Manifest del grup de cristianes i cristians d'ICV

Davant l’actual situació eclesial i política, una colla de cristianes i cristians membres d’Iniciativa per Catalunya Verds, hem cregut convenient iniciar un grup de treball per aportar, des de la nostra doble perspectiva de creients i militants ecosocialistes, la nostra reflexió sobre la realitat que tots plegats vivim i sobre el futur que volem construir.
Com a punt de partida, volem afirmar el següent:
Per a nosaltres, el missatge de Jesucrist és un missatge d’alliberament, una invitació a treballar al servei d’una vida digna per a tothom. No l’entenem si no és a través del rostre d’aquells que avui més reflecteixen la seva presència: els pobres, els marginats, els exclosos. Aquest missatge a nosaltres ens porta a l’acció política per fer realitat aquesta vida més digna. I ens hi porta, concretament, dins ICV, perquè és aquí on creiem que aquesta acció es realitza més seriosament i més eficaçment.
En aquest sentit, creiem que la potència transformadora de la fe, que a nosaltres ens anima en la nostra acció política, pot portar també a d’altres creients a descobrir aquest mateix camí, i pot contribuir a empènyer-hi la nostra societat. Malgrat les circumstàncies tan diferents, ens sentim hereus de la tasca que van realitzar en aquesta línia persones com Alfons Comín o Joan Garcia Nieto, i volem continuar-la d’acord amb la realitat del moment actual.
Per això, a l’hora de valorar la realitat eclesial, creiem que val la pena destacar la molta gent que viu la seva fe com una empenta de transformació, i la concreten en l’acció política, o en altres actuacions amb voluntat transformadora. I igualment, creiem que val la pena valorar les tasques de cohesió social que es realitzen des dels llocs cristians: des de les més visibles, com les accions socials que es duen a terme des de les entitats religioses, fins a les més amagades, com les que realitzen moltes parròquies, comunitats o moviments cristians com a espais de trobada i d’acolliment.
En contrast amb això, volem remarcar el mal que ens fa l’actitud cada cop més conservadora i integrista de bona part de la jerarquia eclesiàstica i de determinats sectors de l’església catòlica. Afirmem que aquestes actituds no representen de cap manera la totalitat dels creients, encara que siguin les que tenen el poder i la visibilitat. I volem dir, també, que nosaltres estem convençuts que aquesta mena d’actituds s’allunyen notablement del missatge de Jesús, i sovint fins i tot el contradiuen.
Aquest allunyament del missatge de Jesús creiem que es dóna tant pel to com pel contingut. Pel to, perquè la pretensió d’imposar la pròpia visió i els propis criteris per damunt de la voluntat democràtica de la societat, té molt poc a veure amb la manera de fer de Jesús. I pel contingut, perquè els temes que aquests sectors conservadors i integristes propugnen com a fonamentals, no són de cap manera els que més preocupaven ni interessaven a Jesús; fins i tot, alguns d’aquests temes que sovint es presenten com a intocables per a la fe cristiana (per exemple, l’actitud negativa davant els mètodes anticonceptius, o davant les relacions homosexuals), nosaltres creiem que, des del punt de vista de l’evangeli, actualment són totalment indefensables.
En línia amb aquest darrer punt, volem afegir també que creiem que el missatge de Jesucrist, i la fe que se’n deriva, només tenen sentit com una oferta lliure que està a l’abast de qui la vulgui. I que per tant, no té cap sentit qualsevol mena de pretensió que les administracions públiques afavoreixin específicament la fe catòlica o les seves institucions, en el nivell que sigui.
Per això, volem que s’avanci al màxim en el camí de la construcció d’un estat laic. I això comporta replantejar els acords amb el Vaticà, igualar el tracte que reben les diferents religions, eliminar les connotacions cristianes en els actes oficials de les institucions públiques (des dels funerals d’estat fins a les preses de possessió dels càrrecs públics), suprimir l’ensenyament confessional de la religió a l’escola i substituir-lo per un adequat coneixement cultural del fet religiós, etc.
Aquesta voluntat laica, però, no creiem que hagi de voler dir pretendre que el cristianisme, o el fet religiós en general, sigui una cosa que hagi de quedar en la intimitat, sense cap visibilitat social. El cristianisme, com hem dit ja més amunt, té una fecunditat social notable, i forneix valors importants per a molta gent, de manera que seria un error intentar anul.lar aquestes energies vitals. I això mateix podem dir de les altres religions. I igualment, no tindria sentit voler amagar que el cristianisme ha creat entre nosaltres una tradició i una riquesa cultural que va més enllà del camp religiós: cal trobar les maneres de gestionar i viure col.lectivament aquesta riquesa, a la qual sens dubte caldrà també anar afegint, segons s’escaigui, les tradicions i riqueses que ens aportin les noves expressions religioses que s’estan implantant entre nosaltres.
L’important serà, en definitiva, que ningú no pugui imposar a ningú altre els seus propis criteris, plantejaments o doctrines; que tothom pugui viure amb igualtat allò que creu, allò que el motiva, allò que l’empeny; i que aquesta pluralitat pugui ser enriquidora, i no constrenyidora, per a tothom.
Aquestes són els criteris principals que basaran l’actuació d’aquest grup que ara iniciem. Ens trobem, sens dubte, en uns moments difícils per a molts creients, que veiem com la imatge pública de la nostra fe està monopolitzada per posicions conservadores i integristes. I entenem que a vegades costi d’entendre l’experiència cristiana que un bon nombre de militants d’ICV continuem compartint. Però tot i així, per a nosaltres aquesta experiència cristiana és molt valuosa, i creiem que des d’ella podem fer aportacions útils per a tots plegats. Amb el desig de contribuir a aquest objectiu que ens mou alhora com a creients i com a militants d’ICV: el treball per un món més digne i més feliç per a tothom.

Eusebio Argueta, Quim Cervera, Cesc Cònsola, Isabel Cruells, Marta Digon, Albert Farriol, Quitèria Guirao, Anna M. Luque, Josep Lligadas, Toni Mora, Aina Pascual, Montserrat Roca, Francisco Javier Ruiz, Mercè Solé i Jordi Valls
Barcelona, 6 de juliol de 2008

La meva vocació de carmelita descalça

Quan em van demanar un escrit sobre la meva professió solemne com a carmelita descalça, més que explicar en concret la professió, em sortia més escriure sobre el procés, llarg procés que m’ha portat a la professió, ja que la preparació de la celebració em va permetre sense buscar-ho explícitament, retornar a l’inici de la meva vocació. Recordava com en un taller que vaig fer en la Setmana Santa amb la JOC, vaig descobrir la pregària dels salms. I un salm, el 138, és molt al principi d’aquest procés. Alguns fragments d’aquest salm van començar a desvetllar en mi la consciència de l’amor de Déu per a mi. Consciència que anava esdevenint certesa, un sentiment profund d’ésser estimada des de sempre, d’ésser coneguda i acceptada incondicionalment, per ser jo, per sobre de tot el que pogués fer...
“heu penetrat els meus secrets, Senyor, i em coneixeu”
...d’ésser endevinada, prevista, respectada en el més pregon de mi mateixa...
“descobriu de lluny estant els meus propòsits,
us són coneguts tots els meus passos.
Encara no tinc als llavis la paraula,
que vós, Senyor, ja la veieu pronunciada”
...importantíssim per a mi, que sé des de sempre que em costa expressar en paraules allò que sento i tinc dins meu...
“teniu damunt meu la vostra mà”
...des de ben petita en la meva malaltia i en moltíssims moments de la vida he sentit que Ell era amb mi. I amb el pas dels anys, i més fortament en els darrers anys, ha anat creixent la consciència d’aquesta presència constant del Senyor en la meva vida. Fins al punt de poder dir-li al Senyor amb el salmista...
“Vós heu creat el meu interior,
m’heu teixit en les entranyes de la mare
us era tota jo ben coneguda,
res de meu no us passava per alt
quan jo m’anava fent secretament,
ja us afiguràveu els meus dies
abans que existís el primer”.
...i encara més, la consciència que ja mai podria fugir d’aquesta presència per més i malgrat el que fes...
Senyor, on aniria que el vostre esperit no hi fos present?
On fugiria que jo no estigués davant vostre?
... ha anat creixent la certesa que fes el que fes, fos on fos que anés...
“també allà m’hi vindríeu a buscar”
Fins arribar a saber tal com diu el profeta:
“Ets tan preciosa per a mi, tan valuosa i estimada... No tinguis por, que jo sóc amb tu!” (Is 43, 4-5)
...i és aleshores, quan una se sap estimada amb aquest Amor, que surt de dins demanar-li al Senyor, una altra vegada ajudada pel salmista...
“una cosa he demanat al Senyor
i la desitjo amb tota l’ànima:
poder viure a la casa del Senyor
tots els dies de la vida,
per fruir-hi de l’encís del Senyor
i vetllar pel seu temple...
...Tu em parles dintre el cor:
“busqueu la meva presència!”
Buscar-la és el que vull, Senyor!”
És anar vivint en la comunitat, que sobretot Déu es va fent cada vegada més important en la meva i la nostra vida, es va convertint en l’Absolut, l’únic que em fa viure. És anar creixent cap a la plenitud, cap a l’essencial, cap a Ell...
“Esta pretensión del alma es la igualdad de amor con Dios, ...porque el amante no puede estar satisfecho si no siente que ama cuanto es amado...” (Joan de la Creu, CB 38, 3).
... amb una gran confiança...
“ Y no hay que tener por imposible que el alma pueda una cosa tan alta, que el alma aspire en Dios, como Dios aspira en ella, por modo participado” (Joan de la Creu, CB 39, 4)
... perquè sense cap dubte...
“Andando enamorada me hice perdidiza y fui hallada”

Maria Àngels Dresaire és carmelita descalça i va fer la professió solemne el passat 20 d’abril a Mataró

Alba lactància materna a Poblenou

Per fi, des del passat 17 d’abril, Alba Poblenou existeix. I molts de vosaltres us preguntareu: “Què és Alba Poblenou?”. Doncs ni més ni menys que un nou grup de suport a la lactància de l’Associació Alba Lactància Materna. Una ONG que fa més de deu anys que es dedica a oferir informació i suport a aquelles mares que volen alletar els seus fills, i és present a diferents barris de Barcelona (Sant Martí, Sant Andreu, Ciutat Vella i Sants) i a Vilanova i la Geltrú.
Ja fa tres anys que vaig començar a buscar local al barri, després d’haver fet el curs d’assessora i haver superat les meves pràctiques a d’altres grups de l’associació. Vaig demanar sala al centre cívic de Can Felipa, a la ludoteca Maria Gràcia Pont, al famós Centre de Barri (que només utilitzen uns quants...), i finalment vaig tenir la sort que la nova directora del centre cívic de Can Felipa, Anna Soteres, es va assabentar que buscava un espai. Ens va convocar a la presidenta i a mi a una reunió i vaig començar la setmana següent.
El grup el portem dues assessores en formació i jo mateixa, que coordinem i orientem la reunió. Som mares experimentades que hem alletat o estem alletant als nostres fills i que, a més, hem seguit la formació específica de la Federació Catalana de Grups de Suport a la Lactància Materna, avalada per l’Associació Catalana Pro Lactància Materna (ACPAM), fet que ens acredita per a ajudar altres mares.
Entre d’altres projectes i activitats de l’associació, a Poblenou fem reunions tots els dijous a la tarda (de 17 a 18:30h), en les quals les mares poden plantejar dubtes, compartir dificultats, experiències i, sobretot, rebre informació adequada en un ambient acollidor. També s’ofereix un espai de relació i es proporcionen els coneixements tècnics necessaris i el suport emocional, que en el cas de les mares que acaben de tenir el primer fill és essencial, per aconseguir iniciar i mantenir una lactància natural amb èxit. Les reunions són obertes a tothom i gratuïtes.
La creixent natalitat i interès per alletar els fills per part de les mares posa en relleu l’enorme demanda d’aquest tipus de tasca voluntària al barri. Sant Martí és un districte molt gran i en el grup de Sant Martí hi havia un gran volum d’assistència, amb una gran quantitat de mares derivades del CAP de Lope de Vega i Ramón Turró. A més a més, els desplaçaments per Sant Martí amb transport públic són pocs i de freqüència dilatada. Per aquestes raons vam decidir obrir un altre grup en el mateix districte.
El que em va motivar a involucrar-me en aquest tipus de voluntariat va ser el fet que sis dies després de tenir la meva filla no va haver-hi cap professional mèdic amb el coneixement suficient per ajudar-me a resoldre un tema de mala posició de la meva filla que em provocava unes clivelles molt doloroses i sagnants. L’ajuda em va arribar d’un grup de suport a la lactància materna (Alba Lactància Materna) que ho va resoldre en poca estona. També em va motivar veure el desconeixement i la quantitat de mites que sobre aquest tema hi ha en la nostra societat.
Per això espero que amb la nostra tasca normalitzem la lactància materna i ensenyem a iniciar-la i mantenir-la seguint les recomanacions de l’OMS i l’Associació Espanyola de Pediatria.
Per a més informació us podeu adreçar a l’Associació Alba Lactància Materna (tel. 690 144 500 - alba@grupslactancia.org - www.albalactanciamaterna.org), o a mi mateixa (tel. 680 337 153 - educaldu@telepolis.com).

Eva Pegenaute és mestra d’educació primària

Sembradors de llum

Estima,
perquè les flors poden néixer tan sols una vegada,
perquè cada matí amaga noves llums
i cada nit pot morir un estel.

Viu,
perquè un segon s’emporta com si res
el somni creat amb tant d’esforç,
el camí de revolts valent i atzarós.

Somia,
perquè la vida és un fil
que s’esquinça amb les veritats
que ens omplen de tristesa.

Creu,
perquè fins l’arbre més ferm i mil·lenari
necessita la claror
que el guiarà en la creixença.

Estima, viu, somnia, creu,
perquè el temps tot s’ho endú cap a la fosca
si no ens convertim en sembradors de llum.

Maria-Josep Hernàndez

Oikocredit, una experiència ecumènica de banca ètica

Ser cristià ens hauria de marcar en tot el nostre fer i ser, en totes les decisions, grans i petites, que prenem. A vegades ens resulta còmode pensar que podem ser cristians, seguidors de Jesús, a temps parcials: “ara sí, que vaig a missa o faig voluntariat, o em reuneixo amb el meu grup”; “ara no cal, que cal parlar de diners, d’estatuts i no semblar babaus”...
El tema dels diners sovint ens crea contradiccions. I és que en la nostra vida, ara i aquí, se’ns cola el consumisme, les trampes del mercat, la temptació dels diners, el mesurar les persones pel que tenen i no pel que són...
Per intentar viure més unificadament cal pensar quina és la nostra relació amb els diners... perquè els diners marquen moltes de les nostres decisions... Sovint quan obrim un compte corrent o domiciliem la nostra nòmina no pensem en criteris de justícia, d’ecologia, de solidaritat... No sempre els bancs i les caixes amb què treballem dediquen els nostres diners a inversions netes, amb aquelles que estaríem d’acord: empreses armamentístiques, amb mà d’obra infantil, que causen destrosses ambientals a qualsevol racó del planeta... També veiem que sovint les mateixes entitats posen traves quan alguna iniciativa social vol començar o créixer i demana crèdits...
Però des de fa uns anys, també a casa nostra tenim possibilitats de posar els nostres estalvis (per petits i minsos que siguin) en el finançament ètic i solidari: Oikocredit, Fiare, Triodos Bank, Coop 57, FETS...

Jo vull parlar-vos d’Oikocredit, l’entitat on jo col·laboro des de fa un any i que em permet viure d’una manera més “unificada” la meva relació amb el diner.
Oikocredit Internacional és una societat d’àmbit mundial. Fou creada el 1975 pel Congrés Mundial d’Esglésies i compta ara amb una seu central ubicada a Amesfoort (Holanda), 14 oficines regionals a Amèrica Llatina, Àfrica, Àsia i 34 associacions de suport a 18 països.
Aquesta organització atorga crèdits a centenars d’organit-zacions locals del Tercer Món que normalment no poden accedir a crèdits de la banca tradicional. Dóna suport financer en forma de crèdits convencionals i de microcrèdits, per al desenvolupament d’iniciatives productives que els interessats presenten a les diverses oficines que Oikocredit Internacional té a Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia. Tots els projectes s’han d’adreçar al col·lectiu de persones més desafavorides, a fomentar la promoció de la dona dins de les organitzacions, a garantir el respecte pel medi ambient, i basat tot preferentment en una estructura cooperativista.
I és que Oikocredit té com a propòsit mobilitzar crèdit i recursos financers per promoure el desenvolupament de les zones més pobres del món. Els objectius són: a) treballar amb els pobres en la seva lluita per l’autodeterminació, a través de les seves empreses productives, mitjançant la concessió de préstecs, garanties i inversions en capital; b) donar l’oportunitat, a tot aquell que ho desitgi, de trobar un vehicle d’inversió que permeti participar activament en el desenvolupament; i c) ser un model de negoci viable per a un ordre econòmic més just, que demostri que una organització que actua amb principis ètics pot ser un model de negoci viable, una ajuda per als pobres i, al mateix temps, fer que esdevingui autosuficient.
Tot això no fóra possible sense els professionals de diverses nacionalitats que treballen a Holanda i aquells professionals locals de les oficines regionals a diferents països del Sud, majoritàriament provinents del món de la banca, la comptabilitat o el desenvolupament. Les oficines regionals fan un seguiment dels projectes, valorant la seva viabilitat i els seus resultats.

A Catalunya hi ha una d’aquestes associacions de suport (http://www.pangea.org/oikocredit) que permet que els fons que els socis hi dipositin serveixin per finançar microcrèdits per a projectes de desenvolupament bàsicament als països empobrits del Sud. No calen grans quantitats, des de 100 € un ja pot esdevenir soci... I els meus euros serveixen per finançar la cooperativa de Nicaragua que produeix cafè amb criteris ecològics i de comerç just (amb tot el que suposen els seus 10 principis: educació, paper de la dona, condicions laborals i econòmiques...), per al projecte d’una dona senegalesa que engega una cooperativa per a processar cacauets, coco i castanyes de cajú, per sostenir una entitat índia que dóna microcrèdits a persones que volen engegar una parada per vendre en el mercat, o tenir una vaca per comerciar amb la seva llet... Sempre Oikocredit col·lectius, preferentment cooperatives, donat que aquesta estructura permet als pobres participar directament en el funcionament i l’administració del projecte. El termini de finançament normalment és d’entre 5 i 10 anys, amb un període de gràcia de fins a dos anys, la qual cosa permet que l’empresa aconsegueixi una solidesa econòmica.
I els interessos? És clar, no cal esperar grans interessos... si ho mesurem en termes econòmics... Però en termes d’esperança, de justícia, de solidaritat, de construcció del Regne en el qual creiem... no és molt més “interessant”? Tot i així un dos per cent és l’interès que cada any se’ns ofereix, sempre que no hi hagi daltabaixos... Però la fidelitat de la gent senzilla i humil que rep un microcrèdit que li obre les portes a un futur de més dignitat és un exemple... I jo me’n refio més que d’un tauró de Wall Street...
A mi, a més, que Oikocredit sigui una iniciativa de banca ètica nascuda en el si del Consell Mundial de les Esglésies, m’il·lusiona i esperona. És una realitat ecumènica que esglésies, grups, moviments, cristians i cristianes amb diferents denominacions posin els seus estalvis plegats per tal de construir un altre món possible: és un pas més en aquest camí somiat d’unió de tots els que seguim Jesús.
No sé, pensa-t’ho, potser reflexionar sobre si gestionem els nostres diners en sintonia amb els nostres valors ens pot ajudar a avançar en aquest camí, sempre inacabat, de ser cristians i cristianes d’una peça... I de fer que els nostres petits gestos facin que el món sigui de mica en mica millor.

Maria Antònia Bogónez és secretària

Preguntes davant la crisi

No hi entenc en economia, però entre experiències repetides en la meva vida de les crisis cícliques del sistema capitalista, i pel que he llegit, em faig intuïtivament algunes preguntes davant aquesta nova i, sembla, profunda crisis econòmica:
No serà que el “dòlar” tenia por que l´”euro” li passés per sobre i això s´havia d´evitar?
No hi haurà com sempre en el capitalisme, en aquesta crisi, competència entre capitals?
No serà una crisi induïda pels nuclis econòmics més poderosos del món per tal que repercuteixi de nou en benefici seu i que com sempre al final la pateixin els mateixos?
Com és que els governs amb partits anomenats d´esquerra no informen al poble, no mobilitzen, no actuen amb estratègies que puguin fer avançar l´alternativa al sistema capitalista? No seria un signe clar de la posició política d´esquerres? Haurem d´aprendre que si s´obvia la crítica al capitalisme i els passos vers una alternativa, és que hi ha una adaptació pretesament “madura” a la realitat (conformisme? oblit de la utopia que sempre estimula la proposta i el fer polítics?).
Tardarem molt, partits, governs i població a prendre consciència que l´acumulació material consumista, el treball que ens ocupa tanta part del dia que no ens permet la bona conversa, l´educació dels fills i l´estar amb els malalts i la gent gran, està creant més pobresa, més depredació del planeta i a la vegada no ens deixa desenvolupar prou les qualitats que realment ens poden posar en camins de felicitat com són la humilitat, la tendresa, el tracte atent, l´amistat, l´art...?
Tardarem molt a plantejar de manera global autèntiques alternatives econòmiques, ecològiques, polítiques i culturals a aquest sistema capitalista que ens enfonsa, que s´ha fet l’“amo” del món, i que no pot trobar en el seu si el canvi, ja que està fonamentat en la reproducció de la pobresa, de la desigualtat i de la degradació de la natura?
Com avançar en la sensibilització més generalitzada de que el sistema econòmic vigent genera negoci d´armes i per tant necessita de l´engendrament de guerres o d´altres negocis prou expoliadors, degradants i destructors de les persones?
Quan era jove pensava que alguna de les crisis del capitalisme seria la darrera. Potser el desig, en l’època de la joventut, et fa capgirar la realitat. De més gran penses que algunes crisis són passatgeres i que alguna potser serà de les penúltimes, però que no veurem la darrera. De fet hem vist l´esfondrament de la URSS. De tota manera les crisis del capitalisme i les crisis que constatem de la forma institucional actual que té l´església, sembla que encara reforcin les institucions pròpies. Quan s´albirarà un real canvi?
Si en aquesta crisi el moviment obrer interna-cional, els moviments ecologista, pacifista, feminista i estudiantil, les organitzacions per una altra globalització, les ONG pel Tercer Món i d´altres propostes alternatives tinguéssim la coordinació i la maduresa suficient (és a dir, les condicions subjectives populars) que no tenim, li podríem donar un cop potser força “letal” al capitalisme.

Quim Cervera és capellà i sociòleg

La crisi

Ens preguntàvem a la redacció de L’Agulla, parlant de la crisi econòmica actual, si el que hem d’esperar és que ara les empreses puguin desfer-se tranquil.lament dels treballadors i treballadores que vulguin, o fins i tot rebre ajudes de diversos tipus i que paguem entre tots, per després, quan la crisi s’hagi acabat, tornar a tenir grans ingressos sense cap control. Perquè resulta que, quan les coses van bé, les empreses poden fer el que els doni la gana en nom de la sacrosanta economia de mercat, mentre que, quan no van tan bé, aleshores les administracions –o sigui nosaltres, els contribuents– els han d’ajudar perquè el sistema no s’enfonsi. Quan les coses no van tan bé, la sacrosanta economia de mercat passa a ser una economia subvencionada, però només per a les empreses.De comentaris i d’opinions sobre la situació, tots plegats n’hem dit i sentit de totes menes. I en aquest número mateix de la nostra revista en trobareu alguns. Però en aquesta primera pàgina voldríem limitar-nos a aquest nivell més elemental. I és que no deixa de sorprendre’ns, com segur que sorprèn també a la majoria de ciutadans i ciutadanes que s’aturen a pensar-hi, aquesta manera de funcionar. I ens sorprèn que, per exemple, mentre als nostres governs els sembla la mar de normal intentar controlar els fluxos migratoris en nom de la necessitat d’evitar problemes de convivència, i es coordinen per a fer-ho, i miren de fer lleis conjuntes sobre el tema, no els sembli molt més normal controlar el funcionament de les empreses, i coordinar-se per fer-ho a nivell internacional, de cara a aconseguir que els beneficis que treuen en les èpoques bones serveixin no només per inflar les butxaques dels que en són propietaris sinó també per preveure poder-se sostenir en situacions no tan bones i no espatllar les vides de tota la gent que en depenen.Però és que potser l’economia de mercat –o sigui, el capitalisme– vol dir, en definitiva, que als pobres se’ls controla sempre mentre que als rics no se’ls controla mai sinó que, quan gemeguen, ens toca ajudar-los entre tots. No anem bé...

L'Església tancada

Un cap de setmana de juliol després de les manifestacions, concentracions i tancades dels sense papers al Pi i a la catedral.

Una vegada més es vol deixar constància de la greu situació en què viuen moltes persones entre nosaltres i denunciar una llei que no la resol. Faran un dejuni de 48 hores a la plaça de la catedral. Seran alguns, pocs, centenars. Al dejuni s’hi sumen uns quants cristians i algunes altres persones més, en total algunes desenes, poques, que volen fer costat als sense papers i denunciar l’actitud dels responsables de la catedral que van permetre-hi l’entrada de la policia i no van cercar una solució per l’estil de la del Pi.
Els dos dies de dejuni van transcórrer enmig d’una barreja de petites assemblees, lentes per les traduccions de les intervencions (urdu, anglès, àrab, castellà, català i alguna altra llengua), i de petites intervencions festives dels presents o d’algun passavolant, cants la majoria de vegades. En una assemblea hi hagué la breu intervenció testimoni del capellà del Pi, Tano de Casacuberta, que fou convidat a parlar. Manifestà que és essencial en el missatge cristià la indissolubilitat de l’amor a Déu i l’amor als altres, els més febles sobretot. Tot va transcórrer amb molta normalitat i el diumenge a la tarda els concentrats pararen el dejuni i deixaren la plaça.
Tot? No! Tot no va transcórrer amb normalitat: la catedral va estar tancada i barrada tot el cap de setmana, als fidels, als turistes, a tothom. L’església, tancada. Tot un trist símbol?
Sí, un trist símbol i una mesura d’aquelles, una més, d’aquelles que provoquen l’animadversió de gent senzilla: «És per culpa d’aquests d’aquí fora que està tancada».
Josep Pascual Publicat a l'octubre del 2004

Pensaments al caliu de l'escoltisme

L’escoltisme i un servidor portem caminant junts…doncs… una pila d’anys! (30 potser?). Les coses han anat canviant, i cal i és bo que així sigui. Les tres opcions, anys enrere, “fe, país i servei” han anat evolucionant fins arribar a les actuals, si no vaig errat, “espiritualitat, país i educació”.
Tot acompanyant els fills en la seva ruta (dos adolescents, a Ràngers – Noies Guies i a Pioners – Caravel.les), anem constatant que les opcions de “país” i “servei” (“educació”) segueixen sense presentar gaire dificultats de concepte. Però... ai, l’opció de “fe”! quina fe? la nostra? la dels caps? alguna “fe”?
De quina espiritualitat parlen els nostres fills i filles a l’escoltisme?
Compartim el món persones de cultures, orígens i sensibilitats religioses diverses.
L’escoltisme, en tant que moviment universal, hauria de ser sensible a aquesta realitat i saber donar una resposta adequada, fins i tot a aquells sectors que es declaren obertament partidaris que la “fe” deixi de ser una opció bàsica del món escolta. I aquest darrer criteri, que no comparteixo, és també legítim i cal que sigui tanmateix pres en consideració.
Sóc del parer, però, que la diversitat i el respecte a totes les opinions no ha de ser en detriment dels propis plantejaments. Els nois i noies que s’apunten a l’escoltisme -també per tant els seus pares- tenen dret a saber “quin pa hi donen”.
Entenc que no s’hi val, en nom del respecte a la diversitat, dimitir del posicionar-se en plantejaments de fe, de sensibilitat religiosa, i no és de rebut tampoc confondre la fe i el referent “Jesús” amb l’Església com a institució; recullo unes paraules en el sentit que sovint parlem molt de l’Església i poc de Jesús...
Trobar el punt dolç i el just equilibri, entre el respecte –necessari i exigible– a la diversitat i l’aposta clara per l’opció de fe o d’espiritualitat no és tasca senzilla. Exigeix responsabilitat i maduresa, tant dels caps com del propi Moviment Escolta i Guia en la seva col·lectivitat. Demana un treball, individual i col·lectiu, de reflexió acurada i tranquil.la, en què tots hi diguin la seva, responsables del moviment, caps, nois i noies, pares. No és una tasca simple, és la responsabilitat que ens pertoca, cal ser agosarats i valents, en un món –el nostre– canviant, en què les injustícies i la intolerància són prou visibles, i davant les quals no podem restar indiferents si estem convençuts –i estic segur que n’estem– que havent recollit el llegat de Baden Powell hem de fer tot el que estigui a les nostres mans per deixar el món millor de com l’hem trobat.
Considero que poc que cal buscar pas resultats amb rapidesa, sinó fer camí, fer camí plegats. És Ítaca el que compta. La “diferència” ens exigeix una actitud pacient, comprensiva i amorosa d’escolta, de coneixement, d’acolliment de l’altre, deixant de banda els propis prejudicis i restant amb el cor ben obert. Serà amb aquesta actitud i aquest convenciment profunds que ens sorprendrem en descobrir que “l’altre” no és en realitat tan diferent, que ens uneix i compartim molt més que no pas allò que ens separa, que en realitat poc que som pas tan “diferents”, que ens sabem i reconeixem per sobre de tot “persones”, que tot i sense renunciar a la pròpia espiritualitat, perquè tenim el pensament i el cor ben oberts, som capaços i tenim ganes de caminar plegats, de construir junts aquest “món millor”.
Bona ruta i sempre a punt!

Josep M. Alcalde és advocat

A Càritas, els pobres i només els pobres

Fer una acció social on els pobres són el centre. No una política per complaure la jerarquia, ni per complaure els voluntaris, ni els professionals, ni les institucions polítiques. Ni per treure’n poder o protagonisme a benefici propi. Ni tan sols per pretendre “l’evangelització” dels pobres en el sentit d’apropar-los més a la institució eclesiàstica. Gratuïtat total.

Una política que va resultar tan prestigiosa precisament per això. Tota l’energia abocada només a buscar sortides satisfactòries per a les persones que s’adreçaven a Càritas en demanda d’ajut va fer que l’entitat esdevingués capdavantera en projectes eficaços que després alguns serveis públics adoptaren, va fer que un dels col·lectius més deixats (els beneficiaris de l’antic FAS, una pensió de misèria per a gent gran) millorés i molt la seva qualitat de vida; va fer que les administracions públiques es comprometessin en serveis d’atenció als pobres necessàriament cars. Fins i tot va fer que la “Caixa” (això sí que és un miracle!) incrementés amb una mena de vitalici la pensió als beneficiaris del FAS que es trobaven en situació més precària.
Una acció social encaminada a fer que les persones pobres se’n sortissin. Perquè persones autònomes, valorades, amb el suport i els recursos que la seva dignitat exigeix són persones lliures per estimar i per sentir, si així ha de passar, l’alè de l’Esperit, perquè se senten estimades gratuïtament per d’altres.
I una acció discreta. Càritas no solia convocar els mitjans de comunicació per explicar que bé que treballava, sinó per denunciar polítiques econòmiques i socials que portaven a la marginació i per col·locar les necessitats de la gent en primer terme.
Aquesta Càritas va ser la del tàndem Joan A. Ventosa com a director i Pilar Malla com a secretària general. M’ho ha recordat i m’ha emocionat reprendre els escrits de Mn. Ventosa, mort fa un parell d’anys. Els ha publicat l’Editorial Mediterrània amb aquest títol: Escrits. Vist amb perspectiva, es palesa que la seva lucidesa continua sent un punt de referència imprescindible, bàsicament perquè els principis que predica són absolutament coherents amb les pràctiques que va dur a terme mentre va estar al capdavant de la institució.
Més endavant aquesta línia ha estat abandonada: l’anomenada ”evangelització dels pobres” ha adquirit protagonisme, es busca un lligam més explícit amb l’Església, es deixen de banda els projectes “cars” per raons purament econòmiques, sense tenir present que determinats col·lectius necessiten els millors recursos si han de tirar endavant, la propaganda institucional adquireix molt de protagonisme, la pràctica professional passa a segon terme i es considera una qüestió purament tècnica i es busquen assessors externs perquè no es confia en la potencialitat de la pròpia casa... Fins i tot Càritas s’arrenglera al costat dels qui expulsen els immigrants de l’Església. La credibilitat de Càritas, que podia dir davant les administracions que calien certs recursos perquè ella mateixa els hi destinava i els prioritzava amb bons resultats, s’està perdent.
Certament la realitat social també ha canviat perquè és molt dinàmica i no és fàcil trobar sortides satisfactòries, però això també passava en l’època de Mn. Ventosa, en què els ajuntaments començaven a desenvolupar els serveis socials amb pretensions (era l’optimisme de l’època!) de poder fer-se càrrec sense forats de tot. Càritas era menystinguda per ser una entitat privada, de caràcter eclesial i associada a la beneficència. En aquest context costava obrir-se camí i obtenir un reconeixement. Jo crec que això va ser possible per l’autenticitat del treball que es dugué a terme i per les ganes de posar-se al servei dels pobres de la millor manera.

Ara que amb els canvis dels màxims responsables de l’església barcelonina s’obre una porta a l’esperança, val la pena rellegir i recordar aquests escrits de Mn. Ventosa que posaven en el centre de tota la nostra atenció els pobres i les seves necessitats. Confiem que els nous bisbes també recuperaran aquesta autèntica línia de servei.

Mercè Solé
Publicat l'octubre de 2004