¿Heu pensat mai com seria si, en voler accedir a un lloc de treball, us mesuressin per allò que no sou capaços de fer en lloc de fer-ho per les vostres potencialitats? I si a més us passés amb la família? O si algú decidís sempre per vosaltres: el color dels mitjons, el lloc on heu d’anar, quins han de ser els vostres amics? O si s’arribés al consens general que no podeu tenir vida sexual ni parella?Doncs aquesta és la vida que sovint amb la millor de les intencions fem viure a les persones amb discapacitats. Perquè acompanyar i ajudar no és sinònim de minusvalorar o de decidir per l’altre.Ens ho feia notar Tomás Castillo, un psicòleg de la Fundació Amica, de Cantàbria, en una jornada de la Fundació Caviga de Viladecans. Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada