“Parlar per conviure” és el nom d’una experiència que s’ha fet a Viladecans des del Consell Municipal per a la Convivència i la Ciutadania, que ha decidit potenciar totes les activitats que utilitzen l’aprenentatge informal del català o del castellà com a fil conductor d’una convivència basada en el respecte i el coneixement mutus. I aquesta potenciació és tan senzilla com posar en contacte totes aquestes entitats, dotar-les d’espais on compartir recursos, pedagogies i experiències; coordinar campanyes de recerca de voluntariat, formar aquest voluntariat, etc. O sigui, poc pressupost, moltes ganes i força creativitat per part no només dels tècnics municipals, sinó sobretot de les persones que des d’associacions de veïns, clubs de jubilats, Càritas, Creu Roja... hi posen el coll.
He tingut la sort de prendre-hi part i puc dir que tots plegats ens ho hem passat d’allò més bé. El curs passat vam publicar un llibre de receptes de cuina fet entre tots, i ara continuem tenint entre mans projectes que ens il·lusionen. He de dir que el “Parlar per conviure” no reuneix cap de les condicions que avui enlluernen els grans tècnics, polítics i pensadors: no és gens innovador, ningú no se’n pot atribuir la paternitat (o maternitat), no demostra cap teoria sociològica, antropològica, política d’especial relleu o de moda. O sigui, difícilment guanyarà mai cap premi!
Però té altres qualitats: ja està “testat”, és a dir, fa anys que funciona, la gent que hi participa hi està il.lusionada. La seva modèstia no el fa objecte de grans ambicions polítiques, o sigui que s’hi pot treballar amb tranquil·litat perquè ningú no s’obssessiona per sortir a la foto. No requereix grans pressupostos i els tècnics en fan l’acompanyament, no el dirigeixen. De fet, és un exemple de participació a partir d’escoltar la gent, de valorar què està fent i de facilitar-los la feina. L’única novetat que hi ha aportat l’Ajuntament és el treball en xarxa. D’aquesta manera les entitats s’han potenciat mútuament. No sempre es pot fer això, però quan aquesta situació es dóna les conseqüències són sorprenents: entitats reforçades, més persones d’origen divers disposades a “parlar per conviure”, tècnics de diverses àrees municipals treballant plegats i amb ganes (i sense torturar-se amb les famoses “transversalitat”, “interdisciplinarietat” i “multiculturalitat”, posem per cas), i una bona predisposició general a la formació.
Quan s’aprofiten l’empenta, l’experiència i la qualitat d’entitats i persones que porten molts anys treballant, els resultats són bons, sempre i quan es vagi al ritme de la gent i no es vulguin resultats espectaculars d’un dia per un altre. És justament la feina lenta que permet trencar tòpics, crear cohesió social, practicar l’acollida mútua entre les persones. En fi, un plaer.
Mercè Solé és treballadora socialHe tingut la sort de prendre-hi part i puc dir que tots plegats ens ho hem passat d’allò més bé. El curs passat vam publicar un llibre de receptes de cuina fet entre tots, i ara continuem tenint entre mans projectes que ens il·lusionen. He de dir que el “Parlar per conviure” no reuneix cap de les condicions que avui enlluernen els grans tècnics, polítics i pensadors: no és gens innovador, ningú no se’n pot atribuir la paternitat (o maternitat), no demostra cap teoria sociològica, antropològica, política d’especial relleu o de moda. O sigui, difícilment guanyarà mai cap premi!
Però té altres qualitats: ja està “testat”, és a dir, fa anys que funciona, la gent que hi participa hi està il.lusionada. La seva modèstia no el fa objecte de grans ambicions polítiques, o sigui que s’hi pot treballar amb tranquil·litat perquè ningú no s’obssessiona per sortir a la foto. No requereix grans pressupostos i els tècnics en fan l’acompanyament, no el dirigeixen. De fet, és un exemple de participació a partir d’escoltar la gent, de valorar què està fent i de facilitar-los la feina. L’única novetat que hi ha aportat l’Ajuntament és el treball en xarxa. D’aquesta manera les entitats s’han potenciat mútuament. No sempre es pot fer això, però quan aquesta situació es dóna les conseqüències són sorprenents: entitats reforçades, més persones d’origen divers disposades a “parlar per conviure”, tècnics de diverses àrees municipals treballant plegats i amb ganes (i sense torturar-se amb les famoses “transversalitat”, “interdisciplinarietat” i “multiculturalitat”, posem per cas), i una bona predisposició general a la formació.
Quan s’aprofiten l’empenta, l’experiència i la qualitat d’entitats i persones que porten molts anys treballant, els resultats són bons, sempre i quan es vagi al ritme de la gent i no es vulguin resultats espectaculars d’un dia per un altre. És justament la feina lenta que permet trencar tòpics, crear cohesió social, practicar l’acollida mútua entre les persones. En fi, un plaer.
(Publicat el febrer de 2007)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada