Aprenent (des del desànim)

Sovint em sento “aprenent” de creient, perquè mai no he sabut creure en tot el que se suposaria que hem de creure, i alhora, perquè mai no m’he sentit prou a l’alçada de compromís absolut que demana Jesús si volem dir-nos seguidors seus. I quan reconec les contradiccions internes i busco punts de guiatge, veig enfora tantes o més contradiccions. Miro cap a Jesús, que abraça, comprèn i acull, que ens ensenya un camí transparent i humà a seguir, malgrat les nostres limitacions. Però miro cap a la Església-institució i me n’avergonyeixo en veure-la tan rígida, condemnatòria, dogmàtica, lligada al poder i als interessos, i amb una mirada permanentment altiva i plena del convenciment de tenir la veritat absoluta en tot. Ja em fan por aquelles persones que estan absolutament convençudes de qualsevol cosa i no deixen lloc a cap “potser”... doncs tota una institució fa esgarrifança. I bé, què faig aquí? Jo sóc Església? No, aquesta no. Però és el que hi ha, són els que són, i surten per TV i transmeten que això que diuen ells és la fe. Això? Avui sento una solitud immensa, un garbuix de sentiments que no sé expressar. Aquesta reflexió la faig enmig del silenci de la pregària, asseguda en un racó al terra de l’església a una hora que sé que no hi haurà ningú, envoltada de quietud i sentint d’alguna forma l’energia que hi han deixat els que han passat aquests dies per la parròquia. Sento les rialles dels nens de la catequesi, sento la força de la gent de Càritas fent funcionar el menjador social, sento també les solituds i esperances dels usuaris del menjador, sento el dolor del tràgic comiat a una mare jove que ha mort, les pregàries compartides en veu alta, les pregàries interiors de cadascú, els cants, els silencis... Sento alguna cosa, no sé ben bé què és, que em fa continuar sentint allò que en diuen fe, implicada i compromesa, i aprenent dels que són humils, que són els savis veritables. No, no estic sola. Maria-Josep Hernàndez