15 de set. 2008

Deixa'm que t'expliqui el Ramadà


Avui he estat parlant amb la Noura, una companya de feina. És una noia jove, té 26 anys i ha nascut al Marroc. És la tercera de cinc germans, els dos més petits encara viuen a Nador amb la seva mare. Ella està aquí a Catalunya des del 2001 i ara ja té els “papers”. Fa pocs dies que ha acabat el Ramadà i ella l’ha seguit. Aquest mes que ha durat el Ramadà no ha faltat ni un sol dia a la feina (treballa de dependenta amb un contracte de 40 hores, de dilluns a dissabte). Jo l’he vist a estones molt cansada i tenia ganes de parlar amb ella perquè m’expliqués la seva vivència d’aquest fet religiós, les seves dificultats de viure’l fora del seu país. Ella es considera una noia àrab moderna, vesteix molt a l’estil occidental però sempre amb detalls del seu país (el tipus de roba, els complements...).

Avui hem tingut una estona i hem estat compartint aquesta experiència. Primer m’ha explicat que el Ramadà és un dels cinc principis (preceptes) que indica l’Alcorà per tal d’acostar-se més a Déu i consisteix en fer dejuni, durant un mes, des que surt el sol fins que es pon. Durant aquestes hores no poden menjar ni beure res, ni aigua. Un cop es pon el sol ja poden menjar, i normalment fan dos àpats d’aliments molt calòrics (dolços, una sopa de verdures i llegums, etc...). Ella només feia un àpat. Es comença a fer el Ramadà a partir dels 14 anys, i els més grans de 60 anys o les persones amb problemes de salut o les dones gestants n’estan dispensades. La Noura insisteix molt en que tots els preceptes de l’Alcorà no són una obligació: si ho fas és perquè n’estàs convençut, i si no és així no cal fer-ho. El sentit d’aquest dejuni és experimentar el patiment dels més necessitats, de totes aqueslles persones en el món que tenen gana (i no només uns dies a l’any sino permanentment). Només fent aquesta experiència saps què és passar gana i aprens a compartir, a estar més a prop dels més pobres. En aquest moment diu una cosa que em sorprèn: “sigui quina sigui la seva raça o nacionalitat”, a prop de tots els pobres. Parlem de les dificultats de compaginar el Ramadà amb el ritme de treball d’un país d’una altra cultura i que per tant no contempla aquest fet. La Noura m’explica que és un xic més difícil, però que si per un és important pot fer-ho i complir alhora amb el seu compromís laboral. Ella ho ha demostrat. En el seu país durant el temps del Ramadà es treballa mitja jornada. A la tarda els homes van a la mesquita a pregar i les dones es reuneixen per preparar el menjar que compartiran les famílies veïnes quan es pongui el sol. Les dones van a la mesquita a la nit, després de sopar. Ells ho viuen com una festa. Els dies passen ràpids entre tanta activitat i aprofiten les estones de preparar i el mateix sopar per parlar d’aquesta experiència de pobresa. Cada divendres durant el Ramadà i després de la celebració religiosa cada família aporta el que pot, fruit del dejuni, per tal de comprar aliments a les famílies del poble que ho necessiten. Mai no es donen els diners sinó els productes que aquelles persones necessiten per alimentar-se. Tres dies abans d’acabar el Ramadà es torna a fer una altra aportació econòmica amb el mateix fi. La solidaritat és un dels valors importants que es treballen durant aquest temps.Aquí a Catalunya les dones que no treballen segueixen els costums del seu país i a les tardes es reuneixen per preparar el sopar. Els homes i les dones que treballen s’hi afegeixen després de sortir de la feina i d’aquesta manera intenten mantenir l’esperit d’aquesta celebració.

La Noura es lamenta que hi ha gent jove, àrabs nascuts aquí, amics seus, que no entenen que es faci el Ramadà i l’hi qüestionen. Ella creu que és una bona experiència que et fa valorar molt més el que tens i que no s’hauria de perdre encara que estiguis lluny de casa teva. Parlem d’altres dificultats que s’ha trobat en marxar del seu país. Ara pensa que això l’ha fet madurar i ser més responsable. Està molt agraïda al Casal del Raval on es va sentir acollida i va començar les classes de castellà i català. Allà la van ajudar a sentir-se segura i afrontar amb valentia la seva situació. Ara col·labora com pot amb l’Associació i darrerament ha fet una xerrada adreçada a joves en la qual, a través d’explicar la seva experiència, intentava motivar-los per aprofitar les oportunitats que els ofereixen per tirar endavant. Ella creu que hi ha moltes coses que ens uneixen i li ha causat molta alegria que algunes persones d’aquí hagin compartit amb ella l’experiència del Ramadà. A mí també m’ha alegrat. Gràcies Noura.

Tere Jorge

Publicat al desembre del 2004