Consiliaris “d’estar per casa”

Ja fa uns quants anys, la veritat és que n’hem perdut el compte, que ens vam deixar “enredar” en això de ”fer de consiliaris”. En un principi teníem els nostres dubtes, nosaltres no érem “experts” en Sagrades Escriptures, com sabríem trobar el tros d’evangeli escaient a cada fet, com havíem vist fer als “consis” que ens havien acompanyat en els nostres grups? Com a laics ens sentíem poc “professionals”, pensàvem que ens mancava formació, nosaltres som gent a “peu pla” ens dèiem, serem uns consiliaris “d’estar per casa”...

I veureu, una mica de raó sí que teníem, això de fer de consiliari no és qualsevol cosa. No n’hi ha prou amb bona voluntat i “anar fent”. Per fer de consiliari o consiliària cal formar-se perquè és imprescindible conèixer a fons la Paraula de Déu, però amb això no n’hi ha prou perquè, a més a més, la Paraula s’ha d’encarnar en la pròpia vida.
Per fer de consiliari cal aprendre a “revelar” a Déu dins de la vida, cal saber parar l’orella a l’oreig suau de la seva paraula en cadascun dels fets que la vida ens aporta, cal descobrir el Crist ressuscitat i vivent enmig del grup reunit en el seu nom. El temps ens ha ensenyat que tot això només s’aprèn quan et deixes portar per l’acció de l’Esperit que ens va transformant en el sí d’una Església que és Poble de Déu.
Fer de consiliari o consiliària és fer de testimoni, és acompanyar i fer camí junts, és compartir la vida i la pregària, és esperonar però també saber esperar, és confiar i comprometre’s... i sobretot, sobretot, és estimar.
Sí, ens “vam deixar enredar” i hem fet de consiliaris:
• Hem acompanyat el grup, sentint-nos un més, ajudant a sostenir un clima de pregària per mantenir i viure la fe, impulsant l’acció per construir un món més just com una exigència de l’evangeli, teixint esperança en el Regne de Déu que s’apropa, cercant una manera de viure que porti la llum de l’evangeli a les accions de cada dia.
• Hem fet un acompanyament més personal, procurant estar atents a les inquietuds de les persones que formen part del grup, no per donar consells, sinó per caminar junts, per compartir allò que els motiva o que els fa patir.
• Hem participat del moviment. La JOBAC, la JOC i l’ACO, ens han aportat molt. El grup propi de revisió de vida, les reunions de consiliaris, les jornades de formació, les trobades, el treball de grups, l’estudi d’evangeli, el testimoni dels militants, els recessos, les celebracions, els exercicis espirituals... El moviment ha estat per nosaltres la millor escola per unir fe i vida, la millor escola per aprendre a fer de consiliaris.
• Ens hem sentit Església, poble de Déu en marxa format per tots els batejats. I amb l’Església ens hem sentit febles, pecadors i desvalguts però també acollits i immensament estimats per Déu. Com a membres d’aquesta Església ens hem sentit « portadors d’un tresor en vasos de terrissa » i membres del cos de Crist.
• Ens hem compromès a aportar el nostre granet de sorra per construir el Regne de Déu, lluitant colze a colze, amb tants d’altres, per la dignitat i els drets de totes les persones, per la pau que neix de la justícia, per la solidaritat que és fruit de saber-nos fills del mateix Pare…
I, tot fent de consiliaris, hem esdevingut consiliaris. Som consiliaris: enviats per Déu a predicar la Bona Nova, seguidors de Jesús i membres de la seva església, militants de la seva causa i treballadors del Regne junt amb tots els nostres germans.
Som consiliaris a “peu pla”, consiliaris “d’estar per casa”, compartim la vida dels nostres germans, compartim les febleses, les mandres, les pors, els egoismes… però ens sabem en mans de Déu, li fem confiança i calem la xarxa.

Maria Bargalló i Miquel Àngel Jiménez són consiliaris d’ACO
Publicat el febrer de 2007