D'on ve la nostra idea de Déu (1)

Servidor, ho aclareixo d’entrada, no és ni antropòleg, ni sociòleg, ni fenomenòleg de les religions, ni cap dels altres títols més o menys acadèmics que poden donar un cert dret a parlar en global de temes referits a la religió en la història humana. Però malgrat això, he pensat que en aquest repàs sobre temes de fe a què està dedicada aquesta última pàgina de L’Agulla, podria ser interessant de veure, en pla aficionat, la història de la idea de Déu al llarg del temps i fins arribar a nosaltres. No amb la pretensió d’una mirada neutra i objectiva, suposadament científica, sinó amb una mirada confessadament cristiana. Vull dir que quan parlo de la “nostra” idea de Déu, em refereixo a la idea del Déu en què jo com a cristià crec i en què bona part dels lectors de L’Agulla també creuen. Aquest serà, doncs, el tema que tractarem al llarg dels cinc números de L’Agulla d’aquest curs. I bé. Anem cap a un munt de segles enrere. Com neix la idea de Déu en els éssers humans? Cap de nosaltres no hi era, ni tenim documentació sobre aquells inicis, però no costa gaire de pensar, per tot el que ens ha arribat després, que en aquells primers humans amb una certa intel·ligència i capacitat de raonar, devia anar sorgint, davant la immensitat d’interrogants que el món i la vida els plantejaven, i davant la immensitat d’incerteses i també de pors que es trobaven davant seu, la intuïció d’alguna realitat que anava més enllà del que es podia veure i tocar. Alguna realitat que feia que les coses fossin tal com eren, que feia que determinats esdevenimens tinguessin lloc quan res no feia preveure’ls, que feia funcionar aquella maquinària incomprensible que era la natura i la vida que s’hi desenvolupava.Aquesta realitat superior no era imaginada com un únic ésser, sinó més aviat com un conjunt de forces que actuaven en el món i en la vida, un conjunt de forces que a poc a poc van anar identificant, atribuint-los camps d’actuació, imaginant amb determinades formes i ubicacions... Fins que, a poc a poc també, van anar pensant que, amb aquestes forces i realitats superiors, era possible entrar-hi en contacte d’alguna manera, i influir d’alguna manera en elles. És això el que expressa, segons una de les possibles interpretacions, la paraula “religió”: la religió és el fet de “relligar” els éssers humans amb la divinitat.Aquesta intuïda possibilitat d’entrar en contacte amb les forces superiors i d’influir d’alguna manera en allò que fan va obrir un nou i importantíssim camp en l’actuació humana. Va encetar una nova cultura. Ara, a més de tot allò que calia fer per viure segons les possibilitats que donaven les realitats visibles i empíriques, calia també dedicar una part de les energies a assegurar un adequat contacte amb les forces superiors per tal que els seus poders es decantessin de manera favorable als interessos dels qui les invocaven, i per evitar que els mals que podien arribar-los de tants llocs s’aturessin i no s’acarnissessin sobre ells. I a partir d’aquí, de maneres més elementals o més elaborades, van anar naixent tota la diversitat de formes religioses que han existit i existeixen.Alguns, d’aquesta història que aquí hem mirat de resumir, en dedueixen que, per tant, la idea de la divinitat és un simple fruit de les necessitats humanes. Una simple manera de cercar tranquil·litat i seguretat, sense cap fonament més enllà de la imaginació. Jo, en canvi, pensaria que més aviat és un bon resultat de la capacitat humana de recerca d’explicacions a les coses: la divinitat és una molt bona manera d’explicar coherentment el sentit d’aquesta complexa realitat que tots plegats vivim. Una explicació necessitada, això sí, de moltes purificacions, però no gens desassenyada...

Josep Lligadas