Són deu dies entre Nadal i Reis. Hi vaig amb un fill meu i la seva companya. L’objectiu és anar a veure in situ un germà meu que viu des del 92 al Senegal i, en concret, des de fa un any a la regió de la Casamance. És escolapi. Viu amb una petita comunitat en una casa a tocar d’una escola i un centre on viuen una trentena de nens que ca seva els queda molt lluny de l’escola. És una zona rural. Aquells dies la canalla feia vacances; per tant, ni a l’escola ni al centre on viuen hi ha nens i nenes. (Llàstima, penso.) Un cop allà, fora d’un dia o dos, no fem sinó anar amunt i avall amb els de la casa, anem allà on van i on ens porten: casaments, aniversaris de difunts, ordenacions de diaques, presentació de la primera edició del Nou Testament en diolà (llengua de bona part de la població), primeres misses de preveres en els seus pobles, preparacions de les festes corresponents, visita d’una granja i una explotació agrària, d’una casa de colònies en construcció, d’una granja escola (que ha viscut alts i baixos importants), visites a alguna família i a alguna petita comunitat de religioses... El temps de Nadal amb les vacances de la canalla, i dels estudiants en general, i que ara no és temps de pluges, fa que sigui una època de celebracions.
Amb una visita d’aquestes característiques no puc “parlar”, doncs, de la Casamance, sinó més aviat d’algunes impressions meves de fets, de situacions... Se’m fa difícil destriar-les, perquè se’m barregen les físiques –llum, foscor, estelada, relleu, vegetació, fauna, temperatures...– i les humanes –població, manera de viure, manera de guanyar-se la vida, habitatge, alimentació, llengües, sanitat, vies de comunicació, transport, presència de les religions, esdeveniments lúdics i culturals... (seguint la divisió tradicional de la geografia: física i humana). Des de totes aquestes perspectives o àmbits vaig ser “impressionat”. Els dies van ser intensos justament per la gran quantitat d’impressions fruit del contrast. Vet aquí una paraula clau: contrast. Per a mi que només he visitat alguns llocs de l’Europa occidental, el contrast va ser molt gran, molt ric, molt trasbalsador (tant pels contrastos físics com humans, seguint la comparació amb la geografia).
Pensant en L’Agulla, però, destacaré alguns d’aquests fets o situacions: L’acolliment de la comunitat i, en general, l’acolliment per part de tothom allà on anem (exceptuant un dia que vam estar en un lloc “turístic” de la costa; allà perseguien d’una manera abassegadora els forasters per vendre’ls algun souvenir). La senzillesa de la comunitat, en consonància amb la senzillesa de l’entorn en què viuen. El xoc, el descol·locament i el trasbals meus em feien pensar molt en la situació que viuen els senegalesos (i molts altres immigrants) quan vénen aquí (evidentment en unes condicions i situació precàries, que no tenen res a veure amb les meves). El diferent tarannà i enfocament d’accions portades per europeus: les unes encaminades a produir amb mà d’obra d’allà i direcció europea; les altres, encaminades a preparar gent perquè es faci responsable d’uns horts, uns camps o un bestiar. La desproporció entre el pes de l’ajuda real externa i la quantitat de cartells d’Estats (l’espanyol entre altres) i organitzacions “ajudants”. Veure un hospital acabat de fa un quant temps, però tancat perquè no se’l pot equipar. La vida de la canalla a l’aire lliure, sempre en colleta, campant-la. Hi ha pocs cotxes i poc transport públic, de pas incert: és habitual deixar pujar les persones que van a peu per camins i carreteres. La manera de viure la “festa”, molt viva, col·lectiva, fora de l’ordinari quotidià... I, per acabar, vull explicar-vos una petita anècdota: A la vora d’un camí hi havia un home que venia ceràmica, molt senzilla; n’hi vaig comprar; li demano si me la pot embolicar; va a buscar paper i torna amb una pàgina d’una revista i un full de llibreta: en aquell moment no sabia que em feia un dels regals que guardo amb més tendresa; al full hi havia un conte escrit per una criatura.
Amb una visita d’aquestes característiques no puc “parlar”, doncs, de la Casamance, sinó més aviat d’algunes impressions meves de fets, de situacions... Se’m fa difícil destriar-les, perquè se’m barregen les físiques –llum, foscor, estelada, relleu, vegetació, fauna, temperatures...– i les humanes –població, manera de viure, manera de guanyar-se la vida, habitatge, alimentació, llengües, sanitat, vies de comunicació, transport, presència de les religions, esdeveniments lúdics i culturals... (seguint la divisió tradicional de la geografia: física i humana). Des de totes aquestes perspectives o àmbits vaig ser “impressionat”. Els dies van ser intensos justament per la gran quantitat d’impressions fruit del contrast. Vet aquí una paraula clau: contrast. Per a mi que només he visitat alguns llocs de l’Europa occidental, el contrast va ser molt gran, molt ric, molt trasbalsador (tant pels contrastos físics com humans, seguint la comparació amb la geografia).
Pensant en L’Agulla, però, destacaré alguns d’aquests fets o situacions: L’acolliment de la comunitat i, en general, l’acolliment per part de tothom allà on anem (exceptuant un dia que vam estar en un lloc “turístic” de la costa; allà perseguien d’una manera abassegadora els forasters per vendre’ls algun souvenir). La senzillesa de la comunitat, en consonància amb la senzillesa de l’entorn en què viuen. El xoc, el descol·locament i el trasbals meus em feien pensar molt en la situació que viuen els senegalesos (i molts altres immigrants) quan vénen aquí (evidentment en unes condicions i situació precàries, que no tenen res a veure amb les meves). El diferent tarannà i enfocament d’accions portades per europeus: les unes encaminades a produir amb mà d’obra d’allà i direcció europea; les altres, encaminades a preparar gent perquè es faci responsable d’uns horts, uns camps o un bestiar. La desproporció entre el pes de l’ajuda real externa i la quantitat de cartells d’Estats (l’espanyol entre altres) i organitzacions “ajudants”. Veure un hospital acabat de fa un quant temps, però tancat perquè no se’l pot equipar. La vida de la canalla a l’aire lliure, sempre en colleta, campant-la. Hi ha pocs cotxes i poc transport públic, de pas incert: és habitual deixar pujar les persones que van a peu per camins i carreteres. La manera de viure la “festa”, molt viva, col·lectiva, fora de l’ordinari quotidià... I, per acabar, vull explicar-vos una petita anècdota: A la vora d’un camí hi havia un home que venia ceràmica, molt senzilla; n’hi vaig comprar; li demano si me la pot embolicar; va a buscar paper i torna amb una pàgina d’una revista i un full de llibreta: en aquell moment no sabia que em feia un dels regals que guardo amb més tendresa; al full hi havia un conte escrit per una criatura.
Josep Pascual és militant d’ACO
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada