Poders

Un bon dia, tot fent una proposta a la presidenta de la Federació d’Associacions de Veïns de la ciutat on visc, em vaig trobar amb una curiosa i desinhibida resposta: “En parlarem a la reunió del partit i et diré alguna cosa”. No podia dir més clar una cosa que ja sospitàvem: el partit és qui pren les decisions d’allò que ha de fer o deixar de fer l’esmentada Federació. Tenint en compte que, a més, el partit té majoria absoluta al govern municipal, no pots deixar de preguntar-te què fan exactament aquesta mena d’associacions de veïns. De fet, val a dir que a part de mantenir el seu concorregut bar, la veritat és que fan coses valuoses. El problema és que no són gens crítiques amb l’Ajuntament i que de vegades es converteixen en una mena de “braç secular” del poder municipal, per entendre’ns.

Tot plegat és exponent d’una feblesa democràtica que jo crec que és al darrere de moltes de les corrupteles amb què ens trobem: per part d’uns, el partit, una necessitat compulsiva de control de tot el que es mou; per part dels altres, una dependència no només econòmica, sinó gairebé sectària.
De fet, hi ha gent afiliada a partits –als partits amb possibilitats de poder– que va a la recerca i captura de favors, feines, beneficis… Gosaria dir malgrat tot que no és el majoritari. Molts militants de partit ho són perquè la política, i la municipal en particular, els interessa, cosa que fa que estiguin a moltes associacions i que provoca una certa “endogàmia ciutadana”. Trobo natural que potser, en les grans qüestions, hi hagi consultes o intercanvis de parer, però francament això no hauria de significar la pèrdua absoluta de criteri, i la submissió a l’aparell del partit.
És el mateix que l’altra endogàmia, la de debò. És a dir la de les famílies (parelles, cunyats, fills, nebots…) que ocupen regidories, càrrecs de confiança, empreses subsidiàries…
Segurament en molts casos s’ha fet dins la legalitat, però com a mínim creen la sensació que només es pot confiar en la gent del partit i sovint donen peu a la constatació que entre tants amics i familiars, n’hi ha de competents i n’hi ha que són insignes membres de l’ONG “Fantasmes sense fronteres”, perquè no estan preparats per fer la feina que en teoria han de fer. Alguns governs municipals veig que opten per una curiosa estructura: regidors amb poder real (un grup molt reduït) i regidors “florero”, clarament amb una funció ornamental.
Lluitar contra això, que a més té moltes implicacions econòmiques i relacionades amb el finançament del partit és més aviat difícil. Però fins que no s’acabi amb aquestes males pràctiques no es recuperarà aquest sentit positiu de la vida política la pèrdua del qual és motiu d’innombrables –i sovint hipòcrites– gemecs dels partits davant l’abstenció generalitzada.

Mercè Solé és treballadora social