La frase que dóna títol a aquest article ha estat pronunciada durant dècades pels veïns del barri del Bon Pastor de Barcelona. De fet un servidor, que ja supera la quarantena, ha sentit i viscut tot tipus de teories conspiratòries sobre el futur de les cases barates. Cada vegada que algun enginyer, topògraf o regidor del districte es passejava pels carrerons del barri el rumor s’estenia porta per porta com la pólvora: ¡Nena! ¡Que ens tiren les cases barates!
Jo m’he criat en una d’aquestes cases que superen per molt poc els 40 metres quadrats. Construïdes al 1929 per albergar els emigrants que van arribar a Barcelona per l’Exposició Universal i que malvivíen en unes barraques escampades per tota la ciutat. Es van construir diversos nuclis d’habitatges, i l’últim que queda en peu, no per molt de temps, és el del Bon Pastor. Són cases d’una sola planta agrupades en illes de 12 i amb uns carrers estrets que recorden els pobles andalusos. Són propietat del Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona, sempre han estat de lloguer amb uns preus molt populars. En els anys setanta, el preu del lloguer era de “veinte duros”. D’aquí el sobrenom de “cases barates”. Tot i estar de lloguer, la gent se les va anar arreglant per compte propi. De fet el lloguer de les cases, s’ha anat heretant familiarment. En moltes d’aquestes cases han viscut famílies de fins a set membres. I tot, en els seus 40 metres.
Les mancances d’espai i higiene es van suplir amb molt d’enginy. La majoria van construir una terrassa al petit pati interior aconseguint un nou espai per estendre la roba i a sota un servei per poder encabir una dutxa fins aleshores desconeguda. Però el veritable espai vital era el carrer. Es vivia tant o més fora que dins. A l’estiu era habitual trobar famílies senceres sopant al carrer o prenent la fresca. Festes populars, revetlles, banderetes de paper liles, vermelles i grogues. Sí, molt vermell, molt obrer i sobretot molta gent humil. És aquesta senzillesa de la seva gent, la que va impregnar la meva infància i adolescència. La riquesa del compartir una sèrie de valors per uns carrers lliures de pors i perills. Això va crear un barri unit, reivindicatiu, que ha aconseguit tot el que té (inclòs el metro a punt per inaugurar-se) amb molt d’esforç i dedicació. El seu aïllament provocat per la deixadesa de les administracions i la seva situació geogràfica, envoltat de polígons industrials per tots cantons menys pel riu Besòs, han creat un caràcter de pertinença al barri que ha estat el seu segell d’identitat. Recordo amb afecte manifestacions per aconseguir semàfors, un ambulatori, un poliesportiu, un centre cívic, i tot el que fos necessari per a la millora col·lectiva. Això marca, i de quina manera! Ningú dels que conec i que s’han criat en aquest ambient, és indiferent a la injustícia i a l’arrogància. Ser del “Buenpas” et marca per tota la vida. A poc a poc la gent va anar prosperant i després d’arreglar-se la caseta amb molt d’esforç, van estalviar per comprar-se un cotxe. Els 600 i els 850 ens van robar l’espai vital de què gaudíem i uns anys més tard l’heroïna, ens va acabar de treure d’uns carrers que ja no eren lliures de pors i perills. Les portes es van començar a tancar, malgrat que durant molts anys la premissa era passar sense trucar. Tot i que la cosa ha millorat força, encara queden alguns carrers de les cases barates que s’han convertit en una mena de “guetos” d’ètnia gitana sovint vinculats a problemes socials i estructurals importants. Un equip de TV3 va retratar no fa gaires setmanes aquesta situació en un “30 minuts” dedicat a l’IES Cristòfor Colom ubicat en aquest sector. El seu títol tan desfortunat “Visc a les Cases Barates”, donant a entendre que la totalitat de tots els veïns de les cases i per extensió del barri vivien d’aquesta manera, ha provocat una onada d’indignació mai vista fins ara al barri. De sobte, aquell esperit de pertinença que semblava adormit s’ha despertat en forma de moviment unànim. La mateixa directora de TV3 Mònica Terribas es va veure en l’obligació, juntament amb el defensor del telespectador, de reunir-se amb l’Associació de Veïns del barri i demanar disculpes pel tractament informatiu. Aquest esperit combatiu, el sentiment d’orgull, la humilitat i la solidaritat, és l’herència que ens deixen les cases barates. Però les coses canvien, no sé si per bé o per mal, però canvien. La meva mare encara viu a la “seva” casa barata. Si tot va sobre el previst en menys d’un any es podrà mudar al seu nou pis. Evidentment que el barri ja no serà el que era, però la vida dels habitants de les cases tampoc. Abandonen la precarietat per passar a gaudir un pis que duen somiant molts anys. El preu que es paga, és acabar amb la vida de poble que comportava el tipus de construcció, però jo crec, sincerament, que fa temps que això ja s’havia perdut.Farà uns dos anys que mentre visitava a la meva mare, una veïna va treure el cap per la porta i va cridar: “¡Nena! ¡Que ens tiren les cases barates! “. Aquest cop sí que era cert. Les primeres van caure al carrer Bassella. No vaig poder evitar acostar-me a contemplar l’enderrocament. No era l’únic. Molts veïns que havien corregut per aquell carreró s’amuntegaven per fer fotos, vídeos o simplement mirar com queia la casa que els havia vist néixer.
Aviat la meva infància dormirà en els fonaments d’uns pisos que busquen millorar la vida dels habitants d’un barri que se senten orgullosos de la seva història.
Juanjo Sanchez treballa en un estudi creatiu de mitjans audiovisuals
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada