Comunió

La paraula «comunió» té la seva història, els seus diversos sentits, i té qui vol donar-li un sentit interessat. Avui es fa servir sovint, a l’interior de l’Església, per diferents estaments normalment amb responsabilitats de direcció, com a arma llançadora per desmarcar els qui no estan d’acord amb un mateix. I normalment es diu que no s’està en comunió amb l’Església, per dir, de fet, que algú no està d’acord amb el qui parla, o amb el seu grup o tendència eclesial.
Ens cal passar d’un concepte de comunió, abonat en una època en què l’Església catòlica dominava els símbols, l’ètica, i les consciències, a un concepte de comunió que s’ha de moure en una Església que camina en una societat laica, democràtica i pluralista. Per això els liberals catòlics es queixen quan gent d’Església evoca la comunió perquè no vol acceptar la discrepància, o el conflicte. Al meu entendre hem d’anar encara a un concepte més enllà de comunió, que es distancia del significat de control tradicional jeràrquic, però també del pur significat del respecte liberal, i de la voluntat individual i opcional de sentir-se en comunió o d’unir-se a d’altres lliurement.
Comunió ve de comú-unió, és a dir, d’una construcció unitària feta en comú; per tant, és un procés mai no acabat. Des del desig profund antropològic de sentir-se germà i igual, i des del concepte sociològic de comunió, que augmenta el grau d’intensitat de la relació en els grups humans en el contínuum associació-comunitat-comunió, podríem dir que comunió és una construcció constant des de la diferència, des del pluralisme i des del conflicte, conflicte que pot ser fins i tot insoluble. Però per a Déu no hi ha res impossible, és Ell qui ens fa comuns. La comunió no serà definitiva fins a la comunió de tots i totes; aquí només és anticipació, signe relatiu, tast, en vasos de terrissa, sempre trencadissa, i no és mai exclusiva del qui l’anomena, o del qui creu que en té o que hi està. Pot haver-hi més comunió fora de l’espai que anomenem Església que no pas dins, sobretot si s’està en la línia del Crist, o sigui en la línia de ser germà dels més necessitats. Per això la comunió és un treball constant, que demana molta confrontació i diàleg en l’Església entre tots els estaments, grups i institucions. I també és un do que cal demanar a Déu.
Quim Cervera
(Publicat en el número 23, el febrer del 2001)