La forma d´afrontar el fet religiós és una assignatura pendent de l’esquerra. Molta part de l´esquerra està condicionada encara per la visió d´August Comte de la teoria dels tres estadis de la humanitat: primer estadi: teològic; segon: metafísic; tercer: sociològic, en el qual despareix la visió religiosa i filosòfica de la vida i del món. És una perspectiva europo-centrista i molt simplista, que decideix que la religió està present en una etapa infantil de la humanitat, i per tant si algú la segueix encara, o és un immadur, o és un malalt. La religió és percebuda com quelcom antiquat, reaccionari, conservador i malaltís.L´anàlisi marxista, tot i que aporta una visió crítica molt encertada sobre les dimensions alienants i ideològiques (“tapadora” de les autèntiques opressions de les persones: “la religió són les flors que tapen les cadenes”), depèn molt encara d’aquesta concepció comtiana i cientista, que li impedeix reconèixer el fet religiós com un fet perdurable, inscrit en la condició humana i en la dels pobles. Per Marx la religió està destinada a desaparèixer, si no no serem veritables persones. Aquesta visió no està tan lluny de l´actitud de Jesucrist de posar de manifest la inhumanitat de l’instint humà de “sacralitzar” objectes, edificis, espais, temps i persones, per així poder dominar les poblacions en nom d’un Déu inexistent, però socialment molt eficaç per a la integració social i la socialització (“penjar” les normes socials de la “voluntat” divina inqüestionable).
La tradició racionalista, reforçada per la marxista i anarquista, amb components anticlericals i secularistes sovint legítims, raonables i fonamentats, han influït enormement en la manera de tractar el fet religiós per part de l´esquerra. El mateix concepte de secularització, que ha estat quasi hegemònic en l’anàlisi de la religió, està condicionat per aquesta visió. Més darrerament els estudiosos de la religió han elaborat nous conceptes que ajudin a investigar la complexitat i els profunds canvis actuals del camp religiós.
Les formes d´actuar de les esglésies (dretanització, crítiques poc raonables als pensaments humanistes, atrinxerament amb el poder, manipulació dels sentiments religiosos al servei dels seus interessos institucionals, experiències de persecució religiosa, nostàlgies d’un passat en què tenien poder econòmic, polític, cultural, ètic, simbòlic...) i en particular de certs sectors, fins i tot dirigents de la nostra església catòlica han ajudat i ajuden a reforçar aquesta concepció de la religió de la nostra esquerra.
Tot plegat té consequències a l’hora d’observar i actuar davant les classes de religió, les escoles de religiosos concertades, les manifestacions públiques de personatges i institucions religioses, el voluntariat i les organitzacions confessionals que atenen a poblacions marginals... Tota l’esquerra i també la societat moderna liberal té necessitat de distanciar-se d’un discurs religiós que el vol i el qualifica de reaccionari (vegi’s el tractament en molts mitjans de comunicació) i si convé se’l falsifica o se l’amputa perquè pugui ser percebut així. Per altra banda les esglésies i en concret la catòlica li costa molt adaptar-se a una societat laica, democràtica i plural, en la qual ja no “mana” i de la qual rep un cert procés de “marginalització”. Les queixes de caire integrista i nostàlgic de part de la nostra església i d’altres, no solament expressen aquesta inadaptació, sinó que reforcen encara més la visió secularista de molta part de l´esquerra, que vol anul·lar les presències públiques de les esglésies, ja que són interpretades com un retorn a la presència prepotent, de lideratge dominador anterior (amb el qual fins i tot poden competir).
Aquest es el “drama” que impedeix una anàlisi més pertinent i crítica no simplista del fet religiós per part de l´esquerra, que ajudi a veure’n també les seves dimensions alliberadores i fecundes socialment, amb els seus efectes polítics. (S´han deixat de banda els intents dels Comín, García Nieto i d’altres en la tradició comunista i alguns menys atrevits de la tradició socialista). I també s´impedeix així, una recol·locació pública nova, més humil, de les confessions religioses.
Caldrà cada cop més un coneixement més proper i positiu per part de l´esquerra del fet religiós, i del fet cristià, per tal de descobrir-ne les seves potencialitats engrescadores, de protesta, d’expressió utòpica, que donen sentit a la lluita pels més abandonats, tot incorporant-hi elements de perdó, d’autèntic afecte, per refonamentar la il·lusió per viure i per la felicitat de tothom.
La presència de l’islam, del desenvolupament del New Age, de la influència de les religions orientals i retorns de religions antigues serà una realitat tan patent que obligarà l’esquerra a canviar els seus esquemes rígids, per tornar a ajudar a aixecar els sectors de la població que esperen i desitgen una autèntica revolta, que demana en el seu interior una mística revolucionària, aportable pels diferents patrimonis religiosos de la humanitat.
La tradició racionalista, reforçada per la marxista i anarquista, amb components anticlericals i secularistes sovint legítims, raonables i fonamentats, han influït enormement en la manera de tractar el fet religiós per part de l´esquerra. El mateix concepte de secularització, que ha estat quasi hegemònic en l’anàlisi de la religió, està condicionat per aquesta visió. Més darrerament els estudiosos de la religió han elaborat nous conceptes que ajudin a investigar la complexitat i els profunds canvis actuals del camp religiós.
Les formes d´actuar de les esglésies (dretanització, crítiques poc raonables als pensaments humanistes, atrinxerament amb el poder, manipulació dels sentiments religiosos al servei dels seus interessos institucionals, experiències de persecució religiosa, nostàlgies d’un passat en què tenien poder econòmic, polític, cultural, ètic, simbòlic...) i en particular de certs sectors, fins i tot dirigents de la nostra església catòlica han ajudat i ajuden a reforçar aquesta concepció de la religió de la nostra esquerra.
Tot plegat té consequències a l’hora d’observar i actuar davant les classes de religió, les escoles de religiosos concertades, les manifestacions públiques de personatges i institucions religioses, el voluntariat i les organitzacions confessionals que atenen a poblacions marginals... Tota l’esquerra i també la societat moderna liberal té necessitat de distanciar-se d’un discurs religiós que el vol i el qualifica de reaccionari (vegi’s el tractament en molts mitjans de comunicació) i si convé se’l falsifica o se l’amputa perquè pugui ser percebut així. Per altra banda les esglésies i en concret la catòlica li costa molt adaptar-se a una societat laica, democràtica i plural, en la qual ja no “mana” i de la qual rep un cert procés de “marginalització”. Les queixes de caire integrista i nostàlgic de part de la nostra església i d’altres, no solament expressen aquesta inadaptació, sinó que reforcen encara més la visió secularista de molta part de l´esquerra, que vol anul·lar les presències públiques de les esglésies, ja que són interpretades com un retorn a la presència prepotent, de lideratge dominador anterior (amb el qual fins i tot poden competir).
Aquest es el “drama” que impedeix una anàlisi més pertinent i crítica no simplista del fet religiós per part de l´esquerra, que ajudi a veure’n també les seves dimensions alliberadores i fecundes socialment, amb els seus efectes polítics. (S´han deixat de banda els intents dels Comín, García Nieto i d’altres en la tradició comunista i alguns menys atrevits de la tradició socialista). I també s´impedeix així, una recol·locació pública nova, més humil, de les confessions religioses.
Caldrà cada cop més un coneixement més proper i positiu per part de l´esquerra del fet religiós, i del fet cristià, per tal de descobrir-ne les seves potencialitats engrescadores, de protesta, d’expressió utòpica, que donen sentit a la lluita pels més abandonats, tot incorporant-hi elements de perdó, d’autèntic afecte, per refonamentar la il·lusió per viure i per la felicitat de tothom.
La presència de l’islam, del desenvolupament del New Age, de la influència de les religions orientals i retorns de religions antigues serà una realitat tan patent que obligarà l’esquerra a canviar els seus esquemes rígids, per tornar a ajudar a aixecar els sectors de la població que esperen i desitgen una autèntica revolta, que demana en el seu interior una mística revolucionària, aportable pels diferents patrimonis religiosos de la humanitat.
Quim Cervera és capellà i sociòleg
Publicat l'abril de 2006
1 comentari:
Per a un cristiá la gent es dividiex entre els qui creuen en el pecat original i els qui no. Tots els qui fan oposició entre rics i oprimits, revolució i reacció, dreta i esquerra en la qüestió de la religió de Jesús, no son gent de Fe i no dónen més lliçó que les de polítics o filosofs, més bona o dolenta. No poden donar testimoni de Jesucrist Sacrificat i Redentor. Vosté, per més que capellà, sembla súbdit del principat d'aquest món.
Publica un comentari a l'entrada