Amb dos mesos de diferència acabem de recordar a Barcelona la desaparició d’aquests dos gegants del pensament i de l’esperit. Alfonso va morir el 23 de juliol de 1980 poc abans de complir 47 anys. Manolo el 27 d’agost de 1985, als 59 anys, a la sortida d’una sessió d’hemodiàlisi. Tots dos, educats en el “naconalcatolicisme” de la postguerra van desembocar aviat en el marxisme sense gaires dificultats, per rebuig al franquisme i voluntat en canviar les coses.Alfonso, enginyer però ràpidament convertit a la sociologia i la política, arriba al PSUC el 1974 després de passar geogràficament per Andalusia, espiritualment pels Germanets de Foucauld, professionalment per les editorials Estela i Laia i políticament pel Felipe (Frente de Liberación Popular, aquell grup revolucionari-no-confessional inicialment d’inspiració cristiana), per Bandera Roja, i per la Comissaria de Policia i la presó diverses vegades.
Manolo, filòsof i en funció d’això pensador polític. Fa estades sobretot a Alemanya i Itàlia i és l’introductor de la lògica matemàtica a Espanya. Serà reconegut com el filòsof amb més capacitat de l’època però el franquisme l’expulsa de la universitat i mai no serà rehabilitat. Haurà de viure de les traduccions de l’alemany, de l’anglès, del francès, de l’italià, del grec. Ingressa al PSUC al 1956 i ocupará càrrecs de direcció. De jove havia impulsat Laie. Més tard Materiales, Mientras Tanto i les més importants empreses editorials de l’època. Fou detingut múltiples vegades. El 1969, per discrepàncies amb la direcció, passa a ser un militant de base.
Alfonso, marxista i creient, era l’argument viu de la seva més important tesi: que poden haver-hi Cristianos en el partido y comunistas en la Iglesia, com deia el títol del seu conegut llibre. Alfonso era, sobretot, un místic. Manolo, marxista i convençudament ateu. L’escrupolosa recerca de la veritat a través del mètode científic i l’experiència de la marginació, en ell i en els altres, el portaren al descobriment de la profunditat de l’èsser humà. Fou també un altre místic. El recordo venint a fer classes d’alfabetització a l’Escola d’Adults de Can Serra. Tots dos van patir en els últims anys llargues i angoixoses malalties, però mai no deixaren d’escriure, de polemitzar, d’estar presents. Diria que una mena de força sobrehumana els impedia claudicar i una altissima qualitat moral els impulsava a la lluita.
Des de perspectives diferents però amb un objectiu intel.lectual comú, tots dos van col.laborar decisivament en l’elaboració d’un pensament i una política marxista més oberta, menys dogmàtica, més coherent i radical, més al servei dels pobres. Tots dos van haver de lluitar contra dos fronts: el de les anquilosades escolàstiques i polítiques catòlica i marxista, d’esquena al món i enquistades en les definicions, mútuament excomunicades des de feia més de cent anys. I contra l’altre extrem, el de la dissolució de les idees, la pèrdua de perfils, contra els “debats deliqüescents” (en frase de Comín), contra la tendència del postmodernisme en política que porta cap a l’immediatisme en l’acció, l’activisme sense nord, el tacticisme per obtenir quotes de poder.
La veritat és que tant des del món catòlic com des del món comunista hi havia ja molt de sembrat. El món catòlic encara respirava Concili i aggiornamento. El desbloqueig teològic, per sort, encara que sovint condemnat, havia vingut molt abans amb Congar, Chénu, de Lubac, Daniélou, Rahner, von Balthasar, Schillebeeckx, Metz, Hans Küng i el mateix Ratzinger. El desbloqueig filosòfic havia vingut de la mà de Walter Benjamin i sobretot de Mounier i del pensament llibertari, que entre nosaltres tingué tanta influència a través de l’editorial ZYX. Y el desbloqueig en la pastoral havia vingut per múltiples iniciatives. Per exemple la dels capellans obrers o dels moviments especialitzats de l’Acció Catòlica, especialment la JOC i la HOAC.
Igualment des del punt de vista marxista. Els noms de Togliatti, Gramsci, Bloch, Lucaks, Garaudy, Adam Shaff o tants d’altres van significar passar d’un marxisme mecanicista cap a un marxisme no-dogmàtic que s’alimenta de l’anàlisi de la realitat. Sacristán i Comín formaren part d’aquest corrent i van tenir la valentia d’impulsar entre nosaltres un debat que, per part catòlica hi figuraven noms com Aranguren, González Ruiz, González Faus, el pare Llanos, Díez Alegria, Alvarez Bolado, l’Instituto Fe y Secularidad, l’aparició de Cristians pel Socialisme, revistes com El Ciervo o Cuadernos para el Diálogo. I des del marxisme noms com Manolo Azcárate, Tuñón de Lara, Tierno Galván, Vázquez Montalbán, Jaime Pastor, González Casanova o el mateix Pasqual Maragall a l’època del FLP.
Entre Sacristán i Comín en algun moment el debat fou tens. Mai per raons filosòfiques (com la qüestió de la transcendència o la concepció que el marxisme tenia de la religió), en les quals sempre hi hagué coincidència, sinó per raons d’estratègia, d’oportunitat, exigint un debat que Sacristán considerava que no s’havia donat. Però per sobre de tot va haver-hi un profund respecte intel.lectual, una enorme mútua admiració per la respectiva lluita i honestedat personal i política. Vaig tenir la sort de poder-ne ser testimoni des dels dos costats.
Manolo, filòsof i en funció d’això pensador polític. Fa estades sobretot a Alemanya i Itàlia i és l’introductor de la lògica matemàtica a Espanya. Serà reconegut com el filòsof amb més capacitat de l’època però el franquisme l’expulsa de la universitat i mai no serà rehabilitat. Haurà de viure de les traduccions de l’alemany, de l’anglès, del francès, de l’italià, del grec. Ingressa al PSUC al 1956 i ocupará càrrecs de direcció. De jove havia impulsat Laie. Més tard Materiales, Mientras Tanto i les més importants empreses editorials de l’època. Fou detingut múltiples vegades. El 1969, per discrepàncies amb la direcció, passa a ser un militant de base.
Alfonso, marxista i creient, era l’argument viu de la seva més important tesi: que poden haver-hi Cristianos en el partido y comunistas en la Iglesia, com deia el títol del seu conegut llibre. Alfonso era, sobretot, un místic. Manolo, marxista i convençudament ateu. L’escrupolosa recerca de la veritat a través del mètode científic i l’experiència de la marginació, en ell i en els altres, el portaren al descobriment de la profunditat de l’èsser humà. Fou també un altre místic. El recordo venint a fer classes d’alfabetització a l’Escola d’Adults de Can Serra. Tots dos van patir en els últims anys llargues i angoixoses malalties, però mai no deixaren d’escriure, de polemitzar, d’estar presents. Diria que una mena de força sobrehumana els impedia claudicar i una altissima qualitat moral els impulsava a la lluita.
Des de perspectives diferents però amb un objectiu intel.lectual comú, tots dos van col.laborar decisivament en l’elaboració d’un pensament i una política marxista més oberta, menys dogmàtica, més coherent i radical, més al servei dels pobres. Tots dos van haver de lluitar contra dos fronts: el de les anquilosades escolàstiques i polítiques catòlica i marxista, d’esquena al món i enquistades en les definicions, mútuament excomunicades des de feia més de cent anys. I contra l’altre extrem, el de la dissolució de les idees, la pèrdua de perfils, contra els “debats deliqüescents” (en frase de Comín), contra la tendència del postmodernisme en política que porta cap a l’immediatisme en l’acció, l’activisme sense nord, el tacticisme per obtenir quotes de poder.
La veritat és que tant des del món catòlic com des del món comunista hi havia ja molt de sembrat. El món catòlic encara respirava Concili i aggiornamento. El desbloqueig teològic, per sort, encara que sovint condemnat, havia vingut molt abans amb Congar, Chénu, de Lubac, Daniélou, Rahner, von Balthasar, Schillebeeckx, Metz, Hans Küng i el mateix Ratzinger. El desbloqueig filosòfic havia vingut de la mà de Walter Benjamin i sobretot de Mounier i del pensament llibertari, que entre nosaltres tingué tanta influència a través de l’editorial ZYX. Y el desbloqueig en la pastoral havia vingut per múltiples iniciatives. Per exemple la dels capellans obrers o dels moviments especialitzats de l’Acció Catòlica, especialment la JOC i la HOAC.
Igualment des del punt de vista marxista. Els noms de Togliatti, Gramsci, Bloch, Lucaks, Garaudy, Adam Shaff o tants d’altres van significar passar d’un marxisme mecanicista cap a un marxisme no-dogmàtic que s’alimenta de l’anàlisi de la realitat. Sacristán i Comín formaren part d’aquest corrent i van tenir la valentia d’impulsar entre nosaltres un debat que, per part catòlica hi figuraven noms com Aranguren, González Ruiz, González Faus, el pare Llanos, Díez Alegria, Alvarez Bolado, l’Instituto Fe y Secularidad, l’aparició de Cristians pel Socialisme, revistes com El Ciervo o Cuadernos para el Diálogo. I des del marxisme noms com Manolo Azcárate, Tuñón de Lara, Tierno Galván, Vázquez Montalbán, Jaime Pastor, González Casanova o el mateix Pasqual Maragall a l’època del FLP.
Entre Sacristán i Comín en algun moment el debat fou tens. Mai per raons filosòfiques (com la qüestió de la transcendència o la concepció que el marxisme tenia de la religió), en les quals sempre hi hagué coincidència, sinó per raons d’estratègia, d’oportunitat, exigint un debat que Sacristán considerava que no s’havia donat. Però per sobre de tot va haver-hi un profund respecte intel.lectual, una enorme mútua admiració per la respectiva lluita i honestedat personal i política. Vaig tenir la sort de poder-ne ser testimoni des dels dos costats.
Jaume Botey és professor de la facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona
Publicat al desembre de 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada