Un viatge (de plaer) a Costa Rica

Costa Rica és un país centre-americà que rep el seu nom compost quan els conqueridors espanyols arriben a les seves platges (cap allà el 1502). Són rebuts per grups d’indígenes engalanats amb peces d’or, enmig d’un escenari de boscos tropicals exhuberants i platges paradisíaques.
Avui dia, l’or que va quedar sense expoliar, es conserva al “Museo del oro” de la ciutat de San José, que és la capital del país. Els grups d’indígenes viuen en reserves, relativament allunyats de la civilització, però els boscos i les platges continuen existint, amb una esplendor i abundància que sorprenen, sobretot venint d’on venim.
Costa Rica és un país de gent acollidora i amable; qualsevol paraula d’agraïment és contestada amb un “con mucho gusto” i la falta de senyalització de carrers i carreteres que acostumen a dificultar la localització de llocs i camins, es resolen preguntant a qualsevol persona, que segur que ens donarà tota mena de detalls per poder arribar allà on volem anar.
Quan fem camí per les carreteres del país, anem veient pobles molt dispersos, amb construccions molt modestes, enmig d’una verdor abundant. Sovint, ens trobem grups d’estudiants amb uniforme, al costat de la carretera, que anuncien la proximitat d’una escola, que n´hi ha per tot arreu. El dret a l’educació és una de les carácterístiques més significatives d’aquest país.
Costa Rica no té exèrcit, tot i que convé no oblidar que disposen del “mantell protector” dels Estats Units, en forma d’interessos econòmics, que probablement farien oblidar possibles ànsies expansionistes de qualsevol dels seus veïns (Nicaragua al nord i Panamà al sud).
Tenir l’oportunitat de visitar aquest país durant prop de dues setmanes, creiem que ha estat un privilegi. Hem recorregut el país de nord a sud i des de la costa Atlàntica a la costa del Pacífic.
La primera etapa del viatge va ser la visita al “Parque Nacional de Tortuguero”, al nord del país. El parc és una jungla travessada per diversos canals i rius que van a parar a l’Atlàntic. A les seves platges hi vénen a pondre els ous les tortugues (d’aquí ve el nom del Parc). Amb una mica de sort, i acompanyat per guies, pots arribar a veure alguns d’aquests rèptils d’una mida considerable, i que són una espècie protegida. També hi ha caimans, micos i una gran varietat d’ocells, que en tot moment criden l’atenció.
Sortint del Tortuguero, vàrem anar cap al sud seguint la costa Atlàntica fins arribar a la zona caribenya d’aquest país.
Cahuita, i Puerto Viejo, són poblacions al costat de la platja, que han servit d’inspiració a José M. Mendiluce per escriure una novel.la que es diu “Pura Vida”, i que pren el títol d’una forma de salutació freqüent entre els seus habitants). A prop d’aquestes poblacions, i anant cap l’interior, vàrem visitar una petita reserva indígena, Bribí, i ens van estar explicant els costums i els recursos naturals que hi ha per guarir determinades malalties.
Un cop vàrem deixar el Carib, vam travessar el país per anar cap al nord-oest, concretament a la zona volcànica de l’Arenal. Vam canviar les palmeres pels boscos tropicals, i les platges per les muntanyes. A la nit, uns petits fils de lava, sortint del cràter del volcà, ens recordaven que l’Arenal encara és viu.
I per acabar, la península de Corcovado, al Pacífic, al sud-oest del país, un racó de món on el turisme massiu no hi ha arribat, i que sigui per molts anys). Corcovado és un parc natural protegit, al qual només s’hi pot accedir pel mar. La visita ha de fer-se amb guia, i amb una mica de sort s’hi veuen tucans, papagais i els simpàtics micos “cara blanca”, i en el recorregut que fas a la propera illa del Caño, balenes i dofins.
Costa Rica és… boscos tropicals, platges solitàries, volcans en erupció, bona gent, sortides del sol per l’Atlàntic, postes del sol pel Pacífic… una meravella… Pura vida.

Jordi Nosàs és arquitecte i Anna Pomares treballadora social
Publicat l'octubre de 2004

L’ajuda als països en vies de desenvolupament, un negoci per a nosaltres

Sóc del 17% de la població que consumeix el 83% dels recursos d’aquest planeta. Aquest privilegi comporta un cert remordiment de consciència, així que de tant en tant em plantejo com es pot ajudar als països en vies de desenvolupament. Aquí teniu alguns exemples de com es pot fer la redistribució de recursos, de com a través de la cooperació es poden solucionar els problemes, no només dels països en vies de desenvolupament sinó, fins i tot, dels països desenvolupats:
• Ajuda monetària. El juny de 1988 Guinea Bissau va ajornar un negoci amb diversos països europeus i els EUA per importar quinze milions de tones de residus tòxics de companyies farmacèutiques. El pagament acordat era de 600 milions de dòlars, quatre cops el PIB del país i dos cops el seu deute extern. El cost estimat de disposar una tona de residus perillosos a EUA el 1988 era de 2.500 milions de dòlars.
• Ajuda social. A finals de 1991 quatre corporacions empresarials d’EUA van barrejar secretament 1.000 tones de residus industrials amb elevats nivells de cadmi i plom a un carregament de fertilitzants d’oxisulfats de zenc. Aquest carregament, que es dirigia a Bangladesh, estava finançat en part pel Banc de Desenvolupament Asiàtic, un afiliat del Banc Mundial. Quan ja s’havien usat una tercera part dels fertilitzants en granges mitjançant nens i nenes sense cap tipus de protecció, es va descobrir que hi havia 200.000 vegades més cadmi i 800.000 vegades més plom que el permès als EUA. La reacció dels EUA va ser demanar a les companyies que no afegissin res als fertilitzants, però no va demanar que els retornessin als EUA.
• Ajuda al desenvolupa-ment i promoció de la pau. El 1992 van començar a aparèixer informacions referents al fet que firmes europees havien exportat centenars de tones de residus perillosos a Somàlia durant la guerra civil. Aquests residus haurien estat abocats a la costa somalí. A part d’aquesta exportació es documenta un contracte entre firmes suïsses i italianes i oficials de salut del govern somalí de 80 milions de dòlars, que permetia a les companyies construir una incineradora i un abocador per residus perillosos amb una capacitat de deu milions de tones, a una mitjana de 500.000 de tones l’any.
• Ajuda per afrontar els problemes ambientals. El 1994 el promotor d’una companyia d’EUA volia convèncer les Illes Marshall perquè importessin el 10% de tots els residus que es produïen a la costa oest dels EUA. Segons la companyia nord-americana, els habitants de les Illes Marshall podrien construir a sobre dels residus i sobreviure a l’increment del nivell del mar que es produiria per l’escalfament global.
Bé, potser no és aquesta ajuda que més s’adiu als meus pensaments; potser m’hauria de plantejar què i per què consumeixo? Però és que em costa, certament, i no sabeu com! Potser hauria de reduir, reutilitzar i reciclar? Però és que em manca espai a casa, és que al mercat m’ho donen tot embolicat i és que no sé ni per on començar. Potser hauria de demanar un abocador al costat de casa on anés a parar tot el que llenço? Ai, no, això, segur que no!
Però, de debò, quin greu que em sap la vostra situació, deixeu-me ajudar-vos! O millor, no em deixeu ajudar-vos!!
(Els casos documentats de transport de residus de països desenvolupats cap als països en vies de desenvolupament els podeu trobar a “Anàlisi del règim de control dels moviments transfronterers de residus perillosos. Una aproximació a les aportacions de la temàtica ambiental a les relacions internacionals”, treball de recerca de l’autora d’aquest article, a la Universitat Autònoma de Barcelona, any 2004).

Laia Serra Publicat a l'octubre del 2004

La ruta del 38

Quan vaig acabar la carrera pensava que el món començava i s’acabava a l’hospital. Això era exactament el que m’havien ensenyat. Per sort, algú (que no era metge, evidentment) em va explicar que estava equivocat: “…Mira, nano, del que t’expliquen al que passa al carrer hi va un tros i per tant val més que et refiïs del que veus més que no pas del que et diuen”. Però d’aquest primer consell se’n va derivar una altre, no menys inetressant, que em va comentar algú altre (tampoc metge, és clar): “…Mira, nano, ves amb compte, que el que tu vius, veus i creus, no explica tota la realitat, només n’explica una part molt petita; la teva”. Un bon començament, vaig pensar; experimenta… però amb modèstia.
Després d’alguna substitució per aquí i per allà m’ofereixen una feina ben estranya. S’ha iniciat un projecte d’atenció sòcio-sanitària per atendre a usuaris de drogues en situació d’exclusió extrema. El finança l’Ajuntament però el gestiona una ONG (d’això se’n diu concertació). Ni el sou ni l’horari ni el conveni són un bon reclam (més concertació) però la feina m’atrau. Accepto i agafo per primera vegada, davant del Liceu, el 38, un autobús com els altres si no fos perquè és gratuït i acaba el seu recorregut en un dels llocs més foscos i sòrdids de la ciutat: Can Tunis. En un descampat entre el port i Montjuïc, sota mateix de la Ronda Litoral, s’hi acosten cada dia centenars de joves a consumir heroïna i cocaïna. El barri assorteix de matèria primera vint-i-quatre hores al dia els set dies de la setmana; a 5 euros la dosi. Usuaris de drogues que, nevi o plogui, s’arriben a Can Tunis, una o dues o més vegades cada dia, per complir el ritual del consum.
A les nou plantem el nostre vehicle; un petit autobús reciclat cedit per l’Ajuntament i que amb prou feines pot passar la ITV. A dins hi treballem 7 o 8 persones fent cures, repartint material de venopunció o buscant un lloc perquè algú dormi calent aquella nit. Repartim una mitjana de 1.500 xeringues en un matí, atenem entre 15 i 20 usuaris cada dia (abscessos, cures, sutures…), sortim corrents a remuntar una sobredosi a la via del tren, traslladem gent a una dutxa (singular) que hem aconseguit concertar, repartim mitjons, entrepans, condons, llet calenta i paper de plata per fumar heroïna. Frego el terra de la furgoneta, canvio l’aigua del bidó de rentar-se les mans, busco un via per administrar naloxona, serveixo un got de llet amb galetes, suturo una orella, ensenyo com punxar-se de forma més segura, preparo quatre litres de café amb llet… en definitiva, poso en pràctica tot allò que no he après a la facultat.
A Can Tunis atenem una població de més de dues mil persones. La majoria d’elles sense metge de capçalera. Més de les dues terceres parts estan infectades pel VHC i una quarta part pel VIH. Viuen sota un pont i no es canvien la roba. Aquests homes-cargol caminen per la ciutat amb la motxilla a l’esquena pidolant uns cèntims per pagar-se la següent dosi o menjar un crostó de pa sec. Els hem vist moltes vegades davant del Liceu o prop de la catedral. Sembla estrany però tenen nom; es diuen Jose, Isabel, Jamal o Angelo i són de carn i ossos i amb una història per explicar. Ja fa mesos que convivim i no em resulten indiferents. Em fereix quan els expulsen de l’hospital per consumir en un racó, quan els pega un policia o quan no se’ls permet dormir en un alberg municipal. La seva situació és desesperada i la nostra tasca molt poc resolutiva però l’equip és collonut i ens avenim, la feina bruta no ens importa. Creiem en el que fem i això és suficient.
Però també ens fem preguntes, moltes preguntes. Per què uns recursos tant escassos? Per què no tenim ni electricitat ni aigua corrent? Per què l’Ajuntament, que ve (si ve) un cop l’any a visitar-nos, suspèn el programa d’un dia per l’altre i no passa res? Per què els expulsen de l’hospital? Per què no se’ns escolta mai quan demanem alguna cosa? Per què?... Per què?
Quan s’aconsegueix deshumanitzar i despersonalitzar un col.lectiu aquest té la batalla perduda. La idea de trobar-nos davant d’una cosa i no d’algú com nosaltres fa que no el considerem mereixedor de res. Aquesta deshumanització d’una minoria per part del grup porta a negar-li qualsevol tracte de favor i fins hi tot a criminalitzar-lo, i ha conduït a justificar autèntiques barbaritats. En aquest sentit l’exemple dels d’immigrants que moren a l’estret és molt representatiu. La visió de cossos foscos rígids i arrugats a la platja, dels quals desconeixem la seva vida, fa que ens puguem sentir diferents i per tant distanciar-nos-en i acceptar millor la seva tragèdia. Però la despersonalització és un procés tan criminal com l’anterior. Com va relatar colpidorament Primo Levi, aquest rebuig, aquesta violència constant cap a l’empestat, fa que l’individu perdi tota autoestima, tota fe en ell mateix, tota esperança en poder formar part del grup i es transformi, aïllant-se a poc a poc, en un cos que intenta sobreviure i res més. La responsabilitat d’evitar aquests dos processos depèn en bona part de nosaltres mateixos però, en última instància, de l’acció de l’Administració per engegar polítiques valentes, justes i a favor de ciutadans que, malgrat no tenir veu ni vot, mereixen la nostra ajuda per ser els més vulnerables.

Manel Anoro és metge
Publicat a l'octubre del 2004

La Franja de Ponent, un bon conjunt per recórrer de cap a cap (o a trossos)

La Franja de Ponent són les terres de parla catalana que pertanyen a l’Aragó. Tota una franja al llarg dels límits amb Catalunya, que va des del Pirineu fins al Maestrat, a tocar el País Valencià. Són quatre comarques: la Ribagorça, capital Benavarri, la Llitera, capital Tamarit de Llitera, el Baix Cinca, capital Fraga, i el Matarranya, capital Vall-de-roures.

I és un territori interessant, tant des des punt de vista del turisme convencional (hi ha esglésies romàniques, paisatges sorprenents, monuments antics), com des del punt de vista d’un turisme més d’aproximació a les persones i a la seva vida. I, en aquest darrer aspecte, té gràcia veure com a tot arreu es parla català, però es nota que costa que la gent visqui la seva llengua com una cosa valuosa i no com un residu provincià. Sort de les bones campanyes que fan sobre el tema diverses entitats locals i el mateix govern aragonès.

La proposta, doncs, seria recórrer alguna o algunes d’aquestes comarques, tant les capitals com anant poble per poble. J. Lligadas
Publicat al desembre del 2004

Uns quants llibres...

Afers de família. Rohinton Mistry. La Magrana, 146. Barcelona, 2003

La vida quotidiana d’una família parsi a Bombai, amb un peu a occident i un altre a la seva tradició. La fidelitat als origens, el fanatisme, l’ambient polític, la corrupció.... És aquí al mig on cal refer les relacions familiars, perdonar, educar els fills, tenir cura dels avis, arribar a fi de mes... Una novel·la que fa de molt bon llegir i que ajuda a entendre millor tot això de la multiculturalitat.
El malestar de la vida pública. Victòria Camps. Grijalbo. Barcelona, 1996. Manual de Civisme. Victòria Camps i Salvador Giner. Ariel. Barcelona, 1998
Ja són una mica antics aquests “manuals” i és probable que molts de vosaltres ja el conegueu. M’ha agradat llegir-los perquè m’ha semblat que formulaven bé “en laic” moltes coses que estem acostumats a sentir des d’una ètica cristiana. Penso que pot ajudar a trobar una forma de llenguatge que ens faci entendre millor... i en aquesta època d’esqueixaments entre església i societat civil, punts en comú bàsics per a la convivència. El Malestar de la vida pública fa referència a la política i als mitjans de comunicació... molt abans que arribessin als nivells de porqueria, crispació i banalització actuals. M. Solé

Publicat al desembre del 2004

Deixa'm que t'expliqui el Ramadà

Avui he estat parlant amb la Noura, una companya de feina. És una noia jove, té 26 anys i ha nascut al Marroc. És la tercera de cinc germans, els dos més petits encara viuen a Nador amb la seva mare. Ella està aquí a Catalunya des del 2001 i ara ja té els “papers”. Fa pocs dies que ha acabat el Ramadà i ella l’ha seguit. Aquest mes que ha durat el Ramadà no ha faltat ni un sol dia a la feina (treballa de dependenta amb un contracte de 40 hores, de dilluns a dissabte). Jo l’he vist a estones molt cansada i tenia ganes de parlar amb ella perquè m’expliqués la seva vivència d’aquest fet religiós, les seves dificultats de viure’l fora del seu país. Ella es considera una noia àrab moderna, vesteix molt a l’estil occidental però sempre amb detalls del seu país (el tipus de roba, els complements...).

Avui hem tingut una estona i hem estat compartint aquesta experiència. Primer m’ha explicat que el Ramadà és un dels cinc principis (preceptes) que indica l’Alcorà per tal d’acostar-se més a Déu i consisteix en fer dejuni, durant un mes, des que surt el sol fins que es pon. Durant aquestes hores no poden menjar ni beure res, ni aigua. Un cop es pon el sol ja poden menjar, i normalment fan dos àpats d’aliments molt calòrics (dolços, una sopa de verdures i llegums, etc...). Ella només feia un àpat. Es comença a fer el Ramadà a partir dels 14 anys, i els més grans de 60 anys o les persones amb problemes de salut o les dones gestants n’estan dispensades. La Noura insisteix molt en que tots els preceptes de l’Alcorà no són una obligació: si ho fas és perquè n’estàs convençut, i si no és així no cal fer-ho. El sentit d’aquest dejuni és experimentar el patiment dels més necessitats, de totes aqueslles persones en el món que tenen gana (i no només uns dies a l’any sino permanentment). Només fent aquesta experiència saps què és passar gana i aprens a compartir, a estar més a prop dels més pobres. En aquest moment diu una cosa que em sorprèn: “sigui quina sigui la seva raça o nacionalitat”, a prop de tots els pobres. Parlem de les dificultats de compaginar el Ramadà amb el ritme de treball d’un país d’una altra cultura i que per tant no contempla aquest fet. La Noura m’explica que és un xic més difícil, però que si per un és important pot fer-ho i complir alhora amb el seu compromís laboral. Ella ho ha demostrat. En el seu país durant el temps del Ramadà es treballa mitja jornada. A la tarda els homes van a la mesquita a pregar i les dones es reuneixen per preparar el menjar que compartiran les famílies veïnes quan es pongui el sol. Les dones van a la mesquita a la nit, després de sopar. Ells ho viuen com una festa. Els dies passen ràpids entre tanta activitat i aprofiten les estones de preparar i el mateix sopar per parlar d’aquesta experiència de pobresa. Cada divendres durant el Ramadà i després de la celebració religiosa cada família aporta el que pot, fruit del dejuni, per tal de comprar aliments a les famílies del poble que ho necessiten. Mai no es donen els diners sinó els productes que aquelles persones necessiten per alimentar-se. Tres dies abans d’acabar el Ramadà es torna a fer una altra aportació econòmica amb el mateix fi. La solidaritat és un dels valors importants que es treballen durant aquest temps.Aquí a Catalunya les dones que no treballen segueixen els costums del seu país i a les tardes es reuneixen per preparar el sopar. Els homes i les dones que treballen s’hi afegeixen després de sortir de la feina i d’aquesta manera intenten mantenir l’esperit d’aquesta celebració.

La Noura es lamenta que hi ha gent jove, àrabs nascuts aquí, amics seus, que no entenen que es faci el Ramadà i l’hi qüestionen. Ella creu que és una bona experiència que et fa valorar molt més el que tens i que no s’hauria de perdre encara que estiguis lluny de casa teva. Parlem d’altres dificultats que s’ha trobat en marxar del seu país. Ara pensa que això l’ha fet madurar i ser més responsable. Està molt agraïda al Casal del Raval on es va sentir acollida i va començar les classes de castellà i català. Allà la van ajudar a sentir-se segura i afrontar amb valentia la seva situació. Ara col·labora com pot amb l’Associació i darrerament ha fet una xerrada adreçada a joves en la qual, a través d’explicar la seva experiència, intentava motivar-los per aprofitar les oportunitats que els ofereixen per tirar endavant. Ella creu que hi ha moltes coses que ens uneixen i li ha causat molta alegria que algunes persones d’aquí hagin compartit amb ella l’experiència del Ramadà. A mí també m’ha alegrat. Gràcies Noura.

Tere Jorge

Publicat al desembre del 2004

Un tastet d'una nova Església

Joves en acció o, dit d’una altra manera, “En acción construye tu propia historia”. He tingut el privilegi d’assistir al 44 Consejo General de la JOC d’Espanya, que ha tingut lloc a Burgos del 4 al 8 de desembre. Certament feia goig. Dos centenars de joves preguntant-se des d’un compromís que és ja una realitat com arribar a d’altres joves per transmetre’ls dues coses vitals: la necessitat de canviar les coses perquè els joves puguin viure d’una manera més digna i la fe en un Jesús que fa seva l’experiència de lluita i el cost que això comporta fins a transformar plenament les dificultats.

Viure d’una manera més digna significa avui no quedar ofegats pel consumisme, aconseguir feines dignes, estables, que els permetin formar-se o comprometre’s en d’altres camps... No aquest canviar contínuament d’activitat, sense saber mai quin horari es farà, on es treballarà, ni amb quins ingressos es pot comptar... Guanyar la llibertat que permet orientar la pròpia vida d’acord amb un sentit de la solidaritat i de l’ètica.

I encara una altra cosa: la vivència real d’una Església compromesa, on els joves hi tenen un paper participatiu, amb iniciativa, corresponsable... una Església que s’estima el món (o sigui, els altres joves) i que hi vol arribar amb voluntat de compartir, de servir, sense desconfiances. Un Consell que funcionava d’una manera democràtica, amb l’esforç que suposa de preparació, de defensa d’esmenes, de respecte al torn de paraules, d’exercici responsable del vot... hores i hores.

I uns joves acompanyats per un grapat de consiliaris, alguns ja amb una certa edat, a qui no espanta estar allotjats molt austerament, anar de “mani” per Burgos o assistir estoïcament al ball. Jo me’ls mirava i pensava en alguns responsables d'Església que no fan més que rondinar, i que, llevat d’alguna lloable excepció, només saben fer-se presents presidint i fent sermons. Que sempre ho tenen tot a dir i res a escoltar. Quin contrast amb aquests capellans que han estat al costat dels joves, a les verdes i a les madures, generació rere generació i que han viscut canvis i pèrdues tant socials com eclesials sense que això els impedeixi estar al peu del canó!

Per això aquesta ha estat una experiència privilegiada. Un tastet d’Església jove, amb mordent i ganes, disposada a jugar-s’hi el tot per ser sal de la terra.

Mercè Solé
Publicat al desembre del 2004

Cristians i musulmans preguen en una mesquita

Un grup de cristians de diferents parròquies i entitats de Mataró vam compartir una de les pregàries amb el col·lectiu musulmà del barri de Rocafonda, que es trobava en plena celebració del Ramadà, el mes de dejuni i de purificació espiritual. La trobada, que va impulsar l’associació Justícia i Pau del Maresme per segon any consecutiu, es va fer a la mesquita que la comunitat musulmana té als afores de la ciutat, en un polígon industrial. L’objectiu, tal com va explicar el president de l’Associació Cultural Al-Houada, Dris Ahmadi, era fomentar el diàleg entre les dues religions i obrir les portes del temple, que acull quatre-cents fidels cada dia. La comitiva de cristians, entre la qual hi havia dos rectors de parròquies mataronines, així com la resta de musulmans, vam seguir la crida que va fer l’imam a l’oració. Dris Ahmedi, partidari que entre les dues confessions hi ha més punts en comú que diferències, va explicar que la mesquita de Rocafonda s’ha convertit en un enclavament per al desenvolupament de la cultura islàmica, on s’ensenya l’Alcorà i la llengua àrab. Justícia i Pau del Maresme pretén que aquest acte sigui un acte de l’Església de Mataró, i és amb aquest objectiu que es convida les parròquies i entitats cristianes delegant algunes persones, perquè després aquests puguin explicar l’experiència viscuda i això farà molt més que les paraules.Al final de la pregària un representant de l’Associació Al-Houada i un representant de Justícia i Pau del Maresme varen llegir uns textos d’agraïment i amb la intenció de continuar aquestes trobades. Es va fer entrega per part dels cristians d’un plat de ceràmica de la Mare de Déu de Montserrat com a símbol de la terra on viuen i d’un exemplar de l’Alcorà en català. La intenció, ara, és fer que la comunitat musulmana participi en algun dels actes cristians. Tot i que serà més difícil, treballarem perquè es faci realitat.De fet, Justícia i Pau del Maresme té com a línies de treball promoure i fomentar el diàleg interreligiós, crear espais d’opinió en la defensa de la Pau, la Justícia i els Drets Humans, i participar en les activitats, actes, coordinadores que treballen pels Drets Humans. Aquests objectius es treballen, sempre que es pot, tant a nivell d’església com a nivell social, implicant-nos o promovent juntament amb d’altres grups. És a dir, Justícia i Pau pot impulsar l’acció però implica d’altres entitats en el seu treball i això ho intentem fer tant en el camp social com el d’església.M. Dolors Fernàndez és presidenta de Justícia i Pau del Maresme

Publicat al desembre del 2004

La divisió del bisbat de Barcelona

En això d'anar publicant articles antics, de vegades el pas del temps es nota massa... Però ens ha semblat interessant "refrescar" com va anar tot plegat...

El 15 de juny del 2004, data en què es confirmà la divisió de la diòcesi, passarà a la història de la nostra església de Barcelona com un dels dies més nefasts. Em trobava a Prats de Cerdanya, participant de la trobada anual del Secretariat Interdiocesà de Catequesi, quan em vaig assabentar de la decisió romana. Els mals presagis es complien. Personalment em vaig sentir molt trist, més abatut que indignat. Quan vaig tornar a Barcelona, vaig poder comprovar que eren molts companys, sacerdots i laics que compartien el mateix estat d’ànim.

El motiu no era el fet en ell mateix, sinó la manera de fer-ho i l’oportunitat. No vull entrar ara en les disquisicions de si era necessària aquesta divisió. Sobre si era necessària la desmembració de la diòcesi de Barcelona hi ha arguments en pro i contra. Durant molts anys se n’ha parlat, ja es va apuntar aquesta possibilitat en l’Assemblea de Preveres de 1977. El cert és que mai no hi hagut consens sobre aquest tema. Personalment sempre m’hi he mostrat en contra, però reconec que altres, tot adduint raons vàlides, la propugnaven.

El que no podem estar d’acord és que aquesta decisió, que afectarà tant a les vides de les nostres comunitats, s’hagi pres en un despatx de la Cúria romana, sense que els principals afectats hi hagin pogut opinar. Una decisió realitzada sense llum ni taquígrafs.

I a partir d’aquí és quan se’m susciten un seguit d’interrogants, interrogants als quals fins ara ningú no ha donat resposta.Quines són les veritables raons que ha portat a la Congregació dels Bisbes a prendre aquesta decisió? Dic la Congregació dels Bisbes, perquè tots sabem que és un abús carregar sobre els espatlles del sant pare aquesta resolució. Podem pensar que Roma ha volgut canviar l’estructura de l’església de Barcelona, degut a fets anòmals que protagonitzem els seus membres? I en aquest cas, quins són aquests fets que s’han de corregir?

El cardenal Ricard Maria Carles, uns dies abans, en el Consell Episcopal primer, i desprès en el Col·legi de Consultors, va comunicar als seus membres que era un fet imminent la divisió de la diòcesi. En aquesta informació, va dir que la primera comunicació sobre aquesta divisió la va tenir el dia 24 de març del 2004, quan va rebre una carta de la Nunciatura de Madrid. Per què no es van reunir els bisbes de Catalunya, per poder aportar a Roma les seves consideracions? Per què no es va reunir durant tot el curs passat el Consell Pastoral Diocesà, i només una (al setembre, molts mesos abans) el Consell Presbiteral? Per què aquest fet era desconegut pel Consell Episcopal de Barcelona? No era prou important aquest decisiò romana, que afecta a la vida de molts capellans i laics, perquè es silenciés?Com és que un fet com la divisió s’ha pres amb tanta pressa, sense cap mena d’estudi previ i ara s’ha d’improvisar tot? A Madrid, bisbat que sempre es cita com a referent, es van fer estudis previs, supervisats per l’aleshores arquebisbe. Aquí es van ficar un dia al llit units i es van despertar separats, i coincidint amb el canvi d’arquebisbe.

Per què es va nomenar administrador apostòlic durant el temps intermedi al bisbe Àngel Saiz Meneses, i no al bisbe Joan Carrera, quan per antiguitat i coneixement de Barcelona semblava que fos el més convenient?

Per què els bisbes de Catalunya no han cregut oportú dir res en públic sobre aquesta decisió? O el que succeeix a Barcelona, no afecta a totes les esglésies del Principat?

L’únic argument oficial que hem pogut escoltar és: la gran demografia del bisbat. Motiu no gens vàlid, i honestament crec que és fals. Tots els que estem en parròquies o moviments sabem i patim la gran davallada del nombre de cristians. Si la raó és aquesta, el gran nombre d’habitants, encara és més preocupant, ja que vol dir que encara es pensa amb criteris de cristiandat. Regir-se per aquests criteris fa que, com podem comprovar en els nostres dies, molts bisbes no encerten en el to ni la forma de posicionar-se davant de la societat.Fet el “bunyol”, utilitzant l’expressió de la revista Foc Nou, és el moment de caminar endavant. Ho farem havent rebut una ferida greu, una ferida que ja no se cicatritzarà, ja és per sempre. Conscients que amb aquesta decisió s’ha posat de manifest que estem molt lluny que en la nostra Església s’hagi assumit la teologia de l’Església local, i de la comunió, tan ben exposades en bonics documents: Vaticà II, Concili Provincial, i més concretament a Barcelona amb les dues assemblees, la de preveres i la diocesana.Acabo amb una petició, i un desig. La petició és que s’expliqui bé la situació personal dels preveres que treballen ministerialment en els nous bisbats, i també la dels laics que estan en moviments diocesans i delegacions. I el desig és davant el fet que tota divisió comporta tensions, que aquí també hi seran: el repartiment del patrimoni, la redistribució de les persones, la forma com s’hauran de regir institucions com el Seminari, tribunals etc. Hi ha el perill que nosaltres caiguem també en aquest parany, i tot volent defensar “els drets del nostre bisbat” ens barallem. Hem de fer tot el que sigui possible per mantenir entre tots l’amistat, i si discrepem que no sigui motivat per la divisió sinó per criteris pastorals.
Josep M. Jubany és rector de Santa Eulàlia de Mèrida,a l’Hospitalet de Llobregat

Publicat al desembre del 2004

Un viatge a Terra Santa

Del 26 de setembre al 4 d’octubre vaig tenir el goig de fer un viatge a Terra Santa, i voldria compartir l’experiència viscuda que encara resona al meu cor i ha canviat un tros del meu interior.

La presència dels cristians a Israel és de les situacions més impactants que he viscut., i la meva única reacció és el silenci cómplice de la seva situació d’impotència i de veure que a nivell internacional es fa poc o res.

He tingut en el meu interior un sentiment de contrast. Per una banda el sofriment d’un poble que es sent impotent davant la situació política i social; i d’altra banda el goig interior de compartir l’espai on va viure i estimar Jesús de Natzaret… i ho trasllado a la vida quotidiana on cada vegada menys podem explicar les situacions de la nostra vida amb simplicitat.

Des del meu punt de vista de ciutadana de Barcelona crec que cada dia més he d’agrair la situació de tranquil·litat que vivim. L’estat d’Israel, amb l’excusa de voler una seguretat externa, oprimeix amb murs i controls els palestins que viuen una situació de manca de llibertat i de poques esperances de futur, i la comunitat internacional deixa fer. Hem tret un mur a Europa, i allà n’estant construint un altre, il.legal i amb la força dels que apareixen com a poderosos, intel.ligents, estructurats, nets... davant la societat.

Podríem tornar a pensar, nosaltres creients en les benaurances: Què ens diu i ens demana tota aquesta situació? Jo, desde la meva petita parcel.la faré tot el que pugui per explicar-ho... Veig certament que a Israel es viuen els grans conflictes del món en un lloc petit on la política i les creences també fan un garbuix difícil de destriar.

Al Jordà vàrem poder sentir la joia de ser cristians batejats, com veure que altres segueixen al Crist des d’altres experiències i altres confessions cristianes...Sentia molt profundament que Déu és tan gran que necessita moltes manifestacions de la seva presència avui entre nosaltres.Una vegada explicada aquesta situació complexa, us diria la joia de descobrir amb els ulls les arrels profundes de la meva situació religiosa. Quan ara llegeixo l’evangeli i hi trobo Natzaret, Betlem, el mar de Galilea, el Tabor, Getsemaní… em vénen aquelles imatges que m’ajuden a identificar-me més amb el Jesús Déu Encarnat en la nostra Humanitat, i això vol dir un poble, un país, unes muntanyes, un cel i fins i tot més basíliques que a vegades destarotaven la meva innoccent imaginació, un altre contrast... entre allò que imaginem, allò que es va viure fa dos mil anys i allò que vivim avui.

Aquesta experiència a mi m’ha ajudat a sentir-me més cristiana, més persona, perquè al final del camí la tornada a la meva “Galilea” ha estat un retorn transformat, diferent. He tornat a la vida quotidiana amb il.lusió i realisme, amb agraïment i tristor al cor, amb nous lligams i una nova mirada envers el poble de Jesús.
Mireia Galobart és Religiosa de l’Infant Jesús i directora d’escola.
Publicat el desembre del 2004

Quan l'amor neix

El Juanma i jo ens vam conèixer fa poc més de tres anys. A mesura que ens anàvem coneixent, ens anàvem enamorant. A poc a poc es va anar consolidant la voluntat d’unir-nos més en un projecte de parella. Hi ha hagut alts i baixos, en els quals hem après a estimar-nos i hem madurat la nostra relació. Hem apostat l’un per l’altre i, aquest setembre, vam anar a viure junts per formar una nova família.

Així ho expressàvem el dia de la nostra “festa-casament”: “Los dos empezamos a andar un camino en el que nos hemos ido conociendo y apoyándonos mutuamente. Cuando empezamos a andar el camino, no sabíamos dónde nos llevaría. Al principio eran caminos separados, que cada vez se iban acercando más y que, a partir de ahora, queremos que esos caminos sean uno solo y recorrerlo los dos juntos durante toda la vida. Para nosotros esta celebración no es una meta en sí misma, queremos que sea el punto de partida del resto del camino.”

Aquest dia va ser molt especial per nosaltres. Ens acompanyaven els nostres amics i familiars, amb qui ens hem estat propers i estimat en les diferents etapes de la nostra vida i amb qui volem fer-ho a partir d’ara. En aquesta festa expressàvem tot allò més important i profund per nosaltres: el fet que ens estimem i fèiem un pas, l’estar units amb els que estimem, fer una festa que la vam preparar entre l’esforç de tots on cadascú dels convidats es va responsabilitzar de la seva part de servei (fer el menjar, preparar infraestructura, decoració, fer els records, fer fotos...). Vam donar gràcies a Déu d’haver-nos conegut, ens vam comprometre davant de tots i... vam beure, vam menjar, vam parlar, vam ballar, vam cantar, vam riure, ens vam fer fotos... I sobretot, vam procurar que tothom se sentís de gust.

Molts dels que ens van acompanyar van haver-se de plantejar la seva posició respecte a la situació. Voldria subratllar que els més grans van mostrar-nos què era el més important per ells. Nosaltres com a fills, néts, amics... passàvem pel davant dels esquemes mentals tradicionals que tenen d’entendre el món i les relacions humanes. Per altra banda, els més joves ho vivien amb tota normalitat i, per a ells, som testimonis d’una Església oberta, militant i en diàleg amb la societat actual.Caldria situar aquest fet en el context de dues vides, amb dues experiències prèvies paral.leles. Volem posar l’accent en aquest punt, ja que tot això no passa “per art d’encantament”, sino que és la continuació d’un procés que hem fet cadascun de nosaltres dos. Aquest pas és per a tots dos construir en ferm la vida. És recollir tot allò millor de cadascú, madurat i posat al servei d’un projecte comú.

Durant cadascuna de les nostres vides, hem hagut de superar dificultats petites i, d’altres, que ens marquen de per vida. Ser homosexual i l’acceptació dels altres és una que ens condiciona especialment, però n’hi ha d’altres igualment importants que ens afecten profundament, com és la classe o condició social (emigrar d’Andalusia, venir de pagès a ciutat, treballar des de petit al camp, buscar feina, viure de lloguer...).

Per tots dos és molt important la família, els amics, l’equip de revisió de vida i el moviment cristià, és allò més valuós que tenim. Són els qui ens han fet costat en aquest procés i amb els que hem après junts a viure. Han estat i són el nostre punt d’obertura a la vida, als altres, a la societat i a Jesús-Déu i tota la grandesa del “més-enllà”.

Ens agradaria compartir aquest moment de plenitud, en què vivim en pau i en què sentim Déu-Pare proper, que ens estima i ens beneeix, perquè estem consolidant un projecte de vida. Ens està passant allò més gran que ens ha passat mai. No és que no vegem les dificultats i els perills. N’hi ha d’interns de la parella: ens podriem estancar, per manca d’estar oberts als altres. I també n’hi ha d’externs: la creixent acceptació social també podria fer un pas enrere. Però creiem que la vida és risc, cal donar-se als altres per retrobar la vida.És en aquest sentit que hem pensat en la possibilitat de l’adopció, ara que sembla que s’apropa. A nosaltres, ens faria molta il.lusió, i a la nostra llar hi estem fent lloc perquè pugui ser així. De totes maneres, no volem deixar d’estar atents a posar-nos al servei i fer acció amb altres persones del nostre entorn, és a dir a ser militants cristians i obrers en el nostre entorn.Finalment, celebrem que es debati aquest tema al carrer i que puguem dialogar amb gent que no ens coneix i té postures que no compartim. La societat ha viscut bastant al marge d’aquesta realitat que s’ha obert camí ella mateixa (en “l’ambient”, les associacions homosexuals...) i ara ha de recuperar el temps perdut per encaixar aquesta realitat que grinyola en els esquemes tradicionals.

Miquel Palau és arquitecte tècnic

Publicat el desembre del 2004

Acollir un jove immigrant

Durant l’any 2003 vàrem acollir un noi immigrant, georgià, a casa. Formàvem part del programa ACULL que promovia l’entitat Punt de Referència. Aquesta entitat té com a objectiu principal donar suport a joves extutelats per a la seva plena integració social
El programa ACULL proposa l’acolliment temporal en famílies, de joves d’origen immigrat, durant vuit mesos desprès d’haver estat tutelats per l’Administració. En fer els 18 anys, surten dels sistemes de protecció social i per la seva condició d’adolescents sense família al nostre país i d’immigrats que es troben sols enmig d’una societat que no coneixen, estan en una situació de risc d’exclusió social.
L’experiència ha estat molt positiva. Nosaltres i les nostres filles hem tingut contacte amb una realitat que només coneixíem de lluny i ens ha ajudat a relativitzar la nostra manera de viure.
Aquesta realitat quan la tens dins de casa trastoca l’escala de valors i ajuda a veure les coses diferents, t’adones de l’enyor que pateix fora de la seva família, de la dificultat en l’obtenció de permisos de residència, i de les discriminacions pel fet de ser immigrat (que n’hi han) tant en l’accés a l’habitatge com en la feina.
Intentes ajudar-lo a entendre amb més facilitat el món que l’envolta. La convivència diària fa que comparteixis amb ell els seus neguits i afanys i que només està reclamant el que se li nega al seu país d’origen, una sortida, una esperança en un futur millor. Al seu país sovint hi ha corrupció, guerra o simplement res per menjar.
En aquesta experiència hem estat sempre acompanyats per altres acollidors i pels professionals de l’entitat amb qui hem pogut revisar el dia a dia.
Ha estat una oportunitat per obrir la nostra llar a un jove oferint-li un punt de referència. Animem a tothom que pugui a fer-ho. Els telèfons de l’entitat són 667.760.231 i 93.265.52.17

Josep Macià és tècnic de l’ajuntament de Mataró i Mercè Sellarès és mestra.
Publicat el desembre del 2004