23 de gen. 2008

Drets i oportunitats dels immigrants

Pel seu interès, transcrivim aquest comunicat de Càritas Espanyola, una entitat que treballa ben seriosament amb i per als immigrants des de fa moltíssims anys.


CÁRITAS RECLAMA DERECHOS Y OPORTUNIDADES
PARA LOS MIGRANTES ANTE LA JORNADA MUNDIAL DE LAS MIGRACIONES

Cáritas. 18 de enero de 2008.- Con ocasión de la Jornada Mundial de las Migraciones, que se celebra el 20 de enero, la Confederación Cáritas Española quiere reafirmar la naturaleza universal de los derechos y la igualdad de oportunidades para todos --eje de nuestra campaña institucional para este año 2008--, especialmente para los inmigrantes, cuya situación nos sigue interpelando a toda la comunidad cristiana y al conjunto de la sociedad.

A través de nuestro trabajo diario en los centros y servicios gestionados por las 68 Cáritas Diocesanas y las más de 6.000 Cáritas Parroquiales que integran nuestra Confederación, constatamos un progresivo endurecimiento de las condiciones en las que los migrantes ejercen su derecho a buscar un futuro mejor y de mayor dignidad para ellos y los suyos. Queremos recordar, y así lo reconoce la Doctrina Social de la Iglesia, que el acceso universal a los bienes abarca a toda la familia humana y a todos los pueblos, por encima de cualquier circunstancia local o nacional.

Riesgos para la dignidad de los migrantes

Las actuales políticas estatales, sin embargo, tienden fortalecer los mecanismos de control de fronteras y a extender la sombra de la sospecha a todo aquél que llega de fuera, lo que vulnera la dignidad que, como persona, asiste a quien no cumple con los requisitos administrativos establecidos para su llegada. Dentro de este proceso de restricciones cada vez más estrictas, constatamos cómo las migraciones van perdiendo su dimensión de oportunidad para el desarrollo económico, social y cultural que históricamente han tenido, a medida que se habla cada vez más de los fenómenos que su llegada origina en las sociedades de acogida en lugar de analizar las condiciones de vida de los migrantes en sus países de origen.

Para Cáritas, la condición de irregularidad administrativa no debe suponer nunca menoscabo alguno de la dignidad del migrante, cuyos derechos no pueden ser ignorados ni vulnerados. Nos preocupa, por ese motivo, el déficit cada vez mayor de transparencia, información y garantías básicas tanto en los espacios de acogida (especialmente en los Centros de Internamiento para Extranjeros), como en los procedimientos establecidos para tramitar las diferentes situaciones administrativas y jurídicas de estas personas. En el caso de los menores y de las personas pendientes de reagrupación familiar, queremos recordar que, más allá de la gestión política, nos encontramos con valores y derechos reconocidos universalmente que deben ser objeto de especial atención.

Un fenómeno global

El fenómeno cada vez más global de las migraciones forzadas de millones de personas habla directamente del ser y la acción de Cáritas, volcada en la lucha contra la desigualdad y la pobreza. Los desastres naturales, la dificultad de acceso a los recursos básicos, la precariedad material, los conflictos políticos, la violencia o la falta de oportunidades son algunas de las numerosas causas por las que tantos seres humanos abandonan sus hogares, sus redes familiares y, en muchos casos, sus países.

Nuestro propio modelo de desarrollo es responsable también de este fenómeno, que se ve alimentado por la escandalosa desigualdad de las actuales estructuras económicas, lastrada con una lacerante hipocresía que, por un lado, sostiene la necesidad y utilidad de dar cabida a mano de obra extranjera y, por otro, ignora que detrás de cada par de manos se encuentra un ser humano, sujeto de dignidad y derechos.

Es urgente, por ello, que cada ciudadano y el conjunto de los agentes sociales y políticos tomemos plena conciencia de que, mientras las condiciones de injusticia y desigualdad sigan vigentes, las personas no dejarán de migrar hacia dónde existan mejores oportunidades de vida. Para ello, es necesario que los Estados se comprometan de manera activa y eficaz en la protección de los derechos de los migrantes. Y una buena forma de hacerlo es mediante su adhesión a la Convención Internacional de los Trabajadores Migrantes, y a la puesta en marcha de las medidas necesarias para su efectiva protección.

Salir al encuentro

Para Cáritas hablar de migrantes supone, fundamentalmente, hablar con los migrantes, salir a su encuentro, conocer sus historias vitales, reconocer sus oportunidades de construcción conjunta de una sociedad nueva; significa despejar los estereotipos y los miedos infundados que dominan el discurso público sobre la inmigración; e implica alejar el hecho migratorio de la disputa partidista y electoral, y trasladarlo al debate social. Lo que está en juego es nuevo modelo de convivencia donde existan, de forma real, las mismas oportunidades y los mismos derechos para todos, sea cual sea su origen.

La acción de la red Cáritas Española en el ámbito de las migraciones gira en torno a cuatro grandes campos de actividad: la acogida, la integración, la formación y el acompañamiento, y el codesarrollo. Con este modelo de trabajo, se pretende no sólo favorecer la integración social de los inmigrantes que llegan a nuestro país, sino colaborar con las Cáritas de sus lugares de origen para incidir directamente en las causas sociales y económicas que provocan la emigración.

Durante el último año, la Confederación Cáritas invirtió en los distintos programas de atención a inmigrantes que existen en todo el Estado un total de 9.138.181 euros y atendió a 180.254 destinatarios.

22 de gen. 2008

Mongetes amb bacallà

Com ja és tradició d’aquesta columna, quan arriba la Quaresma us ofereixo un plat de bacallà, intentant recuperar tradicions, receptes d’antic per no perdre la memòria històricoculinària que guarda la cuina de l’àvia i que també ens dóna identitat com a poble. Aquest és un tema interessant ara que no queda massa clar si Europa serà una “grande” amb diferents identitats o una identitat amb “petites” pobreses. En fi, no sé, crec que m’he fet un embolic. Per si de cas i abans que la Constitució reguli sobre l’alimentació i pretenguin que mengem tots els mateix (cuina europea¿?), disfrutem de la nostra passió per la cuina de pagès.

Ingredients per a 4 persones: 400 gr. de mongeta blanca (100gr. per cap); 1 ceba i 2 porros; pebre vermell; all; 1 ou dur; nou moscada; bacallà esqueixat; pebrot vermell; escalivat; 1 fulla de llorer.

Preparació: Posarem en una paella amb oli, la ceba i els porros tallats molt fins, els salarem i taparem perquè deixin anar el suc. Aquest sofregit poc habitual rep el nom de porrada. Quan estigui ben fet (és a dir, una mica fosquet), hi afegirem una picada d’all, pebre vermell, el rovell de l’ou dur i la nou moscada. Hi afegirem el bacallà esqueixat a tires. Remenarem uns minuts abans d’incoporar les mongetes (que hem tingut en remull 12 hores), una fulla de llorer i l’aigua tot just que les cobreixi. Ens han de quedar més avia sequetes. Ho deixem coure fins que les mogetes estiguin fetes.

Per servir aquest plat, posarem les mongetes en una cassola de terrissa i per sobre hi disposarem tires de bacallà, pebrot vermell escalivat, la clara de l’ou dur a talls petits. Ho posarem uns moments al forn perquè s’acabi d’assecar bé i ho servirem tot seguit.

Tere Jorge. Publicat el febrer de 2005

21 de gen. 2008

Més sobre el mòbil

“Encara no tens mòbil?”. “Doncs no!”, responc a la pregunta que sona quasi com un retret.

“Tu deus ser una de les poques persones que encara no en tenen...”, conclou l’enjogassat interlocutor amb gest d’incomprensió, i comença a sospitar que sóc un esnob reaccionari o un rebel. “Sempre m’he resistit a allò que acaba per fer-se imprescindible per viure -contesto a la desesperada-. El mòbil s’ha fet irresistible i necessari quasi com una pròtesi que sense ella quedem disminuïts en les nostres capacitats. És doncs l’home un ésser disminuït o incomplet? És més home l’homo mobilis?”.

La meva ofensiva dialèctica ha deixat temporalment desarmat a l’inquisidor. Però aviat torna a la càrrega: “No cal renunciar a res essencial pel fet d’incorporar una nova tecnologia a la tasca quotidiana. Hem assumit tantes i tantes coses supèrflues, que a hores d’ara no les qüestionem perquè milloren o dulcifiquen la tasca diària, i el mòbil en seria una més”.

El cas -ho he de reconèixer- és que el mòbil està tenint un impacte innegable en la vida de la gent. És un objecte interclassista, i això el fa modern i el fa políticament i democràticament correcte. Està bé, m’heu vençut! No hi ha raons per oposar-s’hi. Fins i tot jo mateix acabo trucant a un mòbil quan no localitzo a la persona i ja estic cansat de sentir la cantarella del contestador automàtic. Ara bé: la tecnologia inalàmbrica ha posat a les nostres mans una arma letal: tot s’accelera, tot es precipita bo i eliminant el trajecte necessari per assimilar i digerir, i omplir la vida de misteri i de fantasia. La tardança del missatger en portar notícies albira un camí ple de fades que et fa somniar, i ple de corsaris que alimenten el temor. L’home que recorre la capriciosa senda lenta i plena de revolts en comptes de la drecera, guarda un regal en el seu cor que ja comença a assaborir des del primer pas fins el darrer. El mòbil ha renyit amb l’humanisme perquè és fill de la pèrfida postmodernitat. La seva prosaica i convulsa sintonia anuncia l’immediat. No és pacient sinó dret i telegràfic. Delator i poc cerimoniós. Mal educat.

Salvador Clarós. Publicat en el número 48, febrer de 2006

20 de gen. 2008

Rotllo de formatge, herbes i espàrrecs

Sembla que va ser ahir que donàvem la benvinguda al nou any i ja hi tornem. Aquest final d’any ha estat força mogut: estatut, constitució, llei d’educació, Cope, pluges, i tot el que no sabem… Ui! Em sembla que m’estic embolicant. S’acosta Nadal. Aquest any les festes cauen en cap de setmana (això hauria d’estar prohibit). No tindrem prou dies per complir amb els recorreguts gastronòmics familiars i la cosa es complica. Us oferiré un plat bastant lleuger, molt atractiu i saborós que us farà quedar molt bé com a primer. Ja veureu que és un suggeriment molt enrotllat, per si la cosa estava poc embolicada.

Ingredients: 175 gr. de mató; 150 ml. de nata líquida; 4 ous (hem de separar els rovells de les clares); 400 gr. d’espàrrecs verds (en conserva); 150 gr. de pernil salat (podeu substituir-lo per salmó fumat); 200 gr. de gruyère ratllat; 3 cullerades grans d’herbes (podeu escollir entre el julivert, l’orenga o herbes provençals segons us agradi); sal; pebre negre; paper vegetal per cuinar (dues làmines); mantega i formatge parmesà ratllat per cobrir un motllo.

Preparació: Preescalfar el forn a 200 graus, mentre preparem el rotllo. Folrar un motlle amb paper vegetal que untarem amb la mantega i el formatge parmesà ratllat per sobre; el motlle ha de ser quadrat o rectangular amb unes mides aproximades de 22 cm x 32 cm. En un bol hi posarem uns 60 gr. de mató i hi afegirem la nata líquida barrejant fins que quedi uniforme. Hi afegim els rovells un per un sense deixar de batre. Afegim el formatge gruyère, les herbes que hem triat i salpebrem al nostre gust. A part muntem les clares a punt de neu i les afegim a poc a poc a la crema anterior. Una cop feta, aboquem la crema resultant en el motlle que ja teníem preparat. Ho posarem al forn fins que pugi (aproximadament uns 12-15 minuts). Quan estigui llest, es deixa refredar i el desmotllem sobre l’altra làmina de paper vegetal (que també haurem preparat de la mateixa manera: és a dir, untat amb mantega i formatge parmesà). A poc a poc traurem el paper que ens ha quedat a sobre. Mentre deixem que la base es refredi, preparem el farcit. S’han d’escórrer molt bé els espàrrecs perque no deixin anar gens d’aigua. Barregem la resta del mató (115 gr.) amb dues cullerades d’aigua. Estendrem la crema resultant sobre la base i a sobre hi anirem posant els espàrrecs aliniats (en horitzontal). Hi afegim el pernil salat tallat en trossets petits. Suaument anirem enrotllant la base sobre si mateixa fins que ens quedi com un braç de gitano (no tingueu por, ja que els espàrrecs no es mouran perquè quedaran enganxats a la crema de mató). Aquest plat es pot servir fred o calent tallat a rodanxes. L’acompanyament és cosa vostra.

Tere Jorge. Publicat el desembre del 2005

19 de gen. 2008

Televisió Digital Terrestre

Què és la TDT? Doncs és un nou sistema de transport del senyal de TV que, utilitzant el mateix espai radioelèctric, i per tant la mateixa antena, permet transmetre molts més canals gràcies a que aquests aniran ara codificats numèricament (el que en diem sistema digital). La tecnologia digital en televisió té notables avantatges respecte de l’analògica perquè permet processar el so i les imatges de forma més còmoda i barata, evitant interferències i pèrdua de qualitat en la transmissió. La “T” de terrestre és per diferenciar-lo dels sistemes de transmissió per cable o per satèl·lit. Així doncs, la TDT utilitza la mateixa infraestructura de cobertura que la televisió actual, amb la mateixa xarxa de centres emissors i reemissors desplegats pel territori. Per a l’usuari, el canvi es limita a la necessitat d’incorporar un descodificador digital en el receptor (pecata minuta), i els terminis d’implantació definitiva (l’apagada analògica) s’han fixat comptant que s’haurà renovat pràcticament el parc de receptors.

El pas al nou sistema de televisió digital terrestre ve motivat per una reestructuració de la indústria audiovisual que, aprofitant els avenços tecnològics, albira noves oportunitats de negoci i de poder mediàtic. La gran penetració que tenen avui els missatges a través de la televisió, ha desfermat una lluita des de poders fàctics i famílies polítiques pel control dels mitjans i de l’opinió pública. No estem només davant d’un canvi de tecnologia sinó sobretot d’un repartiment del pastís mediàtic del país. La TDT permetrà adjudicar noves llicències per a nous canals, desbloquejant la saturada banda de teledifusió de UHF.

Hi ha un canvi de model empresarial que vol convertir el que era una cadena de TV amb el seu propi centre de producció de programes, informatius i mitjans de cobertura nacional o autonòmica, en una simple empresa exhibidora de continguts. M’explicaré. La programació es fa en base a programes comprats a empreses terceres, normalment són programes d’entreteniment de la qualitat que tots coneixem, i que m’abstindré de valorar. I per uns informatius que vehiculen, mitjançant un locutor “estrella” la ideologia i els missatges que interessen al promotor i propietari. Ja ens podem doncs imaginar el que ens espera. El meu consell és el de sempre: menys televisió i més lectura i més conversa, si no ens volem convertir en un país d’analfabets. Això sí, molt informats.

Salvador Clarós. Publicat en el número 47, desembre de 2005

18 de gen. 2008

Seguretat

Ara es parla de “seguretat” en comptes de vigilància o espionatge, conceptes avui desaconsellables per tronats, que en democràcia farien grinyolar notòriament el discurs i el tòpic de la “llibertat”. Ens agrada més, doncs, posar l’èmfasi en el dret democràtic a la “seguretat”, és a dir, a estar segurs i protegits contra amenaces externes. Tot i així no podem evitar sentir-nos vigilats pel cada vegada més nombrós col·lectiu de gent uniformada que hi ha per tot arreu. I tampoc no podem deixar de sentir-nos espiats per enginys captadors d’imatges, instal·lats ara fins i tot pels carrers, això quan no assaltats via internet en el propi domicili per programes intrusos que no paren de furgar les entranyes del nostre PC. Amb tot, no paren les denúncies d’inseguretat ciutadana, i la gent demana més i més protecció contra les bretolades i contra potencials i desconegudes amenaces. Com quedem, doncs? volem que ens vigilin o no?

Ens sentim insegurs davant d’allò que desconeixem. I cada vegada desconeixem més el nostre entorn proper. Mirem amb hostilitat la colla de joves o d’adolescents que freqüenta el portal de casa perquè no sabem que son fills dels nostres veïns. Desconfiem quan truquen a la porta perquè no ens han presentat mai el carter del barri. Ens malfiem de la caixera del supermercat i li fem repassar el compte perquè es nova, la canvien cada dos per tres. I alhora, una càmera vigila les prestatgeries perquè no es fien de nosaltres, no ens coneixen. Recelem dels nouvinguts musulmans que han obert una botiga a sota de casa on abans hi havia el colmado de tota la vida. Aquell home sí que era bona persona, però es va jubilar. Llàstima, el coneixíem bé a ell i a la parella de gats negres que jeien sota el taulell. Fins i tot ens fiava si no portàvem prou diners. Quina mala sort, avui han canviat l’empleat de la Caixa d’Estalvis. En el seu lloc, una noieta jove m’ha lliurat una targeta tot dient-me quasi a cau d’orella que és la meva agent personal de banca. No sé ben bé què vol de mi... Sort que el metge del “seguro” és el de sempre.

La recepta per no tenir por no és vigilar més, sinó conèixer més l’entorn i fer-lo propi. Un consell, doncs, és eixamplar les relacions tant com es pugui i crear una veritable xarxa social de proximitat. No deleguem la vigilància en agents uniformats sinó assumim-la com una responsabilitat personal.

Salvador Clarós. Publicat en el número 46, octubre de 2005

17 de gen. 2008

Patates emmascarades

Durant la temporada boletaire entre els mesos de setembre i octubre a diferents poblacions del Berguedà es celebren festes i mercats dedicats als bolets. Això dóna pas també a un tipus de cuina amb molta personalitat i a vegades bastant desconeguda. Avui descobrirem un plat que està a mig camí entre les patates d’Olot i el trinxat de la Cerdanya i que té la gràcia de combinar un gran nombre d’ingredients típics de la comarca. Una curiositat: al Berguedà, malgrat el canvis provocats per la revolució industrial han aconseguit mantenir la tradició del cultiu dels cereals fins als nostres dies. Els segadors viatjaven en colles cap a la Cerdanya i competien entre elles per veure quina treballava amb més eficàcia. Al final de l’estiu, l’home que portava la camisa més suada rebia un premi a l’esforç (en fi, la camisa en qüestió devia caminar sola). Com veureu, el d’avui és un plat consistent en si mateix, però és que els treballadors del camp “suaven la samarreta”.

Ingredients per a quatre persones: 1 kg. de patates; 150 g. de llardons; 150 g. de botifarra negra o blanca del perol; 4 talls de cansalada; 100 g. de fredolics; 150 g. de col; un o dos grans d’all; julivert.

Preparació: En una cassola amb aigua i sal es couen les patates, pelades i tallades a trossos, juntament amb la col. Mentrestant es fregeix la cansalada amb poc oli fins que estigui ben cruixent. Quan la treieu cal posar-la sobre paper de cuina per treure-li l’oli sobrant. A la mateixa paella posem la botifarra tallada a trossos i els llardons; afegim els fredolics amb l’all i el julivert picats. Ho cuinem a foc mitjà durant una estona.

Quan les patates i la col siguin ben cuites, les escorrem i les posem en un recipient per aixafar-les bé. Un cop fet, afegim el sofregit de botifarra i fredolics que hem preparat abans. Es barreja tot i es formen amb la mà petites hamburgueses que fregirem (amb poc oli), acompanyades, a l’hora de servir-les, de les rostes de cansalada que teníem reservades.

Tere Jorge. Publicat en el número 51

16 de gen. 2008

Ecotaxes

Alguns municipis –no és el cas de Barcelona, encara- estan incorporant una taxa per la recollida dels residus sòlids urbans. Estava anunciat de fa temps que acabaríem pagant per la recollida de les escombraries de casa. És la conseqüència d’una mala cultura de residus: amagar-los i també treure’ls de la consciència moral dels ciutadans. Una cultura que ha derivat en pràctiques del tot insostenibles com els abocadors o la incineració, simplement perquè ens hem despreocupat de les seves conseqüències en el dia de demà. Ara ja és demà pel que fa a l’àrea metropolitana de Barcelona perquè els abocadors de Vacarisses i del Garraf ja són quasi plens i urgeixen alternatives que comportaran un canvi de model.

Efectivament, el model vigent està esgotat, entre altres raons, perquè no hi ha cap poble ni ciutat que vulgui destinar una part del seu terme municipal a abocador de tota la comarca. S’imposa doncs substituir els abocaments pel tractament dels residus per recuperar-ne el màxim volum possible per la seva reutilització i, en últim terme, la fracció final de rebuig que no es pot reciclar dipositar-la, altament compactada, en un magatzem. Aquest tractament, que es fa en els anomenats “ecoparcs”, obliga a separar des de l’origen els diferents tipus de residu, ja sigui brossa orgànica, envasos de plàstic o de vidre, el paper... Els materials tractats es converteixen en adobs, combustibles o materials novament útils per als processos de manufactura en la indústria.

El nou model de gestió dels residus implica un cost d’explotació i de tractament, al marge de les inversions de capital que cal fer, que justifiquen la implantació de taxes per tal de traslladar aquest cost al ciutadà. És una manera de no continuar amagant el problema de les escombraries i fer-hi front amb totes les seves conseqüències. Es tracta d’un dels eixos de política mediambiental que s’ha proposat el govern de la Generalitat. El que està per veure és com fer-ho perquè pagui més qui més llença. Aquesta discriminació, que no és tan fàcil de portar a la pràctica, seria sens dubte el principal revulsiu per a l’austeritat, que és la primera i més fonamental estratègia mediambiental. És a dir, reduir el consum al nivell imprescindible. Mentre això no arriba haurem de continuar regulant des de la consciència de cada u.

Salvador Clarós. Publicat en el número 44, abril de 2005

15 de gen. 2008

Timbal tebi d'escalivada

Ja sabeu com m’agrada proposar plats que fusionin diferents cuines i tradicions. Avui us ofereixo un plat que combina dos països mediterranis: la cuina catalana tradicional, arrelada als productes de la terra (de l’hort) i la més sofisticada i, a voltes vanitosa, cuina francesa. Tot plegat forma un bon timbal que ens aportarà un esclat de sensacions al paladar molt adient a aquests dies de revetlla. Gairebé podem comparar el plat d’avui amb aquestes fonts lluminoses de colors, que junt amb altres artilugis pirotècnics fan les delícies d’una minoria i provoca un bon ensurt a la resta. Espero que sigui un deliciós ensurt.

Ingredients per a quatre persones:
Per al timbal: 4 pebrots vermells, 4 pebrots verds, 4 cebes de figueres, 2 albergínies, 4 talls de formatge de cabra de dos dits de gruix (és aquest formatge rodó).
Per fer el paté d’olives (Tapenade): 1 llauna d’olives negres sense pinyol, 1 all, 1 cullera de cafè de tàperes, 6 anxoves de llauna, ½ cullerada de cafè de conyac o brandi, pebre i sal, oli d’oliva.
Preparació: Posem a escalivar les verdures al forn. Les deixem refredar i traiem la pell dels pebrots i les albergínies. Per tal que els pebrots no perdin gens del seu sabor, tindrem preparat un got d’aigua per anar-nos rentant els dits quan li retirem la pell i les llavors (mai no posarem el pebrot sota l’aigua). Tallem totes les verdures en tires i les disposarem per capes formant unes muntanyetes o timbals (una per persona).
A sobre hi posarem una capa de paté d’olives, que farem de la següent manera: agafem tots els ingredients de la Tapenade i ho triturem amb el batedor elèctric, afegint-hi l’oli d’oliva fins que aconseguim una pasta consistent.
Ja només queda col•locar el tall de formatge a sobre de cada timbal i posar-ho al grill uns minuts fins que el formatge es comenci a fondre (dos minuts aproximadament).
Tere Jorge
(Publicat en el número 50)

14 de gen. 2008

Una altra visió del desastre

No voldria semblar cruel i insensible al referir-me a la crisi del Carmel, però sí expressar, en consideració a tot el que he vist i escoltat aquests dies passats de l’esfondrament, que a la pèrdua de la llar i de la majoria de béns de les persones afectades s’hi ha posat un plus de dramatisme. Aquell dramatisme que agrada ensenyar quan davant de la catàstrofe convé lluir un rostre humà, feble, desemparat...Unes vides assaltades per la fatalitat i la mala sort en contrast amb la resta de mortals. Se’ns fa cada cop més difícil acceptar la fatalitat, l’accident, la desgràcia, malgrat que la dissort conviu irremeiablement enmig nostre. Cerquem seguretat i responsables de la nostra seguretat. I quan aquests fallen, vestim l’episodi de drama i embolcallem les víctimes amb humanitat. Per què serà que la faç humanitzada sempre vessa llàgrimes i convida a la misericòrdia, quan en el dia a dia els humans s’etziben patacades en plena competició pels primers llocs en el rànquing del benestar?

Sorprèn, doncs, la dimensió del rebombori. No per la seva transcendència i gravetat política, que en té i molta. Més ara que, a més de resoldre responsabilitats civils i morals per rescabalar els afectats de les pèrdues i els planys, el que es persegueix fonamentalment és instrumentalitzar partidàriament el fet. El desaforament, des del meu parer, és perquè aquest accident, en correspondència als danys ocasionats, no guarda linealitat amb altres vicissituds conegudes. Jo hi veig en el rebombori una certa concessió a l’espectacle. Al capdavall, tots tenim dret al nostre petit “tsunami” particular. Com una necessitat de crear un col·lapse emocional col·lectiu, d’un episodi que, per més molest que sigui per a les famílies afectades, no ha generat, per sort, cap mal irremeiable.

Però no voldria treure importància social al fet, sinó fer una reflexió a tomb de les fotografies del moblatge entre la runa i dels comentaris posats en boca de les víctimes. Em pregunto si no vivim massa dependents de les quatre tonteries que tenim entre la casa i el garatge. Em pregunto per què havent perdut totes les andròmines personals i atuells familiars, hom parla de començar de nou. I del feixuc que és començar de nou sense res! Quan, de fet, l’únic que és realment important ho portem posat. Parlo de la memòria personal, dels coneixements propis, dels afectes... Allò que ens pertany només a nosaltres i a ningú més. Em pregunto si aquesta enorme identificació de la persona amb les seves pertinences no és la causa del sentiment d’inseguretat i del dramatisme amb que s’afronta tot.

Salvador Clarós. Publicat en el número 43, febrer de 2005

13 de gen. 2008

Caparccio de meló amb ametlles

Explica la història que, una vegada, un cuiner venecià va tallar molt i molt prim un filet de bou per servir-lo a una comtessa que, ja en aquells temps, estava “de règim”. Es veu que estava tan ben presentat, que les persones que acompanyaven la noble turmentada van comentar que semblava l’obra d’un pintor famós de la ciutat anomenat Carpaccio.

A partir de llavors s’anomena carpaccio un plat elaborat amb làmines molt primes de carn o peix on és molt important la imaginació de l’artista per tal de vèncer la primera impressió de la menja crua. Com ja sabeu, sempre intentem ser una mica més originals i us ofereixo un carpaccio de fruita de doble ús.

Ingredients per a 4 persones: Dos melons dels que s’anomenen “gàl.lia” (els petits rodons); 4 cullerades grans de mel líquida; 1 cullerada grossa de vi dolç (oporto, màlaga o licor de taronja); 100 gr. d’ametlles filetejades; 200 gr. de mozzarella; una mica d’alfàbrega o menta (al gust).

Preparació: En una paella, hi posem les ametlles filetejades i les remenem de manera continuada perquè quedin rostidetes però no es cremin (es fan de seguida). Tallem els melons en làmines tan primes com sigui possible (us serà més fácil si els teniu al frigorífic fins al moment de tallar-los) i les disposem en forma de ventall en els plats. Hi incorporem la mozzarella, també en làmines primes o bé ratllada. Hi afegim una cullerada de mel per sobre de cada plat i hi afegim el licor que hem triat. Finalment hi incorporem les ametlles i la menta o alfàbrega picada.

Aquest plat tant es pot servir com a postres o com com a entrant. Si el serviu com a entrant, podeu afegir-hi pernil salat (sempre en làmines molt primes) i substituir el vi dolç per un de sec. No oblideu que estem treballant sobre el concepte de “carpaccio”.

Tere Jorge. Publicat en el número 49, l'abril del 2006


12 de gen. 2008

Aquesta mercaderia anomenada informació

Em pregunto què en sabem de la gent significativa que viu a prop nostre. Vull dir aquelles persones que tenen una presencia activa en la col·lectivitat petita del dia a dia. Per exemple, els que estan al capdavant de l’associació de mares i pares de l’escola, i gràcies als quals els nostres fills fan esport o activitats extraescolars; la secretària del centre cultural, que fa anys és la cara pública i amable d’aquella institució; el barber, que és parent d’un cosí llunyà; la filla del veí que ja ha complert els 16 i darrerament se la veu acompanyada per un xicot també del barri. El coneixement de les famílies, les seves relacions i avatars constitueix una de les formes del saber més imprescindibles i és el principal mecanisme de cohesió social, cosa que de vegades sembla que s’ignori, atès el desprestigi, potser hipòcrita, en què ha caigut l’acte de manifestar explícitament interès per la vida dels altres.

En canvi, cada dia sabem més coses d’aquells que, tot i distants de la nostra realitat quotidiana, ocupen completament els mitjans d’informació i comunicació fins al punt que la seva omnipresència a les llars els atorga un estatut de veïnatge virtual. Em refereixo a polítics, esportistes i gent famosa de la televisió. La permanent actualització de les seves facècies, servida per diaris, revistes i televisions, és més aviat un instrument d’estandarització d’opinions, comportaments i modes. Certament, més util per a la creació de majories electorals o de preferències de consum, però estèril des del punt de vista de la corresponsabilització social.

Fent que la gent estigui més pendent del que passa a l’Iraq, al parlament dels diputats o a la lliga de futbol, es transmet la percepció inconscient que el que mou el món és aliè i distant a un mateix. Situa l’individu com un espectador completament dependent de la informació, aquesta mercaderia de moda del segle XXI.

Igual que en la magnitud microscòpica de l’àtom, és en la infinitud del cosmos local on es defineixen les veritables lleis que ens governen. Mentre establim facilment i precipitadament connexions entre un atempat a l’altra punta del planeta amb la pujada del preu de la gasolina, estem desenfocant el primer pla de la vida en pro d’un paisatge fascinant però de fotografia, totalment incapaç de retornar-nos ni la més mínima sensació. Si no fos per por de ser desqualificat per simple i troglodita, un s’atreviria a recomanar més hores al bar i menys al sofà de casa o a internet.

Salvador Clarós

Publicat el desembre de 2004

11 de gen. 2008

Parc temàtic

Si haig de triar alguna cosa que expressi l’estil de viure d’ara, triaria el “parc temàtic”. Sí, tot ho classifiquem per temes! M’explicaré: aquest producte lúdic, híbrid entre parc d’atraccions i museu o exposició, s’ha inventat per a tots aquells tipus que en un moment o altre del cicle setmanal es pregunten “què farem diumenge que ve?”. Sí, sí, sí... aquesta és una pregunta molt freqüent, només cal que fem memòria tots plegats.

Aquesta pregunta la genera un cert model de societat, la nostra, fruit de la cultura del treball, que organitza el temps i l’espai destinant un moment i un lloc per a cada cosa. Així, el parc temàtic seria la sala de jocs, com el bar o la discoteca és el lloc de les relacions, i l’oficina, l’espai per produir. Les nostres relacions amb els altres i amb l’entorn queden condicionades per aquesta absurda separació de rols que imprimeix rigidesa a la forma que tenim de relacionar-nos i de percebre la vida. Fixem-nos si és així que fins i tot ens vestim i ens maquillem segons el lloc i el moment. La indumentària per anar al parc temàtic seria xandall i vambes. L’explicació que us donaran és que és més còmode, però no és veritat. La raó és que amb americana i corbata un se sentiria desubicat.

El més important en el parc temàtic és no perdre pistonada i engolir tota aquella densitat d’experiència, de coneixements, de sensacions i d’emocions que esdevenen. En entrar, el món s’accelera, i a un li entra l’angoixa de no ser capaç de veure-ho tot. El problema, doncs, sempre és el temps... Els parcs temàtics s’han fet pels tipus que no tenen temps els dies de cada dia de parar-se a contemplar una posta de sol, o escoltar el cant dels ocells, o parar atenció a un immigrant carregat de fantàstiques i inversemblants històries dignes d’un guió cinematogràfic. En definitiva, tots aquells que se’ls escapa la vida perquè passen massa de pressa o no atinen a freqüentar els llocs veritables de la vida. Per a ells, una recreació virtual de la història, de la cultura, dels espais del planeta sempre és una invitació a repensar la pròpia existència, malauradament, però, sense possibilitat d’interacció per falta de lligams amb la realitat. L’alternativa és trencar el motlle compartimentat de les relacions temàtiques i fruir cada dia sense haver de pagar entrada.

Salvador Clarós

Publicat en el número 40, juny de 2004

10 de gen. 2008

Peix blau en escabetx

L’escabetx és una salsa o un adob amb una base de vinagre que serveix per a posar en conserva carns o peixos. El seu origen és molt antic. En poblacions marineres, per aprofitar els dies d’una pesca abundant, es preparaven en conserva diferents tipus de peix (preferentment blau). Amb el pas del temps, la recepta ha quedat com un excel·lent plat fred que millora d’un dia per l’altre.

Ingredients (per a 4 persones): 16 sardines mitjanetes; 2 cabeces d’all; 1 ceba grossa; 1 culleradeta de pebre vermell; 2 fulles de llorer; 2 nyores: mig litre d’oli d’oliva; 4 cullerades grosses de vinagre; 4 cullerades de vi blanc; 8 grans de pebre negre.
Preparació: Demanem a la peixateria que ens treguin el cap de les sardines i netegin les tripes. Un cop a casa les tornem a netejar i les salem amb sal gruixuda. Les enfarinem i les fregim. En el mateix oli posem els alls sense pelar i quan estiguin daurats, hi afegim la ceba tallada a tires fines i el llorer. És recomanable seguir aquest ordre perquè cada cosa necessita el seu temps per a daurar-se. Hi afegim el pebre negre i la nyora i a darrera hora hi afegim el pebre vermell (apartant la paella del foc i remenant-lo ben bé perquè no es cremi) i el vinagre.
Quan hagi fet una mica de xup-xup hi afegim les sardines i ho deixem coure uns cinc minuts a foc lent. Ho tastem per comprovar si cal afegir-hi més sal o vinagre, segons el gust. Una vegada fet ho deixem refredar.

Nota: Es pot utilitzar qualsevol peix blau com el seitó, el verat o la tonyina.

Tere Jorge

Publicat en el número 41, octubre de 2004

9 de gen. 2008

Balanç d'un desastre

Confesso que, ara que ja s’ha acabat, no he pogut resistir-me a fer un cert balanç del Fòrum. Per prudència voldria defugir la temptació -no sé si ho aconseguiré- de dictar sentencia d’absolució o de condemna definitiva, ja que la complexitat de l’esdeveniment el fa refractari a judicis simplificadors amb voluntat instrumental i malintencionada. Vet aquí que ressalta més encara l’actitud premonitòria d’una majoria social que ha militat en la indiferència, i que ha renunciat fins i tot al judici final. Parlo de tots aquells a qui el Fòrum no ha sabut il·lusionar ni tampoc aïrar -no és el meu cas-. Aquells als quals el director Jordi Oliveras interpreta innocentment i amb lamentació exculpatòria: “Ha estat -el Fòrum- una bona idea mal explicada”. Amb perdó, ja se n’ha de ser de ruc!

El missatge de la multitud indiferent és la resposta a una iniciativa que, patrocinada per les principals institucions de govern, es proposava rivalitzar amb el moviment no governamental (les ONG). Déu meu, quina ingenuïtat! Mentre que avui la societat demana accions i compromisos, els organitzadors del Fòrum s’han quedat a l’estació del diàleg, convertint el Fòrum en un esdeveniment de perfil antic. Mentre vigoroses capes socials donen testimoni, en el camp no governamental, amb accions i alternatives solidàries responent directament a reptes com la fam, la incultura o la degradació del medi ambient, les institucions de govern retornen al discurs, al relat, que els porta, com no podia ser d’altra manera, a estrellar-se directament contra el mur de la contradicció. No han après les lliçons de la modernitat!

D’aquesta manera han convertit el Fòrum en poca cosa més que una fira de mostres social. Els organitzadors ja ho sabien, però segurament esperaven enlluernar al públic mitjançant l’espectacle. Vet aquí un altre error: no han entès encara que aquest ja no és el segle de les idees sinó el dels valors. El fracàs no es mesura pel nombre d’entrades que s’han deixat de vendre, perquè això confirmaria encara més el caràcter mercantilista de l’esdeveniment, que tan esforçadament han intentat negar. Ni tampoc l’èxit, pel nombre de diàlegs o de conferenciants, un altre desencert, aquest per excés. El que eleva el desastre a una dimensió quasi deconeguda és l’absència de compromís dels nostres intel.lectuals i governants, que ens arrossega a tots cap a la banalitat.

Salvador Clarós

Publicat en el número 41, octubre de 2004

8 de gen. 2008

Gaspatxo escalivat

El “gazpacho” és un dels plats més tradicionals a Andalusia i Extremadura, però que pràcticament hem integrat d’una manera total. Avui el presentem una mica catalanitzat: hi posarem pebrot vermell en comptes de verd i escalivarem totes les verdures en comptes de posar-les crues. Aquest gaspatxo més que per beure serà per menjar i pot ser un exemple de la capacitat integradora de la cuina catalana. Ja ho hem dit en altres ocasions, però moltes vegades en la senzillesa dels fogons s’amaguen grans filosofies de vida. Tant de bo la integració social fos igualment creativa i sapiguessim aprofitar els millors ingredients que cada cultura pot aportar.
Ingredients: 1 kg. de tomàquets madurs; 4 grans d’all; 2 pebrots vermells; 1 ceba gran; orenga; la molla d’una barra de pa de quart mullada amb vinagre; oli; sal i pebre.
Preparació: Escalivarem tots els elements vegetals: els tomàquets, els pebrots, la ceba i els alls. Un cop estan escalivats els pelem i ho posem tot en un bol gran per poder passar el pimer o si ho preferiu podeu treballar-ho amb morter. Afegim l’oli i el vinagre al gust però sempre mantenint les proporcions (per a cada cullerada de vinagre n’hi haurà tres d’oli).
Tot seguit, afegim la molla de pa i ho passem novament perquè quedi ben fet, ben picat. Hi afegim aigua segons ens agradi d’espès, tot i tenint en compte que es tracta d’una variant de gaspatxo dens. Al moment de servir-lo hi afegirem un raig d’oli d’oliva i un pessic d’orenga per sobre. Es pot servir amb una mica de bacallà esqueixat i unes tàperes.

Tere Jorge

Publicat en el número 40, juny de 2004.

Usura?

No fa gaire vaig tenir ocasió d’assistir a una reunió convocada pel bisbe de Sant Feliu de Llobregat, que ens va convidar els membres de l’Equip de Pastoral Obrera a compartir amb ell la nostra valoració sobre la crisi i els seus efectes sobre els veïns i veïnes de la diòcesi. Ell es va a preparar a fons la reunió, i tenia molt presents tots els documents de la Doctrina Social de l’Església. Ens plantejava si l’actitud de bancs i caixes es pot qualificar d’usura.
Avui me n’he recordat, en rebre l’enèsima carta de “la Caixa” oferint-me un préstec immediat de 2.000 € sense donar explicacions i sense presentar cap mena de documentació, un préstec que puc tramitar per via informàtica sense ni tan sols passar per l’oficina. Enlloc no em diuen, per cert, què em costarà la broma...
De fet, veig que bancs i caixes continuen amb els mateixos paràmetres que han fet tan greu la nostra crisi: incitant al consum... Posen pegues als préstecs que són vitals, com els que permeten l’accés a un habitatge o sortir d’un mal pas a les empreses perquè no volen assumir riscos. I simultàniament ens impulsen a endeutar-nos compulsivament, a un preu que a ells sí, ben segur, que els resultarà rendible. Independentment que tinguem altres deutes o altres obligacions.
En un moment en què ens cal un esforç per definir prioritats econòmiques personals i col·lectives, i un model de desenvolupament sostenible, bancs i caixes continuen exercint el seu paper de voltors mentre es llepen les ferides del darrer ensurt econòmic ara que els governs ja els han assegurat el futur.
Mercè Solé

7 de gen. 2008

Jesús, els cristians i la política (II)

Els criteris evangèlics duts a la pràctica pels deixebles de Jesús, van provocar un fort contrast amb la manera de fer de l’imperi romà. L’amor que Jesús predicava per a totes les persones, que de fet significava posar en un pla d’igualtat a pobres i rics, no era de cap manera un pensament comú en aquell imperi tan estratificat i en què el sentiment de compassió i de proximitat als pobres era considerat cosa de gent de poca altura. I l’afirmació de Jesús com a únic Senyor, qüestionava allò que cada cop era vist com a més determinant en la cohesió de l’imperi: l’emperador com a amo absolut de tot, divinitat última a la qual tothom havia de retre obediència, submissió i culte. Com diu el professor italià Mario Pesce, “el missatge de Jesús, si bé no era polític en els mètodes, de fet esdevenia polític en els continguts i en les conseqüències indirectes”. A Jesús no li interessava la política, però darrere el seu missatge hi ha continguts i conseqüències d’una forta incidència política.
Ara, afortunadament, les coses són molt diferents de com eren en temps de Jesús i dels primers cristians. Paraules com “govern”, o “autoritat”, o “política”, ja no volen dir el mateix que volien dir llavors. Entremig, llargues i doloroses històries de lluita per la llibertat, per la dignitat, per la justícia, per la igualtat de tots els éssers humans, fins a aconseguir que, almenys en una part del món, el poder polític i la gestió de la cosa pública siguin considerats com un afer que correspon a tots els ciutadans i ciutadanes, i no com un privilegi que s’aconsegueix per naixença o per la força de les armes o del diner.
De fet, com en temps de Jesús, continuen existint els poderosos que dominen les nacions, i el diable continua repartint autoritat i glòria als qui l’adoren, com li va proposar a Jesús a la muntanya de les temptacions (Mt 4,8-10; Lc 4,5-8). El sistema d’aquest món continua essent un sistema basat en uns poders que fan que milions de persones visquin sotmeses als horrors de la fam, de la guerra i de la impossibilitat d’aspirar a una vida mínimament digna i feliç; i que fan també que, allà on no es donen aquests horrors, també siguin presents injustícies, insensateses i dolors provocats per la duresa de cor dels que busquen poder i riquesa per damunt de tot.
Però, davant d’aquesta situació, nosaltres hem après una cosa que Jesús no sabia ni sospitava. I és el fet que és possible actuar per canviar aquestes situacions, no només veient-les i denunciant-les, i no només acostant-se als qui les pateixen i alleujant el seu patiment, i no només treballant per transformar el cor de les persones. Ara, nosaltres sabem que és possible actuar perquè la gestió de la cosa pública es faci de manera que afavoreixi el conjunt dels ciutadans, i no només els interessos d’uns pocs.
Però, com? Alguns, com diu Benjamí Mercader a la pàgina 7 d’aquest mateix número de L’Agulla, defensen que allunyant-se al màxim del poder, com Jesús. Altres, en canvi, com expressa Jaume Bosch a la pàgina 4, creuen que el que cal és utilitzar bé el poder. Al proper número, en l’últim article d’aquesta sèrie, reflexionarem sobre aquest tema.

6 de gen. 2008

Kronos Karavan


Kronos Karavan. Quartet Kronos amb Zakir Hussain, Taraf de Haidouks, Kayhan Kalhor, Ziya Tabbassian, Ali Jihad Racy, Souhail Kaspar, Martyn Jones. Publicat l’any 2000.
El Quartet Kronos és un quartet clàssic nord-americà amb 40 anys d’història aparentment d’allò més formal: dos violins, viola, violoncel. Tots músics de primera. S’han especialitzat en música contemporània (Riley, Glass, Gorécki, Pärt, Piazzola…), però el que em resulta més atractiu és la seva manca de prejudicis. Mirant la seva discografia, el quartet fa incursions a la música africana, a la música gitana, mexicana i fins i tot a Bollywood. Ha col·laborat també en bandes sonores del cinema.
Us recomano “Caravan”, un viatge musical amb compositors nascuts a Iugoslàvia, Portugal, Índia, Mèxic, Romania, Hongria, Califòrnia, Argentina, Iran i Líban. Osvaldo Golijov, argentí, és qui dóna unitat a les composicions. El quartet compta amb la col·laboració d’instrumentistes dels països orientals i són una mostra de virtuosisme conjunt i de música en majúscula. En fi, un goig. Mercè Solé

5 de gen. 2008

Folgueroles, la Damunt, Sant Jordi de Puigseslloses... a la recerca de mossèn Cinto.

Hi vam ser a principis d’octubre, a l’inici de la tardor, i el clima i el paisatge eren molt amables. Ara, que deu fer més fred i hi deu haver més boira, potser seria més incòmode: si voleu anar-hi, més valdrà esperar que arribi la primavera. Però en tot cas, la sortida val la pena.
Folgueroles, prop de Vic, és, com tothom sap, el poble de mossèn Jacint Verdaguer. A dintre l’església, sobre la pica baptismal, hi ha una fotocòpia dins un plàstic penjat amb un cordill, que reprodueix la seva partida de baptisme, amb una laudatòria anotació al marge que hi va fer el bisbe Torres i Bages. Podrien posar el record de manera més digna, sens dubte... El poble és agradable de visitar, i repassar les indicacions dels llocs on va estar mossèn Cinto. I, sobretot, visitar el museu, que el porten unes noies que transmeten un gran entusiasme pel personatge. Al final, passen un vídeo en què s’hi evoca tant el Verdaguer èpic i entusiasta del final del poema del Canigó, com el Verdaguer quotidià que des de Sant Petersburg compara el Neva d’aigües “emperesides... que un dubta a vegades si caminen avant o enrere”, amb el Ter i el Llobregat que “treballen i ajuden als pobles que s’han assegut en ses riberes”.
Un altre lloc clau és l’ermita de la Damunt, enmig d’un bell paisatge que, diu Verdaguer, li va fer descobrir el que era la poesia. I, sobretot, l’altra ermita, la de Sant Jordi de Puigseslloses, que cal arribar-hi per un camí força complicat, però que és tota una sorpresa: una ermita enganxada en un dolmen, al capdamunt d’un turó “rodó com fet amb un torn”, que domina tota la plana de Vic, i des de la qual es veu “l’altívol Montseny i la meitat dels nostres Pirineus”. Allà és on mossèn Cinto va voler dir la seva primera missa: l’acte central de la fe cristiana celebrat en un lloc que enfonsa les arrels en les més antigues històries dels homes i dones que han viscut en aquesta terra... Certament, mossèn Cinto dóna per molt.
Josep Lligadas

La pell de la memòria

La pell de la memòria. Jordi Sierra i Fabra. Ed. Baula, 1995 (català); Ed. Edelvives, 2006 Colección Alandar (castellà). Narrativa juvenil.
Jordi Sierra es defineix com “anticonvencional, franctirador, inclassificable, inetiquetable i individualista”, però el cert és que ens ajuda a pensar i conèixer el món en què vivim a través dels sentiments que provoca en el lector i sobretot s’adreça especialment al lector juvenil. Potser amb l’esperança que quan siguin adults ho facin millor que nosaltres.
Només obrir el llibre trobem aquesta frase: “Cadascuna de les parts d’aquesta història està succeint ara mateix”. I, per desgràcia, té tota la raó. Aquesta història dura i tendra alhora, ens transporta a l’Àfrica amb la intenció d’explicar a través dels ulls innocents d’un nen d’onze anys, el Kalil Mtube, com viu una situació dramàtica, el seu propi drama, quan el seu pare el ven com a esclau, i per tant és arrencat de casa seva i obligat a treballar brutalment. En Kalil haurà de recórrer un llarg camí abans d’aconseguir la llibertat. Aquesta novel·la no pretén ser un estudi social, polític, ni religiós, sinó simplement la veu transparent d’un de tants protagonistes de l’horror humà.
És una bona proposta com a regal de Nadal per als nostres joves, és una història que no els deixarà indiferents ja que reflecteix l’explotació, la lluita per sobreviure i el desempar a què estan sotmesos una bona part de la població mundial.
A més cal dir que el 0,7% de la venda d’aquest llibre es destina a la construcció de l’escola que l’ONG “Solidaridad, Educación, Desarrollo” (SED) gestiona a San Julián (El Salvador).
Tere Jorge

3 de gen. 2008

Ser dona i musulmana

Ser dona i musulmana. Dolors Bramon. Ed. Cruïlla i Fundació Joan Maragall, Barcelona, 2007.
La condició de les dones en les societats islàmiques és una de les qüestions que més ha interessat i escandalitzat els homes i les dones de les societats occidentals. Hi ha molts tòpics, prejudicis i buits en la percepció que tenim d’aquesta qüestió, i sovint ens n’arriben només els aspectes més polèmics.
Dolors Bramon, que és professora d’estudis àrabs i islàmics a la Universitat de Barcelona, tracta el tema amb molt de respecte. Ens vol acostar al món musulmà per fer-nos conèixer aquesta cultura i religió tan desconeguda per la majoria de nosaltres.
Amb el seu estudi sobre la situació de les dones en el món islàmic, desfà molts tòpics, argumentant amb coneixement el lloc que ocupen les dones en els diferents països de tradició islàmica.
Fa una clara distinció entre el que hi ha escrit a l’Alcorà i el que s’imposa com a llei i que prové de les tradicions patriarcals de cada país, moltes anteriors a l’arribada de l’islam, i que encara perduren en moltes cultures.
Sorprèn comprovar que en la major part de l’Alcorà es dóna valor i reconeixement a les dones, i que, en canvi, si hi ha alguna part que va en contra de les dones és aquesta la que ha passat davant de tot i s’ha convertit en llei discriminatòria i culpabilitzadora de les dones. Els homes musulmans s’aprofiten d’aquestes aleias per fer prevaler el seu domini sobre elles.
Això m’ha fet pensar en la nostra tradició cultural dita cristiana, que també ha abusat llargament de textos de l’Antic i el Nou Testament per carregar a les dones el farcell pesat de la culpa i tenir-les en la inferioritat. Encara avui no som aptes per presidir l’assemblea eucarística de les nostres comunitats cristianes.
Us recomano la lectura de Ser dona i musulmana, lectura fàcil per la claredat i senzillesa amb què està escrit tot i l’amplitud i complexitat del tema.
I per acabar, val la pena recordar que Dolors Bramon, l’any 2001, ja va publicar Obertura a l’islam, una introducció al coneixement de l’islam: conceptes fonamentals, evolució, vida religiosa, branques de l’islam i corrents de pensament.
Ernestina Ródenas

2 de gen. 2008

La vida no és una pel·lícula

En una pel·lícula, si no passa res, no hi ha res a filmar, no hi ha història. En canvi, a la vida real, no cal que passi res: simplement, la vida pot anar transcorrent i se’ns pot escolar entre els dits. Malauradament, allò que ens portarà dolor es presentarà sobtadament i sense cercar-ho. En canvi, allò que ens farà feliços cal atrevir-se a anar-ho a buscar o a obrir-li la porta. Voleu una prova? Doncs recordeu algun moment feliç i pregunteu-vos: ha estat fruït de l’atzar?
Massa sovint pensem però no ens atrevim parlar. Massa sovint esperem, però no som capaços de fer un sol pas. Massa sovint somiem però ens neguem els somnis. I pensem, esperem, somiem... i la vida va passant. Des de la gratitud a la vida que ens ha estat donada, no deixem la vida passi com si res. La vida no és una pel·lícula i per tant, el dia que ens acomiadem no podrem rebobinar i tornar a prémer el “play”.
Maria-Josep Hernàndez

1 de gen. 2008

Anar a 80

Reduir la velocitat de l’entorn de Barcelona a 80 km. per hora deu ser, segurament, una de les mesures més impopulars del tripartit, degudament contestada a tots els mitjans de comunicació, alguns com si els anés la vida, com a “El Club” de TV3. Però el cert és que, essent conscients que aquesta reducció per si sola no resoldrà les coses, sinó que calen moltes altres mesures, no deixa de sorprendre’m tanta ràbia col·lectiva. Passar de 120 a 80 des del nus del Llobregat fins als túnels del Garraf són tres minuts, segons publicava “El Periódico”. Els que vivim a la zona, veiem que poques vegades podem anar a 120 per l’autopista, perquè és de les que van plenes. Si amb la reducció millora la qualitat de vida de conductors actius i “passius”, o sigui dels veïns metropolitans, on és el problema? Recordo que a “El Club” algú comentava que sempre acabaven pagant els més febles, referint-se als conductors d’automòbils. Però jo com a més febles en aquest cas entenc tots els qui tenen o poden tenir problemes de salut, molts dels quals segurament ni condueixen ni tenen cotxe propi. En totes les crítiques que s’han fet a aquesta reducció de velocitat, sempre es diu que el que cal és tenir una bona xarxa de transport públic. Però el que no es diu és que una bona xarxa de transport públic comporta necessàriament dificultar l’ús del cotxe privat. De fet una de les coses observables en tota la crisi de Renfe al Baix Llobregat és que, quan finalment s’han posat les piles, les línies regulars d’autobús han millorat considerablement: molt millor servei, noves línies i prioritat absoluta a la via pública. Això no hagués servit de res si la gent hagués respost massivament a la manca de trens amb l’ús del seu cotxe, perquè tots haguéssim estat col·lapsats.
Mercè Solé

28 de des. 2007

Injustícies mediàtiques

Han cremat fotos del Rei. Ho han fet davant les càmeres. El periodista és obligat a entregar les fotos. Els joves són jutjats.
Un dibuixant fa una portada a El Jueves del Príncep i la seva dona en una actitud sexual. Consideren que és greu i ofensiva. Es segresta la revista i el dibuixant és condemnat.
Però una dona és portada enganyada a un programa de televisió-escombraries (de grandíssima audiència, siguem realistes). Es troba el seu marit maltractador en el plató. Ella el rebutja i ell la mata dies després. Ara tothom es posa les mans al cap, però els mètodes d’El diario de Patricia i de merdes televisives similars ja eren ben coneguts. Els responsables del programa seran condemnats a res? Segurament, no, i el programa segueix en antena. I és que els més febles són vulnerables i anònims, i, és clar, no són de sang reial.
Maria-Josep Hernàndez

27 de des. 2007

El poeta indecente


El poeta indecente. Àlex Masllorens. Deriva Editorial, Barcelona 2007.
L’Àlex ens ha enviat la seva nova novel·la, acabada de sortir del forn, a L’Agulla. La veritat és que fa de molt bon llegir. Si us agraden Oscar Wilde, Toulouse-Lautrec o sou fans del “Moulin Rouge” (sabíeu que el seu fundador va ser un terrassenc que es deia Josep Oller?) us ho passareu la mar de bé. La relació entre Oscar Wilde i Toulouse-Lautrec és el que motiva els dos protagonistes de la novel·la, una dona jueva supervivent de l’holocaust i un alemany la família del qual va col·laborar amb els nazis, a treballar junts per trobar els punts de contacte entre l’escriptor i el pintor. De fet el llibre esdevé un pretext per reflexionar sobre el sentit de l’art, sobre el paper dels artistes, sobre la pau i els mètodes per aconseguir-la, sobre el patiment i el perdó… I fins i tot sobre la família Masllorens. Hi trobareu moltes referències a l’actualitat i a Barcelona i la seva gent, cosa que ho fa encara més divertit.
Mercè Solé.

La missa de Festa Major

Aquest any, per la Mercè, els regidors d’ICV-EUiA de Barcelona van anunciar, en una mena d’acte profètic, que no anirien a la missa de festa major amb la resta del consistori. I van explicar que no hi anaven per defensar la separació dels afers religiosos dels institucionals i polítics, i la laïcitat de les institucions, i perquè així totes les religions se sentin bé.
De fet, val a dir que la missa de la Mercè és una celebració que mai no ha acabat de trobar el to ni el format adequats, i a més tampoc no ha arribat a tenir mai gaire ressò popular, de manera que la presència municipal hi queda també una mica estranya. Però més enllà del cas concret d’aquesta missa, el que crec que no s’aguanta són les argumentacions que es donen per no anar-hi. Perquè resulta que a molts llocs la presència del consistori a la missa de festa major, o en algun altre acte religiós de la festa, forma part d’una tradició ben arrelada que només des d’una perspectiva molt fonamentalista i ideologitzada es pot considerar com negativa: aquestes presències, de fet, hi són perquè aquell acte religiós no és només religiós, sinó que té un valor de símbol popular i forma part de les arrels de la festa. Seguint l’argumentació d’aquests regidors, també caldria propugnar el canvi de nom i de data de la festa major de Barcelona, perquè actualment se celebra amb ocasió d’una festa catòlica, la de la Mare de Déu de la Mercè. I també caldria defensar que se suprimeixi, per exemple, la festa del Dilluns de Pasqua a tot Catalunya i la del Dilluns de la Segona Pasqua a Barcelona, perquè són festes d’origen òbviament catòlic.
El cristianisme té un pes cultural molt fort a Catalunya, que va més enllà del fet religiós pròpiament dit. I voler negar-ho i fer com si no fos així, és un error notable. I el fet que determinades actuacions eclesiàstiques puguin resultar profundament antipàtiques, no és motiu per carregar-se tot un patrimoni popular pacíficament viscut per la majoria de la gent.
Josep Lligadas

26 de des. 2007

Turisme de qualitat

Estic feta un embolic. Els mitjans de comunicació cada cop parlen més de “turisme de qualitat”, en principi en oposició al “turisme de borratxera”, que deia amb encert la Montserrat Tura. I per turisme “de borratxera” s’entén el turisme a flor de pell poc interessat en allò que visita i molt motivat a gaudir a baix preu de sol, platja (sembla que importa poc la seva qualitat), molt d’alcohol, i sexe amb propis i estranys. Un turisme que deixa molts guanys econòmics, però que acaba configurant un entorn de ciment, la destrossa del paisatge, la degradació de les “paelles” i de la “sangría”, una convivència amb el personal del país poc respectuosa i fins i tot problemes sanitaris. I on l’intercanvi de cultures desapareix engolit per la massificació més consumista.
Però el problema és que a aquest turisme es contraposa només el “turisme de qualitat”, entès com a turisme “de pasta” és a dir, el turisme en bons –i cars– hotels, amb compres al Passeig de Gràcia i amb assistència als millors festivals musicals, posem per cas, de la Costa Brava. I es parla amb preocupació del fet que les noves companyies aèries de baix cost porten molt de turisme a Catalunya, però aquest turisme gasta poc.
Doncs a mi això em sembla fantàstic. ¿O no ho és que molts treballadors –els menys precaris, tot sigui dit– puguin viatjar per Europa d’una forma molt més accessible que anys enrere? A mi, el “turisme de qualitat” més aviat m’evoca un interès per conèixer altres ciutats, altres paisatges, altres pobles, altres cultures… Un fer accessible el viatge a persones amb pocs mitjans. Un respecte per la natura i per la gent. Una aproximació a la vida quotidiana d’altres països i a les seves infrastructures. Un sortir de les rutes més turístiques, precisament (i aquí el fet que en els vols de baix cost s’utilitzin aeroports de ciutats considerades de segona fila em sembla molt interessant). També em sembla turisme de qualitat el dels campistes, el dels albergs, els d’Interrail. Per a mi la qualitat del turisme és, bàsicament, la qualitat humana.
Mercè Solé.

25 de des. 2007

Al nostre bisbe de Barcelona

Ara que sou cardenal i la relació amb el bisbe de Roma i l’entorn vaticà de segur que serà un xic més fluida, no podríeu proposar des de dins mateix que es deixi de dir que els cardenals són “prínceps” de l’Església? Evangèlicament no es deu justificar per enlloc i seria enderrocar un petit obstacle dels tants que de vegades nosaltres mateixos ens posem al voltant nostre. I de fet és un detall sense importància que no ha de costar gens, i un detall és un gest, i els gestos de bona voluntat si reflecteixen aquesta voluntat bona mai no són inútils.
Josep Pascual

24 de des. 2007

Voluntat

Vénen vacances o vacancetes. Algú ha vist que hi ha massa cues de gent per obtenir deneís i passaports i ha decidit ampliar l’horari de les oficines que els expedeixen. Res a dir. Al contrari, per a això hi ha persones amb capacitat per veure i decidir. Simplement, demanar que això també es faci amb les cues de forasters que demanen informació i papers. Tot és qüestió de voler veure i de voler prendre mesures.
Josep Pascual

23 de des. 2007

L'amor ha de ser lliure

El que penso d’aquest mític lema dels anys 70 pertany a la meva estricta intimitat, i per tant, no ho comentaré. El que sí que mereix una puntada a L’Agulla és que per primer cop puc afirmar el meu total acord amb una campanya institucional amb motiu del Dia Internacional contra la Violència envers la dona. Altres campanyes s’han enfocat com si fossin anuncis contra els accidents de trànsit: imatges de dones amb cops de puny, crits i baralles a un anunci, situacions de violència vistes pels fills... Aquestes campanyes de poc serveixen i res no canvien, perquè qui ho pateix ja sap la realitat i qui no ho pateix, ho mira com si allò fos totalment aliè a la seva vida. En canvi, aquest any l’han encertat amb una campanya de prevenció, dirigida als joves i amb un llenguatge directe: “L’amor ha de ser lliure. De masclisme. De bronques. De gelosia. De control de trucades.” S’ajuda els joves a detectar i allunyar-se de bon principi de conductes de possessió, de domini, de control i agressivitat, conductes que malauradament part de la nostra societat considera com a inherents de les relacions de parella. Per això, per prevenir i fer prendre consciència, sí que calen campanyes. Per a les víctimes el que cal és atenció efectiva i recursos. La resta és comèdia, i amb això dels “Dies internacionals...” se’n fa molta, de comèdia.
Maria-Josep Hernàndez

21 de des. 2007

Palabro navideño

No, no es un error de tipografía. He escrito “palabro” para llamar un poco la atención sobre algo que aparece en la escena del anuncio a los pastores, un texto central de la Navidad. Es un término griego, eudokía, que dice algo muy importante de Dios, pero como ha tenido malísima suerte en la traducción, se nos ha perdido por el camino y es una lástima. Tengan paciencia y se lo cuento. El palabro viene de un verbo que significa “parecer”, “considerar” y como tiene delante la partícula eu (bien, bueno…), habría que traducirlo como “buen parecer”, o “complacencia”. Así que lo que los pastores escucharon de los ángeles fue esta declaración: Gloria a Dios en el cielo y en la tierra paz a los hombres “de la eudokía”. O sea, algo así como esto: que estén tranquilos y confiados todos los seres humanos porque “le parecen bien” a Dios, le “caen en gracia” y se complace en ellos. Que “se derrite” cuando los mira, vaya. Este es el notición de la Navidad, el motivo por el que nos felicitamos unos a otros, nos hacemos regalos, cantamos villancicos o nos ponemos ciegos de langostinos.

Hasta aquí, todo perfecto y los que lo leían al principio, entendían estupendamente que la eudokía era cosa de Dios porque es algo que Él tiene dentro y por eso no puede evitar que le caigamos en gracia, independientemente de que seamos buenos, malos o regulares. Responder al notición y tratar de ser buena gente (tener “buena voluntad”) viene después: de entrada, lo que importa es alegrarnos, asombrarnos y llenarnos de agradecimiento al sabernos queridos tan gratuitamente.

Pero llegó San Jerónimo y tradujo el evangelio al latín: Gloria in excelsis Deo et in terra pax hominibus bonae voluntatis”, y al pasar del latín al castellano, dejó de quedar claro que lo de la “buena voluntad” era cosa de Dios y pasó a significar otra cosa: que la paz de Dios está destinada a los hombres y mujeres que tienen “buena voluntad”, mientras que a los de “mala voluntad” y sinvergüenzas varios, palo y tentetieso. Eso ya no tenía ya casi nada que ver con el anuncio de aquella Noche, pero ahora encajaba mejor en nuestra mentalidad raquítica y plana, propicia a imaginar a un Dios parecido a nosotros: le cae bien la gente de “buena voluntad” y los otros, que se arrepientan y se porten bien y entonces les querrá también a ellos.

El remate llegó con la traducción del Gloria de la misa: “En la tierra, paz a los hombres que ama el Señor”. Es mal castellano y tendría que haber dicho: “Paz a los hombres a los que Dios ama” y como tal como está suena raro, casi todo el mundo dice (fíjense en la próxima misa a la que vayan): “Paz a los hombres que aman al Señor”. Y lo decimos no sólo porque suena mejor, sino porque coincide más con aquello que en el fondo seguimos pensando y creyendo.

Finalizados los lamentos, paso a las propuestas: agarrarnos esta Navidad a la eudokía de Dios, exponernos a la luz y el calor que emanan de ella. Refugiarnos bajo sus alas y sentirnos, junto con la humanidad entera, abrigados a su sombra. Flotar ahí como un niño feliz en el líquido amniótico del vientre de su madre. Recobrar la respiración larga y tranquila de quienes no tienen miedo y se saben a salvo. Y, aunque nos resulte difícil y casi incomprensible, creernos que el que Dios nos quiera no tiene que ver con nuestros esfuerzos, trabajos, virtudes, conductas solidarias o valerosos compromisos. Todo eso, o nace de eso que Jon Sobrino llama la “urgencia agradecida”, o se convierte en aquel recuento de méritos con los que el fariseo de la parábola se presentaba ante Dios.

Así que queridos Eudokios y Eudokias: a disfrutar de la Navidad, a comer turrón y a brindar con cava por la noticia y a dejar que de esa alegría nos nazca luego la “buena voluntad” y la gana de ser más majos. A la lotería no hace falta que juguemos: ya nos ha tocado el “Gordo”.

Dolores Aleixandre

Okupes

Tot sovint sentim parlar dels antisistema, uns activistes d’ampli espectre que, a diferència d’altres combatents socials, es caracteritzen per presentar una lluita que no focalitza cap objectiu concret sinó l’alternativa global. Quina? Això ja és una altra qüestió que no els pertoca a ells, perquè cercar alternatives és fer política, i la política resulta que és inherent al sistema. Arribats a aquest carreró sense sortida, caldrà acceptar que alguna cosa no funciona en aquest plantejament. D’entrada se m’acut que quan un ha decidit anar contra el “sistema” sencer és que ha perdut l’esperança de discriminar entre el bo i el dolent. És que ha renunciat a considerar la complexitat de les coses i, pres pel desànim, envesteix contra els molins de vent del poder, ja siguin ideològics, econòmics, polítics, culturals, àdhuc socials, simplement perquè creu que representen una amenaça.
La confusió augmenta quan es consideren antisistema els okupes. Ells es mouen en la intersticialitat del sistema, és a dir, entre els racons incòmodes i contradictoris com ara les cases abandonades. Intenten treure profit d’aquestes situacions, cosa ben legítima. Les seves accions persegueixen visualitzar la injustícia establerta. No volen, però, disputar el poder als injustos sinó només legitimar-se ells com a opció també vàlida. No hi ha manera més eficaç de fer volar pels aires una tesi que poder demostrar igualment la veracitat de l’antítesi. És per això que el okupes no son antisistema sinó una “cara” essencial del sistema: diguem-ne la “creu”.
No us crida l’atenció que els sectors progressistes de la societat, les esquerres -per dir-ho en paraules potser ara un pèl ambigües-, simpatitzin amb els okupes? Sobretot, quan aquestes esquerres tenen alguna petita parcel·la de poder és quan més simpatitzen amb els okupes. Serà que aquests polítics creuen que els okupes representen una punta de llança del canvi o bé perquè creuen d’amagat que aquesta dissidència pot empènyer un canvi social? Res de tot això. En realitat, els okupes només preocupen alguns directors de diaris i altres mediadors socials que els fan servir de “sparring” per exemplificar on estan els límits del dret a la propietat privada. Però a algunes esquerres en el poder el que realment els angoixa són els crítics actius del sistema, els que treballen des del teixit social plantejant constantment alternatives que generen incomoditat al propis polítics de l’esquerra. Per això intenten ignorar-los. Ignorats els crítics socials, visquen els okupes!
Salvador Clarós

20 de des. 2007

Gambes amb “xispa”

Es diu que les gambes són les escombriaires del mar, perquè s’alimenten de restes d’altres crustacis, plantes o peixos. És, en definitiva, la llagosta dels pobres, i per Nadal, un dia o altre, apareix aquest crustaci a les nostres taules. En sabem molt poc d’elles i com sempre, ens pot arribar a sorprendre i ajudar-nos a entendre que “la natura és la natura” i no cal escandalitzar-se. No sé si sabeu que la vida de les gambes és molt curta (viuen al voltant de cinc anys) i que podem trobar gambes mascles i gambes femelles. A més, alguns mascles quan arriben a la meitat de la seva vida (aproximadament als dos anys), es poden transformar en femelles i que les femelles, com més velles són, més fèrtils (però tinguem en compte que la seva vida és molt curta). Tot això de forma molt natural. Viuen durant el dia enterrades a la sorra, no sé si ve d’aquí l’expressió posar-se com una gamba (a banda del sospitós “to vermellós” que adquireix l’individu). Bé, avui us faig arribar una recepta en què probablement les gambes no passarien el control d’alcoholèmia però que té l’èxit assegurat.
Ingredients: 4 gambes llagostineres per persona (poden ser congelades); un raig de whisky, vi blanc o vermut; el suc de 2 llimones; 3 grans d’all; julivert; 150 grams de mantega; un raig d’oli d’oliva; sal i pebre.
Preparació: En una paella desfem, a foc baix, la mantega (convé posar-hi una mica d’oli, perquè no es cremi la mantega) i posem a daurar les gambes, prèviament salpebrades, però només volta i volta. Passem per la batedora els alls i el julivert amb una mica d’oli (molt poc). Quan les gambes hagin agafat color, hi afegim la barreja d’all i julivert. Ho deixem uns minuts i abaixem el foc per afegir a la cassola el raig generós d’alcohol (whisky, vi blanc o vermut, segons el vostre gust o el que tingueu a mà). Deixem que s’evapori i hi afegim el suc de les llimones. Hem d’esperar uns minuts fins que el líquid s’hagi reduït i la salsa estigui ben lligada. No hem d’utilitzar cap estri de cuina per remenar aquesta cassola, sinó que ho farem agafant la cassola per les nanses i movent-la amb petits vaivens. Aquest plat s’ha de servir calent. Ja ho veieu: és un plat molt senzill i ràpid de fer i el resultat és per sucar-hi pa.
Tere Jorge

19 de des. 2007

Plataforma "Salvem la Vall de la Riera de Pineda"

La plataforma “Salvem la Vall de la Riera de Pineda” va néixer l’any 2001 amb la voluntat d’incidir en les problemàtiques de caire mediambiental, urbanístic i territorial a la zona de l’Alt Maresme i, més específicament, al municipi de Pineda de Mar i les seves rodalies. En aquells moments, un grup de persones de procedència diversa decidí aplegar-se per denunciar els seriosos riscos que amenaçaven espais d’interès natural, paisatgístic i patrimonial davant un creixement urbanístic desmesurat i per la implantació poc raonada de determinades infraestructures. Aquests perills es focalitzaven en un paratge com la vall de la Riera de Pineda, l’àrea agrícola més extensa del municipi, situada entre la plana litoral i les derivacions de la serralada Litoral, a tocar del parc natural del Montnegre i el Corredor. És una raconada que és travessada per la tercera riera més important del Maresme i esdevé un bon connector ecològic i paisatgístic, entre la muntanya i la plana. A diferència de moltes altres rieres encara manté un bon grau de naturalització i és possible trobar bons retalls de vegetació de ribera i d’espècies tan característiques com l’aloc. A més a més, a la vall hi ha elements patrimonials històrics prou reconeguts com diversos masos centenaris, torres de defensa, ermites, les restes del castell de Montpalau o l’aqüeducte romà de Can Cua, entre d’altres.
La pretensió absolutament injustificada d’urbanitzar la vall i d’actuacions desencertades com fer passar els col·lectors d’una depuradora al llarg de 3 km. d’aquesta riera foren els detonants últims per determinar la formació de l’entitat. La urgència era més gran pel fet que ni a Pineda ni als municipis propers existien entitats similars. D’aleshores ençà s’han efectuat múltiples campanyes a favor de la preservació de l’indret i de la seva millora. La primera fou la recollida de més de 3.000 signatures i s’han dut a terme un bon nombre de xerrades informatives, visites o campanyes de neteja de la riera. Cal destacar aquí la restauració del molí fariner de Can Marquès que, de trobar-se totalment arruïnat, ara és un edifici posat en valor i amb una petita exposició a l’interior per entendre el seu funcionament. També la instal·lació de plafons explicatius dels elements patrimonials amb un interès més remarcable.
La preservació de la vall de la riera de Pineda serví per anar obrint l’interès per tractar problemàtiques territorials similars d’altres indrets del municipi i de les rodalies. Un dels objectius de la plataforma, com a entitat cívica desvinculada dels partits polítics, ha estat la d’influenciar activament, en la presa de decisions lligades al medi ambient i a l’ordenació del territori. Així, es mantenen reunions periòdiques amb els representants polítics de l’ajuntament, es forma part del Consell Municipal de Medi Ambient, s’edita un butlletí propi, “L’Aloc”, i es disposa de pàgina web. Igualment es participa en esdeveniments locals com la Fira d’Entitats o les 24 hores de Cultura. Per altra banda s’ha col·laborat en processos com l’elaboració de l’Agenda 21 local i s’ha intervingut en la fase d’informació pública de diversos projectes i plans, tant d’abast municipal com de més general. Hauríem de citar aquí plans parcials urbanístics, el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner (PDUSC), el Pla d’Infraestructures del Transport de Catalunya (PITC) o la instal·lació de la depuradora de l’Alt Maresme Nord promoguda per l’Agència Catalana de l’Aigua. En darrer terme la plataforma ha presentat alternatives i ha formulat les seves pròpies propostes vinculades a aquests plans.
Sent conscients que els problemes en que s’intervé són, sovint, l’expressió de dinàmiques que es donen a escala superior, la plataforma s’ha integrat en la coordinadora comarcal “Xarxa Maresme” que reuneix altres entitats similars. Igualment ha col·laborat amb el projecte Rius i en el Projecte Aloc, impulsat per a fomentar la coneixença i la preservació dels alocars arreu de les rieres del Maresme.
Tan sols ens resta convidar-vos a visitar la vall de la riera de Pineda per descobrir els seus racons. Serà, sens dubte, una bona ocasió per entendre la necessitat de la preservació i millora de paratges com aquest.
David Pavón
Per a més informació:
www.pangea.org/salvemlarieradepineda
C/e: salvemlariera@yahoo.es

18 de des. 2007

Comunitats on conviure

Tot sembla indicar que les nostres societats no són llocs propicis per al creixement d’aquestes persones equilibrades, harmòniques, confiades, animoses, generoses que a tots, en el fons, ens agradaria ser. L’extensió de la cursa desenfrenada per la possessió, l’activisme desmesurat, l’oblit sistemàtic d’un mateix en la diversió, i la presència de formes extremes de violència són clars indicis d’una cultura que genera malestar als que hi vivim immersos.
Les causes d’aquesta situació són nombroses i complexes, però una d’elles rau, sens dubte, en la crisi de les comunitats naturals d’acolliment indispensables per al creixement i la maduració d’aquest animal extremadament vulnerable que som els éssers humans. Les manifestacions de violència, la marginalitat buscada o imposada, la manca de brúixola mental i moral que caracteritza tants joves té a veure, sense cap mena de dubte, amb la crisi de moltes famílies, la deterioració de tants centres escolars que els impedeix de complir amb la seva tasca educativa, la falta de credibilitat de les religions establertes i el desvertebrament de l’àmbit ciutadà.
Tal vegada, en el que segueix, pequi d’optimisme, però penso que en no pocs barris, parròquies aparentment no gens florents, amb un nombre reduït de fidels assidus amb edats més aviat avançades i que se senten incapaços de guanyar prosèlits en els seus ambients, estan realitzant amb ells la tasca valuosa de procurar-los un entorn humà en què se sentin acollits, reconeguts, estimats, protegits de la intempèrie sociocultural de l’entorn, rebent-hi raons per viure amb confiança. Són petites comunitats, en el si de parròquies amb un cercle molt més ampli de practicants dominicals, compostes per homes i dones que es coneixen, que es tracten i que a més d’aprendre a llegir les Escriptures, de realitzar petits serveis socials i d’oferir catequesi d’iniciació als més joves, es reuneixen amb freqüència, comparteixen en determinades ocasions festius àpats fraternals, es visiten quan estan malalts, surten de tant en tant d’excursió per gaudir de la natura i conèixer altres llocs i realitzen, a una escala senzilla i modesta, l’ideal de les primeres comunitats cristianes descrites en el llibre dels Fets.
L’acolliment dels que s’hi acosten, com està passant amb no pocs emigrants, mostra que han superat la temptació de l’esperit sectari. Alguns les consideren com una petita resta de la gran Església d’altres temps. A mi em semblen més aviat brots d’un cristianisme capaç d’actuar en el seu entorn per a la transformació de la societat inhòspita en què viuen.
Juan Martín Velasco
Article publicat a la revista Missa Dominical 2(2008)

17 de des. 2007

Anarquisme i cristianisme

Benvolguts amics de L’Agulla.
Després de llegir l’article “Jesús, els cristians i la política”, estic més convençut que mai de que, si hi ha una ideologia que s’acosta al que proposava Jesús, aquesta és l’anarquista.
Ja sé que molts la titllen de massa idealista i poc pràctica, però... potser l’excessiu idealisme és un problema pels que demanem i lluitem perquè s’instauri el Regne de Déu a la terra?
És cert que en nom d’aquesta ideologia s’han fet actes i coses terribles, però, no es pot dir el mateix de la resta d’ideologies? i fins i tot de la majoria de creences?
Gràcies, Josep, per l’article, el guardaré ben guardat pel dia que, en el grup de revisió de vida, revisi la meva filiació anarcosindicalista. Anuncies una segona part, però les cites utilitzades en aquesta primera són prou contundents i aclaridores.
Aprofito per agrair a tots els que feu l’Agulla, el miracle de rebre-la periòdicament i poder-la llegir.
Rebeu una abraçada
Benjamí Mercader