Alfonso C. Comín i Manolo Sacristán

Amb dos mesos de diferència acabem de recordar a Barcelona la desaparició d’aquests dos gegants del pensament i de l’esperit. Alfonso va morir el 23 de juliol de 1980 poc abans de complir 47 anys. Manolo el 27 d’agost de 1985, als 59 anys, a la sortida d’una sessió d’hemodiàlisi. Tots dos, educats en el “naconalcatolicisme” de la postguerra van desembocar aviat en el marxisme sense gaires dificultats, per rebuig al franquisme i voluntat en canviar les coses.

Alfonso, enginyer però ràpidament convertit a la sociologia i la política, arriba al PSUC el 1974 després de passar geogràficament per Andalusia, espiritualment pels Germanets de Foucauld, professionalment per les editorials Estela i Laia i políticament pel Felipe (Frente de Liberación Popular, aquell grup revolucionari-no-confessional inicialment d’inspiració cristiana), per Bandera Roja, i per la Comissaria de Policia i la presó diverses vegades.
Manolo, filòsof i en funció d’això pensador polític. Fa estades sobretot a Alemanya i Itàlia i és l’introductor de la lògica matemàtica a Espanya. Serà reconegut com el filòsof amb més capacitat de l’època però el franquisme l’expulsa de la universitat i mai no serà rehabilitat. Haurà de viure de les traduccions de l’alemany, de l’anglès, del francès, de l’italià, del grec. Ingressa al PSUC al 1956 i ocupará càrrecs de direcció. De jove havia impulsat Laie. Més tard Materiales, Mientras Tanto i les més importants empreses editorials de l’època. Fou detingut múltiples vegades. El 1969, per discrepàncies amb la direcció, passa a ser un militant de base.
Alfonso, marxista i creient, era l’argument viu de la seva més important tesi: que poden haver-hi Cristianos en el partido y comunistas en la Iglesia, com deia el títol del seu conegut llibre. Alfonso era, sobretot, un místic. Manolo, marxista i convençudament ateu. L’escrupolosa recerca de la veritat a través del mètode científic i l’experiència de la marginació, en ell i en els altres, el portaren al descobriment de la profunditat de l’èsser humà. Fou també un altre místic. El recordo venint a fer classes d’alfabetització a l’Escola d’Adults de Can Serra. Tots dos van patir en els últims anys llargues i angoixoses malalties, però mai no deixaren d’escriure, de polemitzar, d’estar presents. Diria que una mena de força sobrehumana els impedia claudicar i una altissima qualitat moral els impulsava a la lluita.
Des de perspectives diferents però amb un objectiu intel.lectual comú, tots dos van col.laborar decisivament en l’elaboració d’un pensament i una política marxista més oberta, menys dogmàtica, més coherent i radical, més al servei dels pobres. Tots dos van haver de lluitar contra dos fronts: el de les anquilosades escolàstiques i polítiques catòlica i marxista, d’esquena al món i enquistades en les definicions, mútuament excomunicades des de feia més de cent anys. I contra l’altre extrem, el de la dissolució de les idees, la pèrdua de perfils, contra els “debats deliqüescents” (en frase de Comín), contra la tendència del postmodernisme en política que porta cap a l’immediatisme en l’acció, l’activisme sense nord, el tacticisme per obtenir quotes de poder.
La veritat és que tant des del món catòlic com des del món comunista hi havia ja molt de sembrat. El món catòlic encara respirava Concili i aggiornamento. El desbloqueig teològic, per sort, encara que sovint condemnat, havia vingut molt abans amb Congar, Chénu, de Lubac, Daniélou, Rahner, von Balthasar, Schillebeeckx, Metz, Hans Küng i el mateix Ratzinger. El desbloqueig filosòfic havia vingut de la mà de Walter Benjamin i sobretot de Mounier i del pensament llibertari, que entre nosaltres tingué tanta influència a través de l’editorial ZYX. Y el desbloqueig en la pastoral havia vingut per múltiples iniciatives. Per exemple la dels capellans obrers o dels moviments especialitzats de l’Acció Catòlica, especialment la JOC i la HOAC.
Igualment des del punt de vista marxista. Els noms de Togliatti, Gramsci, Bloch, Lucaks, Garaudy, Adam Shaff o tants d’altres van significar passar d’un marxisme mecanicista cap a un marxisme no-dogmàtic que s’alimenta de l’anàlisi de la realitat. Sacristán i Comín formaren part d’aquest corrent i van tenir la valentia d’impulsar entre nosaltres un debat que, per part catòlica hi figuraven noms com Aranguren, González Ruiz, González Faus, el pare Llanos, Díez Alegria, Alvarez Bolado, l’Instituto Fe y Secularidad, l’aparició de Cristians pel Socialisme, revistes com El Ciervo o Cuadernos para el Diálogo. I des del marxisme noms com Manolo Azcárate, Tuñón de Lara, Tierno Galván, Vázquez Montalbán, Jaime Pastor, González Casanova o el mateix Pasqual Maragall a l’època del FLP.
Entre Sacristán i Comín en algun moment el debat fou tens. Mai per raons filosòfiques (com la qüestió de la transcendència o la concepció que el marxisme tenia de la religió), en les quals sempre hi hagué coincidència, sinó per raons d’estratègia, d’oportunitat, exigint un debat que Sacristán considerava que no s’havia donat. Però per sobre de tot va haver-hi un profund respecte intel.lectual, una enorme mútua admiració per la respectiva lluita i honestedat personal i política. Vaig tenir la sort de poder-ne ser testimoni des dels dos costats.

