Consumint la vida

Immediatesa, excés i malbaratament. Són alguns trets del consumisme que s’ha apropiat de la nostra cultura, de la nostra forma de viure i d’entendre el món. Afectats per l’opulència –d’uns quants, no pas de tots– vivim dins uns quants miratges: que els nostres recursos són il·limitats, que ens mereixem tot allò que tenim, que els nostres desitjos són el mateix que les nostres necessitats i que allò que fem no té conseqüències, és a dir, no ens fem responsables de com això afecta la vida de moltes persones. Per acabar-ho d’arrodonir, descobrim que consumir desvetlla avidesa: mai no en tenim prou. Tot plegat ens fa més feliços? Més solidaris? Anem veient que no. Certament aquesta és una visió esbiaixada de tot plegat. Amb les nostres tendències consumistes conviuen també altres afanys: de justícia, de solidaritat, d’utopia, que s’expressen de moltes maneres a través d’organitzacions ben diverses. Però el consum s’ha convertit en una mena d’ideologia molt vivencial i poc formulada que comporta moltes contradiccions. D’una banda amb els seus valors ens hem embolicat en una crisi de dimensions desconegudes produint objectes de necessitat qüestionable amb un alt cost de recursos naturals i amb l’explotació i la precarietat de moltes persones, i endeutant-nos per obtenir-los. I de l’altra esperem del consum que ens en tregui amb mesures també immediates, excessives i que comporten un malbarament de recursos i un empitjorament de les condicions ambientals, com els ajuts públics a la compra d’automòbils, en el cas de Catalunya amb escassa sensibilitat pel medi ambient.Però potser el més greu és com el consum afecta la nostra manera de relacionar-nos amb les persones. Relacions d’un sol ús (per no dir d’utilitzar i llençar), enlluernadores en l’aparença, satisfactòries inicialment en el plaer i en la novetat però allunyades d’allò que ens acaba omplint de sentit. L’amor, l’amistat demanen temps per construir-se i per madurar, demanen gratuïtat i generositat, no eludeixen els moments de patiment, acompanyen sovint en la impotència, fan confiança, esdevenen fidels. I són a l’abast de qualsevol persona sigui quina sigui la seva edat, procedència, situació, estatus social. Faríem bé de reivindicar-ho.