I perquè va morir just un divendres sant, reproduïm l'homilia que va fer l'Agustí Borrell el dia del seu enterrament.«Per què busqueu entre els morts aquell qui viu» (Lc 24,5). Aquesta és la pregunta sorprenent i encoratjadora que ressona enmig nostre en aquests dies de Pasqua; l’anunci extraordinari que canvia la història de la humanitat: «No és aquí, ha ressuscitat». “El Messies havia de patir i havia de ressuscitar el tercer dia”, sentíem avui en l’evangeli (Lc 24,46).Estem en ple ambient de resurrecció, de vida nova.
La germana Cristina ha celebrat de la millor manera possible el Misteri Pasqual de Jesucrist. S’hi ha identificat de tal manera en aquests dies sants del 2006 que l’ha reproduït dia per dia. El Dijous celebrava, ja amb les forces justes, la Cena, el Sopar de comiat de Jesús, aquell Sopar que és d’absència i de presència permanent, i aleshores iniciava ella també el recorregut cap a la vida plena. Vivia el seu Getsemaní personal, conscient que la mort se li acostava. En un ambient de pregària intensa i profunda, plena de tristor, però també de serenor i d’abandó a la voluntat del Pare, es preparava per el pas definitiu. El Divendres es va associar al sofriment de Jesús, el va experimentar i el va assumir personalment. I en aquest dia de Pasqua, en el qual encara ens trobem, aquest dia que dura tota una setmana, ella també ha ressuscitat per participar ja plenament en la vida del Crist Ressuscitat.
En plena joventut, en temps de recerca, va viatjar des de Suïssa, des de la seva Baden natal, fins al nostre país. Va trobar-se amb una dona extraordinària, que la va captivar, la va seduir, Teresa de Jesús, i la prengué per mestra i model. Va trobar una casa i una comunitat, aquesta, de les carmelites descalces de Mataró, i decidí quedar-s’hi. Havia trobat el que desitjava, sentia en el seu cor la resposta a la seva recerca. Des d’aleshores, una vida d’apassionament pel Crist, per l’Església, per la humanitat.
Havia trobat el que cercava, però ella no era una dona que es conformés amb allò que li donaven fet. Per això ben aviat, amb lucidesa, amb intel·ligència, amb serenitat, va començar a qüestionar tantes coses que semblaven permanents, inamovibles, però que ja no tenien sentit. Ella buscà sempre la veritat, l’autenticitat, la sinceritat, en totes les coses. Va començar la seva vida teresiana en un moment molt concret de la història de l’Església, va ser un gran do i també una gran dificultat que l’inici del seu camí coincidís amb el de la celebració del Concili Vaticà II i, per tant, amb l’inici de la gran renovació empresa aleshores amb il·lusió i entusiasme per tota l’Església. La Gna. Cristina es va creure de debò aquest missatge de renovació profunda, d’un retorn a l’autenticitat plena de l’Evangeli, d’un desfer-se de tantes càrregues com el temps havia anat posant sobre l’Església, i ha treballat des del seu lloc tota la vida per una veritable vivència cristiana, per una autèntica renovació, de l’Església, de la Comunitat, de la vida teresiana. Ella ho ha viscut de manera ferma, forta, decidida, en aquesta comunitat que tant estimava. Per aquest desig, ella s’ha trobat moltes vegades al davant de tothom sense buscar-ho, sense cap afany de protagonisme; sinó moguda per la seva coherència personal, pel seu fort sentit eclesial, i, sobretot, moguda per la seva fidelitat a Crist. Sort en tenim de persones com ella que amb el risc d’equivocar-se, però amb la valentia, amb la gosadia de buscar nous camins, renoven la nostra vida i ens marquen la ruta perquè altres puguem seguir-la! Ella ho ha fet en molts aspectes, i ho ha fet fins el final. Fins i tot quan al seu voltant tantes persones semblaven haver perdut les forces, o la convicció per viure l’Evangeli, la fe cristiana i el carisma teresià, avui, amb formes actuals, no amb la rutina encarcarada dels anacronismes, ella actuava moguda per la necessitat de testimoniar una Presència.
La germana Cristina era d’aquelles persones que saben on van i no s’aturen. Que superen amb fermesa i amb constància els obstacles i les incomprensions. Com les dones de l’evangeli que fan l’experiència del Ressuscitat i han de portar l’anunci als deixebles esporuguits i desanimats; com Teresa de Jesús, que, al segle XVI, va fer l’experiència forta de l’amor diví i el va d’haver de testimoniar a una Església, aleshores encarcarada i adormida, també la germana Cristina actuava moguda per l’experiència del Misteri. Aquest Misteri de Déu que l’encisava, que l’atreia; aquest Misteri de Déu en el qual intentava submergir-se.
Com en tantes coses, també a l’hora d’anar-se’n, ens ha sorprès per la seva rapidesa. Ningú no hauria dit que fos ja el moment adequat. En temps on ens fan tanta falta mestres espirituals, guies i testimonis de vida interior, ella era un punt de referència per a moltes persones. Amb el seu mestratge i amb el seu exemple continuava al costat de la seva estimada comunitat de Mataró, d’altres comunitats carmelitanes, i de tantes i tantes persones i grups cristians i no cristians. Quanta gent trobava en ella consol, ajuda, orientació, encoratjament, exemple. Semblava que la necessitàvem més que mai. Però ella, cada vegada més, sentia amb tota la força el desig, la necessitat, d’experimentar, de sentir la música callada, de viure en la soledad sonora. Malgrat que a tot arreu l’esperaven i volien sentir la seva paraula, ella buscava més i més aquesta solitud per viure a fons l’enamorament, la relació amb el Crist estimat. Per això quan ha sentit la crida, quan ha vist l‘oportunitat d’entrar en la plenitud de l’abraçada d’amor del Crist, l’ha agafada al vol, l’ha aprofitada i s’ha n’anat amb Ell. Segurament perquè li ressonaven en el seu cor paraules com les de l’Estimada en el Càntic Espiritual de sant Joan de la Creu:
Apaga mis enojos,
pues que ninguno
basta a deshacellos;
y véante mis ojos,
pues eres lumbre dellos,
y sólo para ti quiero tenellos.
Sí, ara ja els seus ulls només són per al Crist, només veuen el Crist, ella contempla ja per sempre la Bellesa incomparable.
A nosaltres ens queda... Ens queden moltes coses, ens queda el seu record, ens queda el seu exemple de vida, ens queden els seus escrits; ens queda, sobre tot, el testimoniatge que ella ens deixa de l’amor de Déu. Ella en els últims temps, en els últims dies de la seva vida més que mai, sabia que només conta una cosa: Déu és Amor. I per això ella se n’ha volgut anar a fruir plenament d’aquest amor de Déu, i ens diu a nosaltres que no hem de buscar altra cosa, que no ens hem de preocupar de res més. Déu ens estima, i ens crida a respondre al seu amor, a viure en Ell en una comunió que comença ja ara i que arribarà a la seva plenitud el dia que nosaltres també ens associem al Misteri Pasqual de Crist de manera plena.
No, no busquem entre els morts Aquell qui viu. No hi busquem tampoc ningú dels qui han cregut en Ell. No hi busquem la germana Cristina, ara és amb el Crist Ressuscitat, i amb Crist ella és present, continua present entre nosaltres, anunciant-nos, com ho van fer les dones al deixebles, que el Crist és viu, que ha ressuscitat i vol omplir-nos del seu amor per sempre.
La germana Cristina ha celebrat de la millor manera possible el Misteri Pasqual de Jesucrist. S’hi ha identificat de tal manera en aquests dies sants del 2006 que l’ha reproduït dia per dia. El Dijous celebrava, ja amb les forces justes, la Cena, el Sopar de comiat de Jesús, aquell Sopar que és d’absència i de presència permanent, i aleshores iniciava ella també el recorregut cap a la vida plena. Vivia el seu Getsemaní personal, conscient que la mort se li acostava. En un ambient de pregària intensa i profunda, plena de tristor, però també de serenor i d’abandó a la voluntat del Pare, es preparava per el pas definitiu. El Divendres es va associar al sofriment de Jesús, el va experimentar i el va assumir personalment. I en aquest dia de Pasqua, en el qual encara ens trobem, aquest dia que dura tota una setmana, ella també ha ressuscitat per participar ja plenament en la vida del Crist Ressuscitat.
En plena joventut, en temps de recerca, va viatjar des de Suïssa, des de la seva Baden natal, fins al nostre país. Va trobar-se amb una dona extraordinària, que la va captivar, la va seduir, Teresa de Jesús, i la prengué per mestra i model. Va trobar una casa i una comunitat, aquesta, de les carmelites descalces de Mataró, i decidí quedar-s’hi. Havia trobat el que desitjava, sentia en el seu cor la resposta a la seva recerca. Des d’aleshores, una vida d’apassionament pel Crist, per l’Església, per la humanitat.
Havia trobat el que cercava, però ella no era una dona que es conformés amb allò que li donaven fet. Per això ben aviat, amb lucidesa, amb intel·ligència, amb serenitat, va començar a qüestionar tantes coses que semblaven permanents, inamovibles, però que ja no tenien sentit. Ella buscà sempre la veritat, l’autenticitat, la sinceritat, en totes les coses. Va començar la seva vida teresiana en un moment molt concret de la història de l’Església, va ser un gran do i també una gran dificultat que l’inici del seu camí coincidís amb el de la celebració del Concili Vaticà II i, per tant, amb l’inici de la gran renovació empresa aleshores amb il·lusió i entusiasme per tota l’Església. La Gna. Cristina es va creure de debò aquest missatge de renovació profunda, d’un retorn a l’autenticitat plena de l’Evangeli, d’un desfer-se de tantes càrregues com el temps havia anat posant sobre l’Església, i ha treballat des del seu lloc tota la vida per una veritable vivència cristiana, per una autèntica renovació, de l’Església, de la Comunitat, de la vida teresiana. Ella ho ha viscut de manera ferma, forta, decidida, en aquesta comunitat que tant estimava. Per aquest desig, ella s’ha trobat moltes vegades al davant de tothom sense buscar-ho, sense cap afany de protagonisme; sinó moguda per la seva coherència personal, pel seu fort sentit eclesial, i, sobretot, moguda per la seva fidelitat a Crist. Sort en tenim de persones com ella que amb el risc d’equivocar-se, però amb la valentia, amb la gosadia de buscar nous camins, renoven la nostra vida i ens marquen la ruta perquè altres puguem seguir-la! Ella ho ha fet en molts aspectes, i ho ha fet fins el final. Fins i tot quan al seu voltant tantes persones semblaven haver perdut les forces, o la convicció per viure l’Evangeli, la fe cristiana i el carisma teresià, avui, amb formes actuals, no amb la rutina encarcarada dels anacronismes, ella actuava moguda per la necessitat de testimoniar una Presència.
La germana Cristina era d’aquelles persones que saben on van i no s’aturen. Que superen amb fermesa i amb constància els obstacles i les incomprensions. Com les dones de l’evangeli que fan l’experiència del Ressuscitat i han de portar l’anunci als deixebles esporuguits i desanimats; com Teresa de Jesús, que, al segle XVI, va fer l’experiència forta de l’amor diví i el va d’haver de testimoniar a una Església, aleshores encarcarada i adormida, també la germana Cristina actuava moguda per l’experiència del Misteri. Aquest Misteri de Déu que l’encisava, que l’atreia; aquest Misteri de Déu en el qual intentava submergir-se.
Com en tantes coses, també a l’hora d’anar-se’n, ens ha sorprès per la seva rapidesa. Ningú no hauria dit que fos ja el moment adequat. En temps on ens fan tanta falta mestres espirituals, guies i testimonis de vida interior, ella era un punt de referència per a moltes persones. Amb el seu mestratge i amb el seu exemple continuava al costat de la seva estimada comunitat de Mataró, d’altres comunitats carmelitanes, i de tantes i tantes persones i grups cristians i no cristians. Quanta gent trobava en ella consol, ajuda, orientació, encoratjament, exemple. Semblava que la necessitàvem més que mai. Però ella, cada vegada més, sentia amb tota la força el desig, la necessitat, d’experimentar, de sentir la música callada, de viure en la soledad sonora. Malgrat que a tot arreu l’esperaven i volien sentir la seva paraula, ella buscava més i més aquesta solitud per viure a fons l’enamorament, la relació amb el Crist estimat. Per això quan ha sentit la crida, quan ha vist l‘oportunitat d’entrar en la plenitud de l’abraçada d’amor del Crist, l’ha agafada al vol, l’ha aprofitada i s’ha n’anat amb Ell. Segurament perquè li ressonaven en el seu cor paraules com les de l’Estimada en el Càntic Espiritual de sant Joan de la Creu:
Apaga mis enojos,
pues que ninguno
basta a deshacellos;
y véante mis ojos,
pues eres lumbre dellos,
y sólo para ti quiero tenellos.
Sí, ara ja els seus ulls només són per al Crist, només veuen el Crist, ella contempla ja per sempre la Bellesa incomparable.
A nosaltres ens queda... Ens queden moltes coses, ens queda el seu record, ens queda el seu exemple de vida, ens queden els seus escrits; ens queda, sobre tot, el testimoniatge que ella ens deixa de l’amor de Déu. Ella en els últims temps, en els últims dies de la seva vida més que mai, sabia que només conta una cosa: Déu és Amor. I per això ella se n’ha volgut anar a fruir plenament d’aquest amor de Déu, i ens diu a nosaltres que no hem de buscar altra cosa, que no ens hem de preocupar de res més. Déu ens estima, i ens crida a respondre al seu amor, a viure en Ell en una comunió que comença ja ara i que arribarà a la seva plenitud el dia que nosaltres també ens associem al Misteri Pasqual de Crist de manera plena.
No, no busquem entre els morts Aquell qui viu. No hi busquem tampoc ningú dels qui han cregut en Ell. No hi busquem la germana Cristina, ara és amb el Crist Ressuscitat, i amb Crist ella és present, continua present entre nosaltres, anunciant-nos, com ho van fer les dones al deixebles, que el Crist és viu, que ha ressuscitat i vol omplir-nos del seu amor per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada