Aquesta nit passada, que ha precedit el darrer dia de l’any, he dormit malament. Mig en somnis mig despert, he vist coses angoixoses i a la vegada esperançadores. En llevar-me, he pensat que ho havia de posar per escrit per poder-ho enviar a la gent que m’estimo, abans que l’any s’acabi del tot, com si es tractés d’una darrera oportunitat que se m’oferia de regenerar-me a mi mateix. Aquí ho teniu, escrit d’una bursada, tal com raja del dolor i la confusió...
Em veig a la vegada al llit i en un entorn que mai no he vist, però que aquests darrers dies se m’ha fet d’alguna manera proper. Com passa sovint en els somnis, hi ha diversos escenaris alhora, barrejats. El primer, dins una casa que s’aguanta de miracle en un raval de Gaza. Cauen bombes de pertot arreu i les ruïnes fumegen. Dins l’habitació on som, hi ha molta gent amb cares espantades, els ulls oberts al terror. Se senten grans explosions, crits i plors. De sobte, un home, el pare de família, diu en veu alta i tranquil·la que ha d’anar a buscar pa per als seus fills. Es diu Salah i és un palestí que invoca Déu en la seva misericòrdia. S’aixeca i surt decidit sense que cap raonament el pugui deturar... “En el Nom de Déu únic, Al·lah”, li sento recitar mentre obre la porta i surt.
El segon escenari és fora de Gaza, just en la frontera. Una colla de blindats hi fan fila. Meïr, un noi jove jueu prega YHWH en el seu cor dividit. Ja fa dies que el patiment de tanta gent treballa el seu cor ple de dubtes. La seva pregària és pura: demana saber què ha de fer. El fet de ser soldat del Tsahal no l’eximeix de fer-se preguntes...
El darrer escenari és en un poblet no gaire lluny, a pocs quilòmetres dins la terra d’Israel. La Zahar és una jove dona palestina de fe cristiana, que hi viu des que es va casar amb un jueu. Tenen un nen de dos anyets, que dorm tranquil, mentre la mare vetlla i el pare és al treball en el torn de nit. És fosc a fora i per dins: la por és omnipresent, es mastega. La Zahar prega el Déu d’Israel, de Jesús, per combatre la por, per demanar la pau, el perdó...
Amb un pa rodó tret del món dels somnis sota el braç, Salah torna content cap a casa. Ja s’imagina l’alegria dels seus fills quan vegin l’aliment de cada dia. Aquella rialla que faran el compensa de totes les pors i humiliacions patides. És a poques passes de casa. Un xiulet seguit d’una explosió i Salah cau fulminat. La sang li raja de les moltes ferides i fa un bassal a terra.
Un míssil sortit de qui sap on impacta en la casa de Zahar, just en el moment que ella ha anat a la cuina a preparar el biberó per al seu fill. El nen ha rebut prou metralla per anar-se’n d’aquest món sense gairebé ni haver-lo vist. Un dolor sord creix dins el cor de Zahar, paralitzada a la porta de la cambra. L’odi li enfosqueix la mirada. La sang del seu fill, la que ella li ha donat, vessada, taca les robes del llitet i el terra. Ella se sent incapaç de dir res, muda de cop. El seu cor continua pregant amb la pregària del seu Senyor: perdonar? a qui i, sobretot, com?
Meïr es troba dividit entre obeir els seus comandaments o fer objecció de consciència i desertar del seu lloc militar. Sap bé la pena que l’espera si ho fa i posa en perill la seguretat dels altres. Veu desconfiança i por en els ulls dels seus companys, com si llegissin en el seu cor. Pot abandonar-los?
Entre el soroll i la fumarada dels meus somnis, una mena de terbolí giravolta sense parar i ho barreja tot. Un pa que havia de ser aliment per als fills, aliment de vida, és tacat de sang, una sang més eloqüent que la d’Abel el just, vessada per un nen innocent en el seu llitet, i el perdó demanat per una mare per a un món diferent. Tot plegat, posat damunt les balances que Meïr es mira angoixat, sense saber què decidir... Segons el que faci, li pot caure pena de mort...

Andreu Trilla