La inesperada arribada del PSOE al govern el març del 2004, que donava via lliure a l’elaboració d’un estatut amb possibilitats d’aprovar-se a Madrid, trastocà les prioritats del govern català i condicionà plenament la seva agenda política. La coalició de partits dissenyada per a resistir des del govern tenia entre mans conduir a bon port un estatut ambiciós que donés solució definitiva al problema del finançament i de l’encaix de Catalunya a Espanya, una “segona transició” que s’havia de fer, aquesta vegada, en contra de la dreta espanyola i amb el consens de les forces catalanes.Superada la primera fase de treball parlamentari a Catalunya, amb una fotografia final d’unitat més que dubtosa, com s’ha comprovat després, s’inicià a Madrid la negociació política per a pactar l’estatut amb l’esquerra espanyola amatent al pacte. A Madrid s’ha comprovat la fràgil unitat de les forces catalanes i les dificultats per a superar els interessos particulars de cadascú, esvaint-se aviat el somni d’una Catalunya políticament unida entorn del projecte estatutari. El fet més greu d’aquest procés, però, no ha estat l’esberlament de les quatre forces que elaboraren el text al parlament català, sinó la mateixa desunió de les que sostenen el govern de la Generalitat. El desengany que aquest fet pugui produir en la ciutadania de Cataslunya espúriament il.lusionada pels partits i les institucions és la conseqüència lògica de dos aspectes correlacionats: la fragilitat del punt de partença del projecte en si mateix i la dimensió multilateral de la reforma estatutària, un procés crispat fins a l’infinit pel PP i diversos grups de comunicació i convertit en la clau de volta de les legislatures catalana i espanyola. La negociació de l’estatut ha estat el camp de batalla per a dilucidar qui exercirà l’hegemonia política a Catalunya i Espanya en els propers anys. A Catalunya, amb l’horitzó de poder disposar d’un nou estatut d’autonomia, és a dir, de més competències i suposadament més recursos per fer front als reptes que té plantejats el país en aquests moments: al cap i a la fi, aquest argument és el que ha legitimat els esforços que la classe política hi ha abocat. Només cal recordar el llarg període de plàcid domini electoral que el desplegament de l’estatut de 1980 atorgà a CiU. A Espanya, la manera en què es tanqui el debat estatutari significa la revalidació del govern socialista o bé el retorn del PP i la marxa enrere.
La solució donada per Rodríguez Zapatero ja s’ha vist quina és. Des del moment que el PSOE optà per allunyar-se d’una Esquerra Republicana sempre molesta i escollir el nacionalisme moderat d’Artur Mas com a soci preferent, senzillament perquè la imatge Zapatero-Mas és de millor digestió per a l’opinió pública ibèrica que la del mateix Zapatero amb Carod Rovira, el quadripartit que impulsava l’estatut amb una imatge apòcrifa d’unanimitat s’ha considerat mort i, de retruc, el mateix govern català que havia fet de la reforma estatutària el seu estendard. En aquests moments s’han iniciat les lluites fratricides dins del tripartit i hom pot tenir la sensació que, més enllà del manteniment de les respectives quotes de poder, a cap dels socis li interessa ja el projecte del Tinell que tant va engrescar a molts sectors de la societat. Si el senyor president del govern espanyol, ara que es pot sentir revigorit per la treva d’ETA i les expectatives del País Basc, no salva el tripartit fent un gest que permeti a ERC sumar-se al consens, o bé si la pròpia Esquerra no està per salvar-lo com a objectiu prioritari i acaba recomanant el sí en el referèndum, el govern catalanista i d’esquerres està pràcticamnent perdut. No em sembla aquest un tema menor, atès que no n’hi ha prou amb tenir un estatut millor sinó que també cal assegurar la seva aplicació des d’una perspectiva social, progressista i d’esquerres.
No entro a fons en el contingut de l’estatut perquè aquesta no és la qüestió més important del debat tal i com s’ha plantejat. El canvi històric presentat a la ciutadania el setembre de l’any passat tenia els següents punts neuràlgics: el reconeixement ple de la personalitat diferenciada de Catalunya; l’establiment d’un marc jurídic que “blindés” les competències transferides i evités la seva erosió per les diferents institucions de l’estat, és a dir, el que ha succeït de 1980 ençà; el control de la Generalitat sobre els impostos recaptats a Catalunya per evitar la sagnia econòmica a favor de les altres autonomies; i l’aprovació d’un potent títol dedicat als drets civils dels ciutadans catalans. Tot plegat, el canvi fou anunciat com un pas decisiu cap al federalisme -simètric o assimètric, tant se val- i cap a un nou model territorial de l’estat, una nova era que es veia factible amb la complicitat del president del govern espanyol.
Deixant de banda el debat sobre el terme nació (recordant, però, que aquesta no és una qüestió menor per a molts), és evident que el text aprovat pel Congrés el passat 30 de març es queda a mig camí de gairebé tot i que l’estat es resisteix a ser reformat des de Catalunya. Tindrem un estatut millor, amb més competències i més ben defensables i, si fem cas dels experts, amb alguns milers de milions d’euros més. Segur que es tracta d’un estatut que supera el de 1980, però no ens enganyem, no és l’estatut amb ambició de perdurar que va ser presentat al Parlament de Cata-lunya. No sé quant de temps passarà abans d’alçar-se veus que demanin una nova reforma. Segurament caldrà esperar a la seva aplicació i a l’evolució política i econòmica dels propers anys. Veurem de nou com totes les autonomies s’hi apunten, fins i tot els més recalcitrants, i com allò que té de diferent restarà dissolt en un nou “café para todos”. En definitiva, el conjunt d’Espanya acabarà beneficiant-se novament del que es pacta amb Catalunya, potser es tracta d’això. Tanmateix, què en farem de les il.lusions desfermades, de les campanes ingènuament llançades al vol i, sobretot, de la frustració i desinterès que tot plegat pot produir en la gent?
Josep Fernández Trabal és historiador.La solució donada per Rodríguez Zapatero ja s’ha vist quina és. Des del moment que el PSOE optà per allunyar-se d’una Esquerra Republicana sempre molesta i escollir el nacionalisme moderat d’Artur Mas com a soci preferent, senzillament perquè la imatge Zapatero-Mas és de millor digestió per a l’opinió pública ibèrica que la del mateix Zapatero amb Carod Rovira, el quadripartit que impulsava l’estatut amb una imatge apòcrifa d’unanimitat s’ha considerat mort i, de retruc, el mateix govern català que havia fet de la reforma estatutària el seu estendard. En aquests moments s’han iniciat les lluites fratricides dins del tripartit i hom pot tenir la sensació que, més enllà del manteniment de les respectives quotes de poder, a cap dels socis li interessa ja el projecte del Tinell que tant va engrescar a molts sectors de la societat. Si el senyor president del govern espanyol, ara que es pot sentir revigorit per la treva d’ETA i les expectatives del País Basc, no salva el tripartit fent un gest que permeti a ERC sumar-se al consens, o bé si la pròpia Esquerra no està per salvar-lo com a objectiu prioritari i acaba recomanant el sí en el referèndum, el govern catalanista i d’esquerres està pràcticamnent perdut. No em sembla aquest un tema menor, atès que no n’hi ha prou amb tenir un estatut millor sinó que també cal assegurar la seva aplicació des d’una perspectiva social, progressista i d’esquerres.
No entro a fons en el contingut de l’estatut perquè aquesta no és la qüestió més important del debat tal i com s’ha plantejat. El canvi històric presentat a la ciutadania el setembre de l’any passat tenia els següents punts neuràlgics: el reconeixement ple de la personalitat diferenciada de Catalunya; l’establiment d’un marc jurídic que “blindés” les competències transferides i evités la seva erosió per les diferents institucions de l’estat, és a dir, el que ha succeït de 1980 ençà; el control de la Generalitat sobre els impostos recaptats a Catalunya per evitar la sagnia econòmica a favor de les altres autonomies; i l’aprovació d’un potent títol dedicat als drets civils dels ciutadans catalans. Tot plegat, el canvi fou anunciat com un pas decisiu cap al federalisme -simètric o assimètric, tant se val- i cap a un nou model territorial de l’estat, una nova era que es veia factible amb la complicitat del president del govern espanyol.
Deixant de banda el debat sobre el terme nació (recordant, però, que aquesta no és una qüestió menor per a molts), és evident que el text aprovat pel Congrés el passat 30 de març es queda a mig camí de gairebé tot i que l’estat es resisteix a ser reformat des de Catalunya. Tindrem un estatut millor, amb més competències i més ben defensables i, si fem cas dels experts, amb alguns milers de milions d’euros més. Segur que es tracta d’un estatut que supera el de 1980, però no ens enganyem, no és l’estatut amb ambició de perdurar que va ser presentat al Parlament de Cata-lunya. No sé quant de temps passarà abans d’alçar-se veus que demanin una nova reforma. Segurament caldrà esperar a la seva aplicació i a l’evolució política i econòmica dels propers anys. Veurem de nou com totes les autonomies s’hi apunten, fins i tot els més recalcitrants, i com allò que té de diferent restarà dissolt en un nou “café para todos”. En definitiva, el conjunt d’Espanya acabarà beneficiant-se novament del que es pacta amb Catalunya, potser es tracta d’això. Tanmateix, què en farem de les il.lusions desfermades, de les campanes ingènuament llançades al vol i, sobretot, de la frustració i desinterès que tot plegat pot produir en la gent?
Article publicat l'abril del 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada