Col·laborar amb la Càritas de Viladecans durant aquest temps de crisi ha resultat tota una aventura: la demanda d’atenció s’ha triplicat i cada setmana et preguntes com resistirem sense fer fallida. De fet, molta gent ha incrementat considerablement els seus donatius i això ha ajudat força. I és una bona cosa i convé estar-ne agraït. Però corrent el risc de ser políticament incorrecta, crec que convindria revisar algunes de les solidaritats rebudes i dels serveis prestats.
1. Algun partit ha desenvolupat campanyes a tot Catalunya contra la crisi i a favor de Càritas, de vegades sense consultar què feia falta i utilitzant el nom de l’entitat... Però no ha fet el més important i el que li pertoca: proposar mesures polítiques per prevenir noves crisis i per redistribuir la riquesa, i aplicar-les en els llocs on governa. I no s’hi val a fer campanya a costelles dels pobres.
2. Entitats comercials i institucions públiques han desenvolupat en alguns llocs costoses campanyes, en les quals es parla més de qui fa el donatiu que del que li passa a la gent. I en alguns casos sospito que ha costat més la campanya que el que s’ha recollit.
3. La distribució d’aliments és el que té el pes simbòlic més important, i de seguida toca la fibra sensible, però ens enganyem tots plegats si pensem que això resol el problema. En primer lloc perquè el que es dóna a la gent és un ajut però resulta insuficient. La gent ha de pagar subministraments, transports, lloguers... Fan falta diners. I, sobretot, fa falta feina, pensions dignes i habitatges assequibles.
4. Hi ha qui diu, i potser té raó, que els pobres s’han tornat del morro fi. O que gasten massa en llum i en aigua. I que haurien de portar una vida més senzilla. Però no serveix de gaire pretendre que els altres (ep, ells i no pas nosaltres) es moguin amb els paràmetres d’estalvi i d’austeritat que en la nostra infantesa eren valuosos, però que ara tots hem perdut de vista. Més aviat hauríem de preguntar-nos si nosaltres mateixos no malbaratem moltes coses, si valorem el que tenim, si compartim el que podem... Penso que aconseguirem transmetre aquests valors no pas per la via d’imposar-los als altres, sinó de viure’ls nosaltres. De fet, a casa, que de petita les havíem passat força magres i ens costava arribar a final de mes, el cinema setmanal, aquest luxe superflu del qual està clar que podíem prescindir aplicant normes de racionalitat a la nostra economia, mai no faltava. I per això em costa jutjar a la lleugera aquestes economies dubtoses d’alguna de la gent que ve a demanar ajuda. Mercè Solé
1. Algun partit ha desenvolupat campanyes a tot Catalunya contra la crisi i a favor de Càritas, de vegades sense consultar què feia falta i utilitzant el nom de l’entitat... Però no ha fet el més important i el que li pertoca: proposar mesures polítiques per prevenir noves crisis i per redistribuir la riquesa, i aplicar-les en els llocs on governa. I no s’hi val a fer campanya a costelles dels pobres.
2. Entitats comercials i institucions públiques han desenvolupat en alguns llocs costoses campanyes, en les quals es parla més de qui fa el donatiu que del que li passa a la gent. I en alguns casos sospito que ha costat més la campanya que el que s’ha recollit.
3. La distribució d’aliments és el que té el pes simbòlic més important, i de seguida toca la fibra sensible, però ens enganyem tots plegats si pensem que això resol el problema. En primer lloc perquè el que es dóna a la gent és un ajut però resulta insuficient. La gent ha de pagar subministraments, transports, lloguers... Fan falta diners. I, sobretot, fa falta feina, pensions dignes i habitatges assequibles.
4. Hi ha qui diu, i potser té raó, que els pobres s’han tornat del morro fi. O que gasten massa en llum i en aigua. I que haurien de portar una vida més senzilla. Però no serveix de gaire pretendre que els altres (ep, ells i no pas nosaltres) es moguin amb els paràmetres d’estalvi i d’austeritat que en la nostra infantesa eren valuosos, però que ara tots hem perdut de vista. Més aviat hauríem de preguntar-nos si nosaltres mateixos no malbaratem moltes coses, si valorem el que tenim, si compartim el que podem... Penso que aconseguirem transmetre aquests valors no pas per la via d’imposar-los als altres, sinó de viure’ls nosaltres. De fet, a casa, que de petita les havíem passat força magres i ens costava arribar a final de mes, el cinema setmanal, aquest luxe superflu del qual està clar que podíem prescindir aplicant normes de racionalitat a la nostra economia, mai no faltava. I per això em costa jutjar a la lleugera aquestes economies dubtoses d’alguna de la gent que ve a demanar ajuda. Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada