Milletades

La corrupció que s’ha destapat en el cas Millet posa de manifest, no només que l’estil “xoriço” afecta també la sacrosanta burgesia catalana, sinó que gens desinteressadament la classe política “cola el mosquit i s’empassa el camell”. Perquè les administracions públiques han fet molts esforços per mirar a l’altra banda: fent cas omís dels avisos anònims a Hisenda (2002!) sobre el diner negre que circulava al Palau; “passant” dels advertiments dels organismes oficials de control econòmic que alertaven d’irregularitats; desviant diners destinats a la cultura catalana a la fundació del partit de l’aleshores govern (CDC) en operacions legals però èticament il·legítimes; permetent que les empreses auditores estiguessin vinculades familiarment als auditorats; tolerant amb coneixement de causa que el muntatge del “holding” Millet impedís una total transparència; trobant normal que algú s’autoatribuís un sou d’un milió d’euros pagat amb diners públics. I amb uns patrons que suposo que es limitaven a fer ostentació del càrrec però que pel que es va veient: a) no estaven al cas dels temes econòmics; b) tampoc no ho estaven de com es gestionava la música; c) de potenciar la cultura catalana i la “cantera” del Palau o sigui l’Orfeó, res de res. Una immensa Fira de Vanitats que m’ha recordat les declaracions de la presidenta de Gescartera en el seu moment: “a mi que m’expliquen, jo només signava!”. Mercè Solé