Reflexions sobre la sequera

Plou mentre escric aquestes línies i el so de les gotes sobre les llambordes sembla música celestial. Però encara som molt lluny de poder-nos oblidar d’aquesta severa sequera que patim. L’aigua, aquest do de Déu, ens és més necessària que mai.Potser no som conscients de la gravetat real de la situació que vivim, i aquesta aigua que cau del cel podria relaxar comportaments i aigualir projectes estructurals imprescindibles. Avui és més fàcil pensar: Veus, tant alarmisme, tantes propostes i contrapropostes, tant merder... i al final sempre acaba plovent!I no ens n’hem d’estranyar perquè en el debat de l’aigua hi ha posicions i interessos contraposats, i la majoria de persones en són alienes. Aquesta majoria obedient i silent només pretén que ragi l’aigua quan obri l’aixeta i no l’acaba de preocupar si ve d’un lloc o d’un altre. Aquesta majoria tampoc no entén algunes actituds visceralment hostils per, no ho oblidem, el repartiment d’un bé públic. En el nostre imaginari d’arrel judeocristiana donar aigua a l’assedegat és un fet d’una moralitat absoluta i no discutible. A vegades, sembla, que més que una dificultat en explicar-se manca la voluntat d’entendre.No hem, però, de caure en el parany de l’enfrontament. Segurament nosaltres també hem tingut comportaments que, vistos amb la perspectiva del temps, tenien ben poc de racionals. Bona mostra d’això és l’anomenada guerra de l’aigua que fa menys d’una dècada va unir milers de persones per reclamar rebaixes en el preu de l’aigua. En el preu de l’aigua! El més barat, i de llarg, dels serveis que rebem!Per reconduir la situació cal retornar el debat a l’àmbit estrictament tècnic. Preveure les infraestructures necessàries per minimitzar els riscos de desabastament a cap zona de Catalunya. Tothom entén la necessitat d’una xarxa matricial que permeti la circulació de persones, de béns o d’energia en totes direccions. Tots i tot ha de tenir camins alternatius per si es bloqueja la via de circulació principal.Amb l’aigua, doncs, hauria de ser el mateix. Hauria d’existir una malla que permetés fer-la circular en totes direccions segons les necessitats. En cap cas això vol dir despullar un sant per vestir-ne un altre sinó, al contrari, dotar-se d’eines que permetin garantir l’ús racional de l’aigua que disposem. D’aquesta manera evitaríem presses d’última hora, angoixes, costos desmesurats i improvisacions.Cal aprofitar el que la sequera ens està ensenyant i seguir el camí de les solucions duradores. A les nostres mans està el fer-ho possible.

Eduard Martínez és farmacèutic i tècnic de l’aigua