Fa uns 20 anys que vaig a Eivissa la setmana de Pasqua. Hi viu en germà i la meva cunyada amb el seu fill que li sóc padrí i li porto la “mona”. El primer any hi vaig anar a l´estiu i el meu germà em va dir que per poder conèixer l’illa bé i amb tranquil·litat era millor una altra època. Com més fa que hi vaig més racons nous i bonics descobreixo i se’m fa més difícil descriure uns paisatges i una gent amb molta complexitat.
Eivissa és plena de platges, de cales grans i petites totes elles amb diferent encant. I es coneix menys l’illa muntanyosa, a l´interior, al nord, on descobreixes la gent més autòctona, més “normal” i paradisos tant o més bonics que els de la vore del mar. A tothom li sona a més de la ciutat d´Eivissa, Sant Antoni, la llarga platja d´en Bossa, i la pintoresca Santa Eulàlia, el “mercadillo” d´artesans d´Es Canar, abans més o menys hippies, ara cada cop més “turístic” i semblant als d´aquí. Molta gent coneix Eivissa, sobretot per les discoteques famoses (Pacha, Amnesia...), els hotels, les festes “desmarxades”, els discjokeis, les modes estranyes i esnobs, els espais cada cop més destrossats per les “colles” sobretot anglosaxones de “turisme tirat”, que no respecten ni els arbres (sovint els han de replantar).
Quan hi vaig, per l´abril, vas observant com els paletes, pintors i electricistes van restaurant, per a la temporada que ja s´obre (de maig a octubre), els apartaments, boleres, parcs, mini-golfs, bars, comerços de platja, agències, restaurants, etc., fets de cartró-pedra, per a poder seguir-los reparant l´any següent. Hi ha tota una part de l’illa que s´assembla al paisatge de les pel·lícules nord-americanes en ple desert on s´obren espais per al lleure, enmig de gasolineres, tallers, grans magatzems amb arquitectures que quasi no mereixen ni ser qualificades de “lletges”, perquè són una “taca” enmig de la bellesa natural.
Però, i l´Eivissa de les Salines (que donen identitat ja des dels fenicis i romans, i encara donen sal)? I la dels poblets del centre tan ben arreglats i agradables com són: Santa Gertrudis, Santa Agnès, Sant Agustí, Sant Jordi, Sant Josep, Sant Joan, Sant Carles i el port i la muntanya de Sant Miquel, on et retrobes amb la flora de pins, alzines i fruiters de qualsevol poble de la Mediterrània? I les esglésies totes elles ben emblanquinades, la majoria del XVII que són a la vegada senzilles, i com “castells” ben fotogènics? I les cales de l´oest: Es Molí, Es Torrent, Tarida, Bassa, d´En Bou? I l´impressionant illot d´Es Vedrà on hi va fer “niu” el mig esbojarrat Pare Palau fundador de les carmelites missioneres? I el mercat artesà de les Dàlies? I el mirador al bell mar que hi ha a l´Ajuntament de la ciutat vella? I els carrerons de l´antiga ciutat on es van refent cases per part d´artistes i arquitectes, enmig dels habitants d´ètnia gitana?
El que és més curiós també a Eivissa són els diferents tipus de gent que hi conviuen: pagesos de sempre, turistes, obrers del serveis sobretot del turisme, artistes, aventurers que s´han passejat per tot el món i ha trobat en la illa el seu “paradís” perdut, hippies de 60 o 70 anys que, ja avis i àvies, segueixen empeltats en les flors i la natura, immigrants de temporada i els estables de tota cultura i religió... Tots troben encant en aquesta illa que “cap serpent”, ni ”cap verí” no hi ha pogut fer estada, gràcies a la protecció del déu “Bes” (d´on es creu que ve el nom d´Eivissa).
I obrint una finestra, per deixar que hi entri aire fresc d´esperança cal esmentar especialment les ganes que hi ha per part de cada vegada més gent de totes les edats, tant d’un color polític com d’un altre, de recuperar l’Eivissa màgica, acollidora, respectuosa amb la gent, amb l’entorn. És un moviment que va començar, enfront de tota la bogeria especuladora, amb el “Salvem ses Salines” de per allà els vuitanta i que s’ha anat consolidant fins a les darrers accions de “No volem autopistes” de fa poc mes d’un any (l’illa, per la prepotència dels Matutes, està oberta pel mig, com una ferida, amb una autopista inacabada). Mobilitzacions així no s’havien vist mai a Eivissa. Gent que demana una consciència mediambiental, estètica i sostenible per tal de fer l’Eivissa que enamora, més perdurable.
Quim Cervera és capellà i sociòleg
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada