L’individualisme és un dels valors que gaudeix de millor salut en la nostra societat occidental. Potser el nom com a tal té una certa mala premsa, però el cert és que arreu es propugna l’interès individual com a màxima expressió de la llibertat personal, com a dret inalienable. Tot plegat afavorit, no pas desinteressadament, per un capitalisme que troba en l’individualisme un bon incentiu per al consum fora de mida. Ja fa temps que això s’expressa en un afebliment de la participació activa en organitzacions, associacions i partits que estiguin en relació, no pas amb els propis interessos immediats, sinó amb allò que anomenem bé comú. I especialment el bé dels més febles del nostre món.En aquest context poc entusiasta hem rebut darrerament unes quantes bufetades: la corrupció a la societat civil i política, la marrada estatutària que en el moment d’escriure aquestes ratlles encara no sabem com acabarà i, en general, la crispació i l’interès partidista per damunt dels objectius socials més clars. Sensació d’atzucac, de desgavell, de malbaratament, d’haver-nos encallat en un carreró sense sortida.
La temptació de refugiar-nos en àmbits d’actuació més fàcilment governables, més clars, més nets, amb millor imatge, hi és. I en aquest sentit ens sentim cridats a la solidaritat i potser ens estimem més canalitzar-la a través d’ONG que segur que responen millor a les nostres expectatives.
Però ens farem un flac favor si oblidem la dimensió social i política que ha d’acompanyar tota acció solidària: la millora de les condicions de treball, l’eradicació dels accidents laborals, l’accés a l’habitatge, una xarxa de transport públic que mereixi aquest nom, les mesures contra l’exclusió social, l’atenció a la gent gran, la igualtat de gèneres, la inclusió de les persones amb discapacitats, una salut i una educació de qualitat, una llei d’estrangeria que no sigui marginadora... Tot això depèn de mesures polítiques i fiscals. Una deserció massiva només pot afavorir l’afebliment encara més gran de la democràcia i de l’estat del benestar, un afebliment que beneficia clarament els més poderosos, els quals no semblen pas desencisats ni disposats a tirar la tovallola.
Avui més que mai fa falta una millitància política forta, desinteressada, transparent, generosa, dialogant, disposada a perdre protagonisme en benefici del bé comú. Defensar la democràcia és arremangar-se a les verdes i a les madures.
La temptació de refugiar-nos en àmbits d’actuació més fàcilment governables, més clars, més nets, amb millor imatge, hi és. I en aquest sentit ens sentim cridats a la solidaritat i potser ens estimem més canalitzar-la a través d’ONG que segur que responen millor a les nostres expectatives.
Però ens farem un flac favor si oblidem la dimensió social i política que ha d’acompanyar tota acció solidària: la millora de les condicions de treball, l’eradicació dels accidents laborals, l’accés a l’habitatge, una xarxa de transport públic que mereixi aquest nom, les mesures contra l’exclusió social, l’atenció a la gent gran, la igualtat de gèneres, la inclusió de les persones amb discapacitats, una salut i una educació de qualitat, una llei d’estrangeria que no sigui marginadora... Tot això depèn de mesures polítiques i fiscals. Una deserció massiva només pot afavorir l’afebliment encara més gran de la democràcia i de l’estat del benestar, un afebliment que beneficia clarament els més poderosos, els quals no semblen pas desencisats ni disposats a tirar la tovallola.
Avui més que mai fa falta una millitància política forta, desinteressada, transparent, generosa, dialogant, disposada a perdre protagonisme en benefici del bé comú. Defensar la democràcia és arremangar-se a les verdes i a les madures.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada