13 de març 2008

Els monestirs, llocs d'acolliment


Els monestirs més que uns murs que separen del món, són uns espais oberts, on tothom s’hi pot sentir esperat i acollit. Són “la casa de Déu”, diu sant Benet a la seva Regla! Per tant, són la casa de tothom. Un lloc on hom hi pot anar per a retrobar-s’hi ell mateix, amb Déu i amb els altres.
Els monjos i les monges que hi vivim ens sentim amfitrions, i tant! però també som conscients que l’hoste és algú que va a casa seva. Per això l’hem d’acollir no només com a algú “foraster” o estrany, com a “hoste”, sinó que és algú a qui l’evangeli i també sant Benet, diu que és el mateix Crist. D’aquí ve la crida a exercir l’acolliment amb la màxima cura: És Crist a qui els monjos rebem a casa en la persona, no només dels “germans en la fe”, sinó dels més inesperats i desconeguts, i a qui acollirem, escoltarem i servirem com deurien fer-ho a Betània la família de Llàtzer, Marta i Maria sempre que acollien a Jesús.
També ens agradaria que els hostes sentissin els monestirs com la seva “Betània”, tal com llegim en els evangelis que Jesús hi anava com a casa seva. Allí, hi era acollit i escoltat per Maria, asseguda als seus peus amb tota dedicació i servit amb amor quasi maternal per Marta.
Quan una persona arriba al monestir el primer que se li ofereix no és només l’abraçada de benvinguda, sinó que tot seguit se li dóna la clau de casa per entrar i sortir i se li ofereixen també els espais de la biblioteca, l’oratori, el jardí... on hi tindrà accés lliurement per a sentir-se a casa seva.
També un lloc important que ofereix el monestir és la cel·la com a lloc sagrat o espai de silenci. A mi m’agrada més parlar de cel·la que d’habitació, ja que la cel·la és un mot monàstic, encara que per molta gent pugui sonar a presó. La cel·la, és un lloc personal i íntim, designat predominantment per a cercar-hi Déu. Lloc sagrat, per això ha de ser un lloc deliberadament senzill. Lloc per a cercar-hi llum i pau, lloc per a ser-hi reconfortat; santuari personal; un lloc que ajuda a mantenir els nostres compromisos. Aquí es pot posar en ordre les coses.
Els monestirs no són, però, només un àmbit de silenci, aspecte molt important per als monjos que hi vivim, sinó encara més un lloc de paraula, ja que el veritable valor del silenci és la paraula que aquest engendra.
A vegades les persones vénen al monestir amb cert complex de ser poc o gens practicants i ho confessen. Llavors ens afanyem a dir-los allò que hauríem d’entendre per ser bons “practicants” tot referint-nos a les paraules de Jesús quan digué que els veritables practicants eren els que donaven pa, vestien els pobres, visitaven els presos, etc. I que era a ell mateix a qui ho feien. Un punt ben important de l’ensenyament de Jesús.
Acollir i escoltar és un afer que pertany també molt especialment als monjos. Qui sap si aquell hoste és un enviat per Déu per a dir-nos una paraula de part seva!
Déu ens parla a tots, ja que és propi de Déu comunicar-se i revelar-se, i els vehicles a través dels quals ho fa sovint són molt diversos: poden ser el silenci i poden ser la paraula. Potser serà a través d’un germà o una germana amb qui compartim conjuntament la recerca de la llum interior, o també pot ser des de l’àmbit de la natura que sovint envolta els monestirs, o pot ser des del ressò d’aquella lectura des d’on desitgem retrobar-nos, llegint i reflexionant, o des de l’oració personal o litúrgica...
Total, el monestir és un lloc recollit, sí, però també un lloc de diàleg. I sobretot un espai on tothom pot sentir-s’hi com a casa seva perquè es troba també a la “casa de Déu”.
Griselda Cos és monja del monestir de
Santa Maria de Puiggraciós
Publicat en el número 52

4 comentaris:

Pauper ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Redacció ha dit...

Amic "Pauper". He esborrat el comentari que ens has deixat i te n'explico els motius:
- no fa referència al "post" concret en què anava
- és insultant per a algunes persones
- no ve signat
De fet, la primera i la tercera condició no són imprescindibles,però no volem que aquest blog serveixi per insultar ningú. Me'n sento responsable. Mercè Solé

Pauper ha dit...

¿puedes decirme cuál era la parte insultante?

eloi ha dit...

Gràcies per re-publicar aquest article, va en la línia del que estic investigant sobre l'espai parroquial, la concreció espaial d'une srelacions, etc. Al post d'avui en parlo.
att