Pere Casaldàliga

A començaments de març em va tocar la loteria sense jugar-hi. Una trucada de la Secretaria de Relacions Internacionals de la Generalitat de Catalunya m’oferia formar part del seguici del president Maragall, que anava a entregar el premi Catalunya al bisbe emèrit de la prelatura de Sâo Félix do Araguaia, Pere Casaldàliga, a la seu de la prelatura, de la qual n’ha estat titular fins l’any passat, al Mato Grosso brasiler. La trucada em va sorprendre, a hores d’ara encara no sé per què se’m va oferir, però vaig acceptar amb alegria. Podria viure ni que fos per poques hores l’experiència d’una església popular de base, caracteritzada per la senzillesa, l’obertura, la lluita i l’esperança. Poques hores: de fet no van arribar ni tan sols a les vint-i-quatre; de les altres, entre la nit del 8 de març i la tarda de l’11, vint-i-vuit hores les vam esmerçar en viatges -quatre hores amb avioneta- i la resta en les esperes aeroportuàries corresponents. Malgrat tot va valer la pena.

La prelatura de Sâo Félix té uns dos-cents mil quilòmetres quadrats i una població entorn dels cent cinquanta mil habitants, dels quals uns set mil resideixen avui a Sâo Félix, la capital. A part de tres grups indígenes -el més nombrós format per unes set-centes persones- la població procedeix de la immigració d’altres zones més pobres del propi Brasil. L’organització pastoral del territori està dividida en sis regions geogràfiques i són vuit els preveres i els bisbes -l’emèrit i l’actual, el bisbe Leonardo- inclosos, al servei de la comunitat, i dues religioses, pertanyents a les Germanetes de Jesús. Laics i laiques estan al front dels diversos nuclis que aplega la població i que mantenen la pastoral quotidiana.

L’afectuosa abraçada del bisbe Pere, tot just aterrats en un trosset de pista asfaltada, va significar el que foren aquelles hores, força ben aprofitades. L’acte d’entrega del premi es va celebrar en una sala àmplia i senzilla, fruit de la cooperació catalana. Hi eren tots i tots s’ho sentien seu. La naturalitat era la tònica: mares alletant les seves criatures -“crianças” en el suau i cantarí brasiler-, veïns del banc comentant els fets -el silenci empalagós que de vegades tenen els nostres actes comunitaris no hi era, però la remor era respectuosa-, aplaudiments i cares de felicitat. L’acte fou aconduït magistralment pel vicari general de la prelatura, que va crear l’ambient que feia feliç a tothom. En acabar l’acte tothom volia saludar-se i volien saludar-nos: érem la gent del “poble” del pare Pere. Es sentien feliços de tenir-nos allà. Fins i tot les pluges tropicals van unir-se a la festa: van parar perquè poguéssim aterrar, van tornar a parar perquè la gent pogués venir a la festa, va ploure abans d’anar a dormir i no ens van caldre ni les mosquiteres ni els aires condicionats. Sant Pere es va portar bé amb el seu “tocaio”.

L’endemà al matí vam començar la jornada amb el rés de laudes presidit pel bisbe Leonardo, perquè en Pere estava intervenint en el programa de l’Antoni Bassas i oferint una llarga entrevista a una de les cadenes televisives més importants del país -O Globo-. La pregària era a l’oratori del “palau episcopal”, a on tot té un símbol afegit. El racó més mimat és el dels màrtirs: Jesús crucificat, el company d’en Pere assassinat, i una capseta amb un trosset de l’alba ensangonada del bisbe Romero i un petit fragment del crani d’Ellacuría. Precisament per al juliol d’aquest any estan preparant la “romeria dels màrtirs”. És el memorial permanent de la lluita pel Regne. Mentre esperàvem que en Pere quedés lliure vaig poder tenir una llarga conversa amb el bisbe Leonardo, un franciscà doctor en filosofia, el sisè a qui van oferir la “mitra” i va acceptar tot compartint la vida en comú amb el bisbe Pere. Tot esperant el president de Catalunya i els companys per a tenir uns conversa de tots plegats, vaig agrair a Déu que la “nissaga episcopal” d’en Pere segueix en el bisbe Leonardo. Per això he parlat abans d’esperança: la visita a Sâo Félix m’ha fet viure i veure que l’Església fraternal, senzilla, pobra, lluitadora per la pau i la justícia és possible: des de fa trenta anys, i continua, al Mato Grosso brasiler hi ha una Església que és així. Els llatins deien: “del fet a la possibilitat val la il·lació”, si existeix vol dir que és possible. No hi ha vareta màgica, hi ha persones de carn i ossos que creuen en Ell i l’encarnen de manera propera i amable. ¿Qui s’hi apunta?

Joan Bada és capellà i professor d’història a la Universitat de Barcelona i a la Facultat de Teologia de Catalunya
Publicat l'abril de 2006