sentit de la fe i el sentit de la vida, i després, assegut a taula, ofereix el seu pa i el seu vi com a manera de descobrir-lo viu i d’entrar en comunió amb ell... I això, no com una invitació a quedar-se asseguts a taula disfrutant del moment: Jesús, diu el relat, els desapareix de davant seu, i ells surten corrents cap on hi ha la resta de la colla a dir-los allò que han vist i han experimentat...
De fet, tant el relat d’Emaús, que és un relat simbòlic, com el relat de Tròada, que és un relat de base històrica, com altres textos del Nou Testament que podríem citar, ens fan adonar d’una cosa molt evident. I és que en aquell món hostil en què s’anava obrint pas l’anunci de Jesús i de la fe cristiana, aquelles comunitats petites que miraven de viure la crida evangèlica tenien el moment de l’Eucaristia com el moment per refermar-se en la seva fe, per sentir-se a prop els uns dels altres, per viure la presència de Jesús enmig d’ells, i per sortir després a fer present, en la seva quotidianitat, tot allò que els movia.
No tot eren flors i violes, cal dir-ho. Hi havia eucaristies que eren un desastre (com les que Pau critica a 1 Corintis 11,17-34), i també, com més avançava el temps més apareixia una certa mandra per participar-hi (i l’autor de la carta als Hebreus ha d’escriure: “Vetllem els uns pels altres per animar-nos a l’amor fratern i a les bones obres. I no deixem d’assistir a les reunions comunitàries, com alguns han pres per costum”, Hebreus 10,24-25). Però malgrat totes les misèries i deixadeses, tots plegats tenien clar que la trobada setmanal de l’Eucaristia era la manera principal de viure i refermar i expressar la seva fe...
“Vam arribar a Tròada, i vam quedar-nos-hi set dies. El diumenge, ens vam reunir per partir el pa. Pau, que havia d’anar-se’n l’endemà, els adreçava la paraula i va allargar la predicació fins a mitjanit. A la sala de la casa on ens havíem reunit hi havia moltes llànties. Un noi que es deia Eutic seia a la finestra mort de son. Com que Pau es va allargar molt, la son el va vèncer i va caure daltabaix des del tercer pis, i l’aixecaren mort. Llavors Pau va baixar, es va estirar al damunt del noi i, tot abraçant-lo, digué: “Assereneu-vos, que el noi viu”. Pau se’n tornà a dalt, partí el pa i en menjà. Després va continuar la conversa força estona, fins a trenc d’alba, i se n’anà” (Fets 20,6-11).
El diumenge, a Tròada, com a la resta de comunitats cristianes, el costum està ben establert. Tothom es reuneix, i el que fan és escoltar els relats dels apòstols, o els escrits de l’Escriptura, i després parteixen el pa, que és com ells anomenen allò que Jesús va fer el dia abans de la seva mort en aquell sopar al cenacle. El dia que se’ns narra en aquest relat, la reunió té una emoció especial, perquè ve l’apòstol Pau. I a més, se’ns hi introdueix aquesta història de la resurrecció d’Eutic, per destacar la força de vida que Pau transmet. Però la reunió és la de sempre, la que des del principi ha estat el punt de referència de la comunitat cristiana.
De fet, el mateix Lluc, en l’evangeli que porta el seu nom, ens ofereix aquell magnífic relat de l’aparició de Jesús ressuscitat als dos deixebles que marxaven cap a Emaús (Lluc 24,13-35), que és com una escenificació del que és l’Eucaristia com a lloc de trobada amb Jesús: ell apareix enmig de la vida del creient, la seva paraula ajuda a descobrir el sentit de la fe i el sentit de la vida, i després, assegut a taula, ofereix el seu pa i el seu vi com a manera de descobrir-lo viu i d’entrar en comunió amb ell... I això, no com una invitació a quedar-se asseguts a taula disfrutant del moment: Jesús, diu el relat, els desapareix de davant seu, i ells surten corrents cap on hi ha la resta de la colla a dir-los allò que han vist i han experimentat...
De fet, tant el relat d’Emaús, que és un relat simbòlic, com el relat de Tròada, que és un relat de base històrica, com altres textos del Nou Testament que podríem citar, ens fan adonar d’una cosa molt evident. I és que en aquell món hostil en què s’anava obrint pas l’anunci de Jesús i de la fe cristiana, aquelles comunitats petites que miraven de viure la crida evangèlica tenien el moment de l’Eucaristia com el moment per refermar-se en la seva fe, per sentir-se a prop els uns dels altres, per viure la presència de Jesús enmig d’ells, i per sortir després a fer present, en la seva quotidianitat, tot allò que els movia.
No tot eren flors i violes, cal dir-ho. Hi havia eucaristies que eren un desastre (com les que Pau critica a 1 Corintis 11,17-34), i també, com més avançava el temps més apareixia una certa mandra per participar-hi (i l’autor de la carta als Hebreus ha d’escriure: “Vetllem els uns pels altres per animar-nos a l’amor fratern i a les bones obres. I no deixem d’assistir a les reunions comunitàries, com alguns han pres per costum”, Hebreus 10,24-25). Però malgrat totes les misèries i deixadeses, tots plegats tenien clar que la trobada setmanal de l’Eucaristia era la manera principal de viure i refermar i expressar la seva fe...
Josep Lligadas
1 comentari:
Amb bastant hi estic d'acord en l'article, que és tractava d'una trobada familiar com un sopar, i no hi havia cerimonials. Tampoc no crec que en aquells temps guardéssin l'Eucaristia en els sagraris, aixó devia venir després de l'abraçada del Poder de Constantí.
Publica un comentari a l'entrada