Eivissa

Fa uns 20 anys que vaig a Eivissa la setmana de Pasqua. Hi viu en germà i la meva cunyada amb el seu fill que li sóc padrí i li porto la “mona”. El primer any hi vaig anar a l´estiu i el meu germà em va dir que per poder conèixer l’illa bé i amb tranquil·litat era millor una altra època. Com més fa que hi vaig més racons nous i bonics descobreixo i se’m fa més difícil descriure uns paisatges i una gent amb molta complexitat.

Eivissa és plena de platges, de cales grans i petites totes elles amb diferent encant. I es coneix menys l’illa muntanyosa, a l´interior, al nord, on descobreixes la gent més autòctona, més “normal” i paradisos tant o més bonics que els de la vore del mar. A tothom li sona a més de la ciutat d´Eivissa, Sant Antoni, la llarga platja d´en Bossa, i la pintoresca Santa Eulàlia, el “mercadillo” d´artesans d´Es Canar, abans més o menys hippies, ara cada cop més “turístic” i semblant als d´aquí. Molta gent coneix Eivissa, sobretot per les discoteques famoses (Pacha, Amnesia...), els hotels, les festes “desmarxades”, els discjokeis, les modes estranyes i esnobs, els espais cada cop més destrossats per les “colles” sobretot anglosaxones de “turisme tirat”, que no respecten ni els arbres (sovint els han de replantar).

Quan hi vaig, per l´abril, vas observant com els paletes, pintors i electricistes van restaurant, per a la temporada que ja s´obre (de maig a octubre), els apartaments, boleres, parcs, mini-golfs, bars, comerços de platja, agències, restaurants, etc., fets de cartró-pedra, per a poder seguir-los reparant l´any següent. Hi ha tota una part de l’illa que s´assembla al paisatge de les pel·lícules nord-americanes en ple desert on s´obren espais per al lleure, enmig de gasolineres, tallers, grans magatzems amb arquitectures que quasi no mereixen ni ser qualificades de “lletges”, perquè són una “taca” enmig de la bellesa natural.

Però, i l´Eivissa de les Salines (que donen identitat ja des dels fenicis i romans, i encara donen sal)? I la dels poblets del centre tan ben arreglats i agradables com són: Santa Gertrudis, Santa Agnès, Sant Agustí, Sant Jordi, Sant Josep, Sant Joan, Sant Carles i el port i la muntanya de Sant Miquel, on et retrobes amb la flora de pins, alzines i fruiters de qualsevol poble de la Mediterrània? I les esglésies totes elles ben emblanquinades, la majoria del XVII que són a la vegada senzilles, i com “castells” ben fotogènics? I les cales de l´oest: Es Molí, Es Torrent, Tarida, Bassa, d´En Bou? I l´impressionant illot d´Es Vedrà on hi va fer “niu” el mig esbojarrat Pare Palau fundador de les carmelites missioneres? I el mercat artesà de les Dàlies? I el mirador al bell mar que hi ha a l´Ajuntament de la ciutat vella? I els carrerons de l´antiga ciutat on es van refent cases per part d´artistes i arquitectes, enmig dels habitants d´ètnia gitana?

El que és més curiós també a Eivissa són els diferents tipus de gent que hi conviuen: pagesos de sempre, turistes, obrers del serveis sobretot del turisme, artistes, aventurers que s´han passejat per tot el món i ha trobat en la illa el seu “paradís” perdut, hippies de 60 o 70 anys que, ja avis i àvies, segueixen empeltats en les flors i la natura, immigrants de temporada i els estables de tota cultura i religió... Tots troben encant en aquesta illa que “cap serpent”, ni ”cap verí” no hi ha pogut fer estada, gràcies a la protecció del déu “Bes” (d´on es creu que ve el nom d´Eivissa).

I obrint una finestra, per deixar que hi entri aire fresc d´esperança cal esmentar especialment les ganes que hi ha per part de cada vegada més gent de totes les edats, tant d’un color polític com d’un altre, de recuperar l’Eivissa màgica, acollidora, respectuosa amb la gent, amb l’entorn. És un moviment que va començar, enfront de tota la bogeria especuladora, amb el “Salvem ses Salines” de per allà els vuitanta i que s’ha anat consolidant fins a les darrers accions de “No volem autopistes” de fa poc mes d’un any (l’illa, per la prepotència dels Matutes, està oberta pel mig, com una ferida, amb una autopista inacabada). Mobilitzacions així no s’havien vist mai a Eivissa. Gent que demana una consciència mediambiental, estètica i sostenible per tal de fer l’Eivissa que enamora, més perdurable.

Quim Cervera és capellà i sociòleg

Imaginar la tarda...

Imaginar la tarda amb nous acords
i fer que el vers flueixi en pau
com el silenci, tan ric i necessari
i amb tants colors, si ets tu qui el vols.

Reconstruir els mots i cercar la pregària
que no confon, que clarifica,
que fa que el dolor propi que ens és incomprensible
ens renovi la mirada al qui pateix,
que fa que cada error que hem fet en el camí
sigui més comprensió per qui s’equivoqui avui.

Redreçar els camins fets, i, si cal, reinventar-los,
instar l’essència humana que tenim
a caminar malgrat els dubtes, a avançar
estimant sempre, somiant sempre
i a expressar sense cap por
el que sentim del cor endins.

Assuavir els dies i fer-los més plàcids.
Cicatritzar els vespres on hi ha hagut dolor.
I sentir pau
per donar pau.

Maria-Josep Hernàndez

El CO2 de la Champions

Segons s’ha informat, més de 15.000 persones van viatjar des de Barcelona cap a Roma en 65 vols “charter” per veure en directe la final de la “Champions” entre el Barça i el Manchester United. Se n’han escrit moltes pàgines de diari i moltes hores de ràdio i de TV. Sembla mentida que d’una cosa que només dura 90 minuts se’n pugui estar parlant tant i tant, repetint mil vegades el mateix sense cansar la gent. En canvi, no s’ha sentit parlar de la petjada ecològica que ha deixat l’esdeveniment, i això que aquest és una tema rellevant per al futur de tots plegats. Unes senzilles operacions aritmètiques permeten conèixer que els charter van emetre 3.300 tones de CO2 pel cap baix. No tindrien importància si no fos que hi ha una crisi climàtica provocada per un excés d’emissions de carboni a l’atmosfera. Que la crisi encara poc perceptible per la majoria de ciutadans es manifesta amb un provat augment de la temperatura mitjana del planeta, i que el transport amb mitjans mecànics, l’aviació molt especialment, n’és responsable màxim. Algú pensarà: vaja amb l’aixafa guitarres del canvi climàtic i els seus consells d’economia de guerra! Ja sé que hi ha determinades passions que no atenen a raons, i el Barça n’és una. Ignorar les raons és un caprici i un luxe que es permeten els satisfets, és a dir aquells que paguen els bitllets del seu vol “low cost” amb un crèdit ambiental que no podran retornar a les generacions futures: als seus fills i néts.

El metabolisme de les economies d’arreu ha convertit el turisme de masses en un gran negoci, obviant però la seva insostenibilitat des del punt de vista del flux energètic. Un Airbus A320 ple pesa 77.000 kg. Globalment mirat l’expedició blaugrana va elevar 5.000 tones a 10.000 metres d’altura i les va traslladar prop de 2.000 km (anar i tornar). En aquesta operació es va gastar energia en quantitats que el cicle natural trigarà uns quants milers d’anys per tornar a tenir disponible com a combustible, però el viatge es va fer en escassament 24 hores. Algú dirà “pecata minuta”, cada dia es veuen coses pitjors. Doncs qui no vulgui reflexionar-hi està en el seu dret. Tot sigui pel Barça! Salva Clarós

Una llei electoral per lluitar contra la distància entre polítics i ciutadans

“Crec que els polítics tenen en compte el que pensa la gent”. Segons l’últim Baròmetre d’Opinió Política, publicat el febrer del 2009, 7 de cada 10 catalans es mostren més aviat en desacord amb aquesta afirmació. El 48% de la població creu que cap partit no pot donar una resposta adequada als principals problemes que té actualment Catalunya. Les dades, extretes de l’enquesta que fa el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), quantifiquen l’allunyament de la ciutadania respecte a la classe política. Hi ha alguna manera de superar aquesta percepció generalitzada? Fer una nova llei electoral no serà una panacea, sens dubte, però pot ajudar a lluitar contra la desafecció dels electors respecte del sistema de partits, les institucions i la classe política. Però no una llei electoral qualsevol, òbviament. Un sistema electoral servirà per restaurar els ponts entre ciutadania i política a condició que:A condició que doni més capacitat de decisió als electors. Com? A través de llistes “obertes” o, per dir-ho tècnicament, llistes desbloquejades amb vot preferent. Es tracta que dins la llista d’un partit, els electors puguin triar els candidats que més els agradin.

A condició que fomenti la transparència, per mitjà d’una Sindicatura Electoral que reculli de manera fiable els compromisos electorals dels diferents partits i que disposi d’una base de dades accessible i ordenada on hi hagi tota la informació necessària per comprovar si aquests compromisos han estat complerts o no. Es tracta que els ciutadans puguin fer, per si mateixos, d’avaluadors de l’acció de govern i que aquests hagin de fer un millor rendiment de comptes.

A condició que fomenti la proximitat i la igualtat del vot. Es tracta que les circumscripcions siguin més petites, com per exemple, les vegueries. I que els vots de les diferents vegueries tinguin un valor similar (i no, com passa ara, en què els vots de les províncies més poblades valen la meitat que els de les províncies menys poblades).

A condició que intenti lluitar contra l’abstenció. Podríem tenir un Parlament que reflectís el grau de participació? Podríem tenir un Parlament amb una part dels escons variables, que creixés o disminuís en número d’escons en funció de la participació.

Totes aquestes són les idees que inclou la proposta de Llei electoral que promou Ciutadans pel Canvi. Idees que de fet es desprenen, en bona mesura, dels treballs que el propi govern i els propis partits han encarregat, els darrers anys, per intentar que Catalunya deixi de ser l’”anomalia”, l’”excepció”. En efecte, Catalunya és l’única Comunitat Autònoma i l’únic país del món que no disposa d’una llei electoral pròpia que reguli les eleccions al seu Parlament. Paradoxa: d’una banda, reivindiquem reiteradament més autogovern; de l’altra, no exercim una de les competències més importants de què disposem. Quina competència més important, per a una comunitat política, que dotar-se de les regles del joc bàsiques del sistema democràtic, és a dir, el sistema electoral? Han passat quasi 30 anys i no hem estat capaços de fer la nostra llei electoral.

Tanmateix, els partits no estan sent, per ara, capaços de culminar els seus propis treballs i elaborar la llei que el país té dret a tenir. Per això, des de CpC, hem decidit posar la ciutadania en acció: que siguin els propis ciutadans i ciutadanes els qui elaborin una proposta de llei electoral i que la proposin al Parlament. Per això, hem endegat una Iniciativa Legislativa Popular (ILP): si aconseguim un mínim de 50.000 signatures, el Parlament haurà de debatre aquesta proposta.

Els ciutadans, doncs, per mitjà de la ILP tenen l’oportunitat d’aprofitar la feina iniciada pels partits, i retornar-la al Parlament amb la legitimitat afegida que suposen les 50.000 (o més) signatures. És hora de reivindicar des de la ciutadania l’exercici de l’autogovern en una matèria que només depèn del nostre Parlament. Per reforçar la legitimitat del sistema polític cal una Llei Electoral de Catalunya. Si aquesta es presenta al Parlament en forma d’ILP evidenciarà la maduresa de la ciutadania: per recuperar la seva responsabilitat i actuar amb tots els instruments que té a l’abast, per millorar la qualitat de la democràcia, per restaurar els ponts, avui massa malmesos, amb la política.

Toni Comín i Oliveres és Responsable d’Acció Política de CpC i Sonia Cormenzana és Cap de comunicació de CpC

El Barça i TV3

Començo amb una declaració de principis: sóc del Barça i m’agrada molt que guanyi el Barça. I continuo amb una lloança: el Barça d’aquest any ha transmès a la gent una colla de valors positius, el primer dels quals és el fet mateix de tenir un entrenador civilitzat, raonable, capaç de fer servir el seu cervell de manera adequada. Però, després d’aquestes dues afirmacions inicials, he de dir que aquest any, per primer cop a la meva vida, no tenia del tot clar si volia o no que el Barça guanyés la Champions. I el motiu és molt simple: tota la campanya desmesuradíssima que els mitjans de comunicació, encapçalats per TV3, ens van estar muntant els dies previs al partit, histeritzant el personal, intentant fer-nos creure que ens hi anava la vida, posant en mans del Barça el futur de la pàtria... Ja em perdonareu, però TV3 va actuar amb el més pur estil franquista. I em sap greu per la Mònica Terribas, que quan la van nomenar directora vaig creure que era una sort tenir al capdavant de la televisió pública una persona culta i bona professional. Doncs es veu que no. Escalfar la gent d’aquesta manera no és propi d’una persona culta ni d’una bona professional. I que no em diguin que sóc un purità i que, com que això és el que vol la gent, no tenim dret a privar-los-en. Perquè, efectivament, a molta gent li agrada el Barça (i, ja ho he dit, jo entre ells), però una cosa és respondre a aquesta demanda, i una altra inflar-la fins a l’infinit, més enllà de tota raó. Quina pena, la nostra televisió pública! Josep Lligadas

Els salms, per mirar cap a Déu

Ara que som a final de curs, a punt d’iniciar l’estiu, aquesta pàgina final ve amb ganes de mirar cap a les coses fonamentals. I no hi ha cap altra cosa més fonamental que Déu, o sigui que mirarem cap a Déu. I ho farem des d’una eina específica que hi pot ajudar d’una manera especial: una eina que són paraules antigues de pregària, que fan posar els ulls i els sentiments en aquell que dóna sentit a tot.

Sabem prou que precisament, era aquesta mirada cap a Déu el que donava sentit a tot el que Jesús deia i feia. El que fa que Jesús parli i actuï de la manera com ho va fer, és perquè vivia tota la seva vida com un diàleg permanent amb Déu, intentant descobrir a cada pas quin era l’estil de persona que Déu volia. És a dir: que Jesús vivia la seva unió amb Déu com a fonament de tot, i a partir d’aquí anava descobrint els camins que calia seguir. I el seu missatge va ser fer-nos descobrir que els camins de Déu eren els de l’amor, els de l’alliberament, els de la recerca de la igualtat entre tothom... Altres creients, també omplerts de Déu, no han sabut descobrir aquests camins i han cregut que el que Déu volia eren coses que no resulten gaire humanes. Però a Jesús, aquest omplir-se de Déu li va portar a oferir-nos el més esplèndid projecte d’humanitat. Per això creiem en ell...Doncs bé. Dit tot això, jo el que voldria remarcar en aquesta pàgina és que, realment, és molt important omplir-se de Déu tal com Jesús n’estava ple. I a això pot ajudar-hi molt la pregària dels salms. De fet, aquesta era la pregària que tot bon israelita coneixia i feia servir, i per tant és la que feia servir Jesús mateix. O sigui que no estarà gens malament imitar-lo.

Els salms ens fan mirar cap a Déu. O bé perquè en dir-los ens hi adrecem directament (“Ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res, perquè us tinc vora meu”), o perquè parlen de Déu però fent-lo sentir molt a prop (“Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç aquell que s’hi refugia”). I ho fan amb un llenguatge poètic, que fa aixecar els ulls més enllà de la quotidianitat, del nostre camí a ras de terra, i fan veure que al cor de la vida, al cor d’aquesta quotidianitat, hi ha una presència intensa, profunda i viva.

A vegades, els salms expressen sentiments que són els nostres sentiments mateixos, i lliguen bé amb el que experimentem en aquell moment. En canvi, altres vegades expressen sentiments diferents (sentiments d’angoixa quan nosaltres estem contents, o al revés): no està gens malament, quan passa això, perquè així ens fem nostres els sentiments dels altres, de tots els que estan preocupats quan nosaltres vivim feliços, o dels que experimenten la joia quan nosaltres patim. De fet, la pregària va més enllà de l’estricta experiència personal...

I encara, de tant en tant, trobem en els salms un llenguatge que, en sentit estricte, no és gaire cristià: per exemple, malediccions contra els enemics, pròpies d’una època i una religió que Jesús ens va convidar a purificar. Però llavors es tracta d’entendre aquests “enemics” en un altre sentit: tot el mal que, de tantes maneres, fa malbé el nostre món o a nosaltres mateixos... O, per què no, qualsevol problema o dolor empipador que no sabem com resoldre.Una bona eina, sens dubte. La podem fer servir de per lliure, és a dir, agafant de tant en tant un salm i resant-lo, o bé de manera més organitzada, amb la pregària de Laudes o de Vespres que forma part del patrimoni eclesial i que es pot trobar en diverses publicacions. Però en tot cas, val la pena provar-ho i, a poc a poc, anar-hi entrant.

Josep Lligadas

¡Nena! ¡Que nos tiran las casas baratas!

La frase que dóna títol a aquest article ha estat pronunciada durant dècades pels veïns del barri del Bon Pastor de Barcelona. De fet un servidor, que ja supera la quarantena, ha sentit i viscut tot tipus de teories conspiratòries sobre el futur de les cases barates. Cada vegada que algun enginyer, topògraf o regidor del districte es passejava pels carrerons del barri el rumor s’estenia porta per porta com la pólvora: ¡Nena! ¡Que ens tiren les cases barates!

Jo m’he criat en una d’aquestes cases que superen per molt poc els 40 metres quadrats. Construïdes al 1929 per albergar els emigrants que van arribar a Barcelona per l’Exposició Universal i que malvivíen en unes barraques escampades per tota la ciutat. Es van construir diversos nuclis d’habitatges, i l’últim que queda en peu, no per molt de temps, és el del Bon Pastor. Són cases d’una sola planta agrupades en illes de 12 i amb uns carrers estrets que recorden els pobles andalusos. Són propietat del Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona, sempre han estat de lloguer amb uns preus molt populars. En els anys setanta, el preu del lloguer era de “veinte duros”. D’aquí el sobrenom de “cases barates”. Tot i estar de lloguer, la gent se les va anar arreglant per compte propi. De fet el lloguer de les cases, s’ha anat heretant familiarment. En moltes d’aquestes cases han viscut famílies de fins a set membres. I tot, en els seus 40 metres.

Les mancances d’espai i higiene es van suplir amb molt d’enginy. La majoria van construir una terrassa al petit pati interior aconseguint un nou espai per estendre la roba i a sota un servei per poder encabir una dutxa fins aleshores desconeguda. Però el veritable espai vital era el carrer. Es vivia tant o més fora que dins. A l’estiu era habitual trobar famílies senceres sopant al carrer o prenent la fresca. Festes populars, revetlles, banderetes de paper liles, vermelles i grogues. Sí, molt vermell, molt obrer i sobretot molta gent humil. És aquesta senzillesa de la seva gent, la que va impregnar la meva infància i adolescència. La riquesa del compartir una sèrie de valors per uns carrers lliures de pors i perills. Això va crear un barri unit, reivindicatiu, que ha aconseguit tot el que té (inclòs el metro a punt per inaugurar-se) amb molt d’esforç i dedicació. El seu aïllament provocat per la deixadesa de les administracions i la seva situació geogràfica, envoltat de polígons industrials per tots cantons menys pel riu Besòs, han creat un caràcter de pertinença al barri que ha estat el seu segell d’identitat. Recordo amb afecte manifestacions per aconseguir semàfors, un ambulatori, un poliesportiu, un centre cívic, i tot el que fos necessari per a la millora col·lectiva. Això marca, i de quina manera! Ningú dels que conec i que s’han criat en aquest ambient, és indiferent a la injustícia i a l’arrogància. Ser del “Buenpas” et marca per tota la vida. A poc a poc la gent va anar prosperant i després d’arreglar-se la caseta amb molt d’esforç, van estalviar per comprar-se un cotxe. Els 600 i els 850 ens van robar l’espai vital de què gaudíem i uns anys més tard l’heroïna, ens va acabar de treure d’uns carrers que ja no eren lliures de pors i perills. Les portes es van començar a tancar, malgrat que durant molts anys la premissa era passar sense trucar. Tot i que la cosa ha millorat força, encara queden alguns carrers de les cases barates que s’han convertit en una mena de “guetos” d’ètnia gitana sovint vinculats a problemes socials i estructurals importants. Un equip de TV3 va retratar no fa gaires setmanes aquesta situació en un “30 minuts” dedicat a l’IES Cristòfor Colom ubicat en aquest sector. El seu títol tan desfortunat “Visc a les Cases Barates”, donant a entendre que la totalitat de tots els veïns de les cases i per extensió del barri vivien d’aquesta manera, ha provocat una onada d’indignació mai vista fins ara al barri. De sobte, aquell esperit de pertinença que semblava adormit s’ha despertat en forma de moviment unànim. La mateixa directora de TV3 Mònica Terribas es va veure en l’obligació, juntament amb el defensor del telespectador, de reunir-se amb l’Associació de Veïns del barri i demanar disculpes pel tractament informatiu. Aquest esperit combatiu, el sentiment d’orgull, la humilitat i la solidaritat, és l’herència que ens deixen les cases barates. Però les coses canvien, no sé si per bé o per mal, però canvien. La meva mare encara viu a la “seva” casa barata. Si tot va sobre el previst en menys d’un any es podrà mudar al seu nou pis. Evidentment que el barri ja no serà el que era, però la vida dels habitants de les cases tampoc. Abandonen la precarietat per passar a gaudir un pis que duen somiant molts anys. El preu que es paga, és acabar amb la vida de poble que comportava el tipus de construcció, però jo crec, sincerament, que fa temps que això ja s’havia perdut.Farà uns dos anys que mentre visitava a la meva mare, una veïna va treure el cap per la porta i va cridar: “¡Nena! ¡Que ens tiren les cases barates! “. Aquest cop sí que era cert. Les primeres van caure al carrer Bassella. No vaig poder evitar acostar-me a contemplar l’enderrocament. No era l’únic. Molts veïns que havien corregut per aquell carreró s’amuntegaven per fer fotos, vídeos o simplement mirar com queia la casa que els havia vist néixer.

Aviat la meva infància dormirà en els fonaments d’uns pisos que busquen millorar la vida dels habitants d’un barri que se senten orgullosos de la seva història.

Juanjo Sanchez treballa en un estudi creatiu de mitjans audiovisuals

Llistes enganyoses

Ja són molts els que diuen que el sistema de llistes tancades controlades pels aparells dels partits són un fre a la participació democràtica i impedeixen que la gent es pugui sentir més implicada en la vida política. Deu ser veritat. Però el que segur que és veritat és que, si a sobre de ser llistes tancades, s’amaguen els candidats que les formen, la cosa ja no ofereix dubtes: exigir a la ciutadania un acte de fe en uns determinats candidats sense dir quins són, és una esplèndida manera d’incitar al “ja s’ho faran” que cada cop està més estès entre la població.Perquè és així com han actuat, en aquestes darreres eleccions europees, igual com en altres d’anteriors, el PSC, ICV i ERC. Tu anaves a la taula on hi havia les paperetes dels partits, i et trobabes múltiples llistes, totes molt llargues, excepte les d’aquests tres partits, que incloïen poquíssims noms. Miraves la del PSC, i veies que l’encapçalava el López Aguilar i, en segon lloc, hi anava la Maria Badia. I enlloc no es deia que realment la Maria Badia anava quarta, de manera que, perquè sortís, abans havien de sortir dos candidats més, un dels quals era, per cert, la benvolguda Magdalena Álvarez. I això, per què? Doncs perquè els partits d’un àmbit determinat tenen dret a posar a la papereta només els candidats del propi àmbit. El PSC, tanmateix, encara, posen qui és el cap de llista. Perquè ICV, ni això. La llista l’encapçala el Raül Romeva, amagant que ell no és realment el primer de la llista, sinó que abans hi ha el Willy Meyer, d’Izquierda Unida. I a ERC sí que posen el cap de llista, perquè és seu, però en canvi amaguen gent d’altres partits d’altres llocs d’Espanya que també hi van. Ja em perdonaran, però d’això se’n diu enganyar la gent. I la gent, com més l’enganyin, més menysprearà la política. Per cert, cal dir que CiU, que també hauria pogut seguir el mateix criteri, no ho ha fet i ha posat la llista sencera: felicitats! Josep Lligadas

Consumint la vida

Immediatesa, excés i malbaratament. Són alguns trets del consumisme que s’ha apropiat de la nostra cultura, de la nostra forma de viure i d’entendre el món. Afectats per l’opulència –d’uns quants, no pas de tots– vivim dins uns quants miratges: que els nostres recursos són il·limitats, que ens mereixem tot allò que tenim, que els nostres desitjos són el mateix que les nostres necessitats i que allò que fem no té conseqüències, és a dir, no ens fem responsables de com això afecta la vida de moltes persones. Per acabar-ho d’arrodonir, descobrim que consumir desvetlla avidesa: mai no en tenim prou. Tot plegat ens fa més feliços? Més solidaris? Anem veient que no. Certament aquesta és una visió esbiaixada de tot plegat. Amb les nostres tendències consumistes conviuen també altres afanys: de justícia, de solidaritat, d’utopia, que s’expressen de moltes maneres a través d’organitzacions ben diverses. Però el consum s’ha convertit en una mena d’ideologia molt vivencial i poc formulada que comporta moltes contradiccions. D’una banda amb els seus valors ens hem embolicat en una crisi de dimensions desconegudes produint objectes de necessitat qüestionable amb un alt cost de recursos naturals i amb l’explotació i la precarietat de moltes persones, i endeutant-nos per obtenir-los. I de l’altra esperem del consum que ens en tregui amb mesures també immediates, excessives i que comporten un malbarament de recursos i un empitjorament de les condicions ambientals, com els ajuts públics a la compra d’automòbils, en el cas de Catalunya amb escassa sensibilitat pel medi ambient.Però potser el més greu és com el consum afecta la nostra manera de relacionar-nos amb les persones. Relacions d’un sol ús (per no dir d’utilitzar i llençar), enlluernadores en l’aparença, satisfactòries inicialment en el plaer i en la novetat però allunyades d’allò que ens acaba omplint de sentit. L’amor, l’amistat demanen temps per construir-se i per madurar, demanen gratuïtat i generositat, no eludeixen els moments de patiment, acompanyen sovint en la impotència, fan confiança, esdevenen fidels. I són a l’abast de qualsevol persona sigui quina sigui la seva edat, procedència, situació, estatus social. Faríem bé de reivindicar-ho.

L'Eucaristia, tot un repte (i IV)

Acabarem aquesta sèrie sobre l’Eucaristia mirant una mica cap a la nostra realitat. Si aquesta mirada la fem des de fora, segurament que podrem concloure que la majoria d’elements que s’haurien de fer visibles en les nostres celebracions de l’Eucaristia, de fet queden bastant invisibles. Vull dir que difícilment, vist des de fora, les celebracions de l’Eucaristia poden ser percebudes com a moments intensos de trobada comunitària amb Jesucrist que empenyen a viure la fe i l’Evangeli en el món...

Les celebracions de l’Eucaristia porten a sobre segles i segles de recorregut, amb el desgast que això comporta. Un desgast que, en part, és inevitable: les coses, si han de perdurar, s’han d’institucionalitzar, i això els fa perdre frescor i proximitat. Però en part, també, aquest desgast podria corregir-se i redreçar-se força, si es volgués continuar en l’esperit de reforma que va encetar el Concili Vaticà II: tant en els textos i signes de les celebracions, com en l’estil d’Església que hi ha al darrera. El fet, però, és que el desgast hi és. I això podria portar, a qui no estigui gaire implicat en el camí eclesial, a considerar que són una cosa obsoleta i destinada a desaparèixer. Qui sap. Però el cas és que, en realitat, continua havent-hi molta gent que troba, en aquesta reunió setmanal, un punt de referència bàsic per a la seva vida cristiana. I no estic parlant només de gent “tradicional” o “conformista”. També hi ha prou gent seriosament cristiana i seriosament compromesa que, en aquest espai pacífic, en el qual potser no hi ha gaires emocions (a vegades sí, a vegades, en ocasions, un pot experimentar-hi molt de prop la força de la fe i la força de la vida comunitària), hi troba la manera quotidiana per anar-se alimentant de la Paraula que se’ns proclama, del pa i el vi en el qual hi reconeixem Jesús, de l’encontre amb els altres cristians i cristianes...

Perquè això pugui ser així, cal, certament, que la celebració tingui una mínima dignitat, que estigui feta amb ganes, que el capellà que la presideix vulgui transmetre fe i esperança encara que a vegades no li surti gaire bé, que amb la gent amb la qual ens trobem hi hagi una certa sintonia... Ja ho hem dit en números anteriors, que l’Eucaristia, com els altres sagraments, ens transmeten la presència de Jesús a través de paraules i signes: com més propers i significatius siguin els signes, i com més nostres ens sonin les paraules, més podrem viure allò que celebrem. De manera que sempre serà aconsellable buscar una celebració de l’Eucaristia que ens hi sentim mínimament còmodes. Sense pretensions de grans coses, ja ho he dit, però que no ens grinyoli innecessàriament. I si podem col·laborar-hi sortint a llegir o fent qualsevol altre servei, millor. I encara una altra cosa: si pot ser, no estaria gens malament que la gent més propera amb qui compartim la fe (els del grup de reflexió o de revisió de vida, per exemple) ens trobéssim a la mateixa celebració de l’Eucaristia...

I, assegurat en la mesura que es pugui tot això, aleshores del que es tracta és d’anar a la celebració de l’Eucaristia amb pau, amb ganes de trobar-hi allò que ens pot donar: un espai cristià de trobada col·lectiva amb Jesucrist, que ens arrela en tota la història mil·lenària de la nostra comunitat cristiana. És cert, també, que amb el nostre ritme agitat actual, aquesta trobada setmanal a vegades ve molt de trascantó. I, evidentment, els cops en què hi ve realment molt, no serà molt greu no d’anar-hi. Però més valdrà no prendre-s’ho gaire per costum. Perquè a l’Eucaristia ens hi trobem amb l’Església més quotidiana, més normal: amb la gent que, amb més o menys empenta, vol continuar el camí que van iniciar els primers seguidors de Jesús, i per això continua repetint la trobada que ells van iniciar...

Josep Lligadas

Cartes des de la presó

Cartes des de la presó. Dietrich Bonhoeffer. Editorial Pòrtic, 2a. edició, Barcelona, 2008.

Ha estat una bona lectura per a la Setmana Santa. Dietrich Bonhoeffer va ser un pastor i teòleg luterà que es va implicar fortament contra el nazisme i contra el model d’Església que aquest propugnava. Això li va costar la detenció, l’estada durant dos anys a la presó, i finalment, la mort a la forca l’any 1945.El llibre recull cartes escrites als seus pares i al seu amic, també pastor i teòleg, Eberhard Bethge. Commou la seva serenor, inquietud intel·lectual, profunditat, el seu interès per no preocupar encara més la família o per la situació dels seus companys de presidi, i la seva generositat. Escriure com ho fa ell enmig d’una guerra, amb bombardejos continuats i a la presó ja denota una qualitat humana extraordinària. Amb tot, alguns dels seus escrits són ben bé fruit d’una època. És una persona clarament d’ordre, que avui ens sembla conservadora (llegir la seva obra en clau feminista no és gens aconsellable!). La seva valentia i honestedat el van portar a la mort. Junt amb la seva forma d’entendre la fe, que situa el seguiment de Jesús enmig de la vida concreta i encarnada de les persones.

Mercè Solé

El lado oscuro del amor

El lado oscuro del amor. Rafik Schami. Editorial Salamandra. Barcelona, 2008.

No us deixéssiu espantar per les 825 planes d’aquesta magnífica novel·la de l’escriptor sirià resident a Alemanya Rafik Schami. Cristià catòlic va néixer a Damasc el 1946. Es va exilià a Heidelberg el 1971 i allí va obtenir el doctorat en Químiques. Des del 1982 es dedica plenament a la literatura.

Aquesta novel·la és una mena de mosaic, una història feta d’històries, que van confegint una història, la de debò, social, política, religiosa, de Síria i dels països àrabs durant la primera meitat del segle XX. Rafik parteix de l’odi i la rivalitat entre dues famílies cristianes, una d’ortodoxa i l’altra de catòlica, al bell mig del món àrab. I fa un retrat de costums, valors, formes d’entendre la vida... Té la gràcia que ho fa des del punt de vista sirià i amb coneixement de quins són els estereotips occidentals sobre el món àrab. És un llibre que estimula a llegir una mica més sobre la història de l’Orient Mitjà.

Mercè Solé

Les grans amistats

Les grans amistats. Raïssa Maritain. Col·lecció Torsimany 6. Claret, Barcelona 2003.

Traduït i introduït pel bisbe Joan Carrera, aquest llibre és una molt bona aproximació al pensament de Jacques i Raïssa Maritain, dos pensadors que van exercir –i continuen exercint– una gran influència en la configuració del pensament cristià del segle XX que s’expressà en el Concili Vaticà II.

El llibre és una autobiografia de Raïssa Oumançoff, nascuda a Rússia d’una família jueva, instal·lada després a Paris. Estudiant a la Sorbona, va conéixer qui hauria de ser el seu marit i junts van continuar aquesta recerca de la veritat, de l’ètica i del sentit de la vida, que els estudis universitaris no aconseguien satisfer. Va ser a través de “grans amistats” amb personatges com Bergson, Péguy, i Léon Bloy, que van acabar per convertir-se al cristianisme. Dir que van acabar, de fet, no és correcte. Mai no van deixar de preguntar-se, d’anar més a fons, de pensar, d’escriure, de comprometre’s... Com molt bé recordava, per cert, recentment Joan Rigol en la presentació de la publicació de la seva tesi doctoral, que acaba d’editar la Facultat de Teologia de Catalunya. Però, a diferència de Les grans amistats, ja és matèria per a persones especialment motivades per a l’estudi de la filosofia. Les grans amistats esdevé, en canvi, una obra de divulgació, un tastet del pensament dels Maritain.

Mercè Solé

Hem mort el llop... Només el llop?

El passat 17 d’abril va tenir lloc, al teatre Àtrium de Viladecans, l’estrena de l’obra Terra baixa d’Àngel Guimerà, en una adaptació impulsada per Calixto Bieito, dirigida per l’alemany Hasko Weber, i convertint en Manelic en un immigrant sense papers i l’amo Sebastià en un cap mafiós de barri. Ara, l’obra la fan al Romea. A mi em van oferir un parell d’entrades gratuïtes per a l’estrena viladecanenca i no les vaig voler. I no l’aniré a veure, aquesta obra, perquè, simplement, és un engany. Si Calixto Bieito té ganes de fer una obra teatral en què un mafiós vol muntar-li a la seva amant un matrimoni amb un immigrant que faci de tapadora de les seves relacions, a mi em sembla esplèndid. Però aleshores, que no en digui Terra baixa ni hi fiqui l’Àngel Guimerà pel mig. Si vol, que en un subtítol petitó digui que s’hi ha inspirat, però prou. Però que no vulgui apropiar-se de la fama dels bons escriptors per aconseguir els seus èxits. Guimerà va escriure l’obra que va escriure, amb una gran potència tant dramatúrgica com de contingut, i si algú vol representar Terra baixa ha de representar Terra baixa, no una altra obra. Alguna cosa caldria fer per impedir a tots els Calixtos Bieitos del món continuar pensant que els espectadors som tan idiotes que si no ens “actualitzen” els clàssics no serem capaços d’entendre’ls.

Josep Lligadas