Jaume Botey és professor de la facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona
Publicat al desembre de 2006

Elena Catalán, treballadora social

Elena Catalán García va néixer a Barcelona el 7 de juny de 1965, filla de mare castellana, de Razbona de Humanes, Guadalajara, i de pare aragonès, d’Alloza, Terol. “Van venir a no passar gana, i un cop ja van aconseguir menjar, van tornar al poble del meu pare. De fet, el meu pare va anar perdent la vista, va haver de deixar la feina de mecànic, i van creure que en un poble petit seria més fàcil desenvolupar-se sense vista que en una ciutat com Barcelona”. Vivien a la Verneda, i l’Elena no es va animar a llançar-se a parlar en català fins que no va començar els estudis de Treball Social. “Va ser amb la gent del grup d’estudi que vam formar allà… Jo l’escrivia, però a la Verneda mai no m’havia calgut parlar-lo”. Després de Treball Social, el 1989 va començar a estudiar a l’Institut de Teologia. “Vaig anar a la facultat i vaig dir que volia estudiar Teologia, però poca, i em van dir que això que jo volia era l’Institut. I em va agradar molt”. I després va posar-se a estudiar Filosofia, que és la primera cosa que havia desitjat estudiar de jove. Ho va fer a través de la Universitat a Distància i ara ho ha acabat, després d’onze anys.
El 1988, després d’un temps fent diverses feines, va entrar a treballar a Càritas, i no se n’ha mogut. Actualment treballa a l’equip del Raval, que està ubicat en un pis antic que sembla que hagi de caure en qualsevol moment, sobretot després de les obres que van fer just al costat per construir-hi un hotel. I realment, li agrada molt la seva feina. El 1991 es va casar amb Joan Carles Alà, i té tres filles, Àgata, Àfrica i Laura, de 14, 11 i 8 anys. I el 1998 van decidir anar-se’n a viure a Canet de Mar, on està notablement integrada tant en la vida de la parròquia com en la del poble.

- Per què fas de treballadora social?
- Va ser fruit d’una sèrie de decisions que vaig prendre entre els 18 i 19 anys, en un any en què no vaig poder entrar a fer Filosofia a la universitat, que és el que jo volia. Em van suspendre pel català, i aquell any me’l vaig passar anant d’oient a diverses carreres i pensant en què faria.
La primera decisió va ser anar als jesuïtes del Clot, com a catequista i com a membre de l’agrupament escolta. Allà s’ajuntaven tot de gent jove els diumenges al vespre, i pregaven sobre una moqueta i s’explicaven les vivències de fe. I allò em va semblar magnífic. Jo fins llavors havia anat a missa els diumenges amb els meus pares, havia estat en un centre de l’Opus d’on em van fer fora perquè em ficava amb la seva manera de fer i sobretot amb la mania de separar nois i noies, havia estat també amb les operàries parroquials, amb les quals anàvem a residències d’avis a fer coses per entretenir-los i que a mi em feia sentir molt útil, que en aquella època em feia molta falta… També vaig participar en un viatge a Roma amb motiu del jubileu de 1983, que va ser molt emotiu… Però jo necessitava alguna cosa més de la meva edat, i allà ho vaig trobar.
Una altra decisió, també vinculada als jesuïtes, va ser entrar a les Comunitats de Vida Cristiana, on vaig estar fins que vam anar a viure a Canet. Jo era de les més joves del grup, i va ser una experiència molt maca, compartir la fe amb gent diversa, saber escoltar-se, saber entendre què sent l’altre… Jo necessito molt espai de reflexió, de vivència interior, i això m’ho va facilitar. Va ser a partir d’aquí que vaig fer per tres vegades els “exercicis espirituals en la vida ordinària”, i ara ho trobo a faltar. De fet, he quedat molt absorbida amb les nenes i els estudis de Filosofia, i ho hauré de recuperar.
I finalment, la tercera decisió: estudiar Treball Social. Jo estava perduda sobre què havia d’estudiar. I em vaig posar a rellegir coses que havia escrit, perquè jo en aquella època escrivia molt, i vaig trobar que anys enrere havia escrit en una pàgina “Assistent social”, i quina era la seva feina. I vaig pensar que allò era com la filosofia posada a la pràctica. I vaig decidir posar-m’hi, encara que a vegades, després, no he deixat de qüestionar-me si és gaire bo això de dedicar-me a apaivagar els que molesten a la societat, els que van bruts, els que no tenen papers… si no seria millor dedicar-me a mobilitzar-los… Però vaja, de fet no m’he penedit mai de la decisió de treballar en aquest camp.
El primer any d’estudis un dia vaig dir a classe que allò per a mi era com un estil de vida, i la professora em va dir que no s’havia de barrejar la professió amb la vida. I és veritat, però el fet és que jo sempre he volgut dedicar el meu treball a allò que és també la meva opció de vida. I ho he pogut fer, i a més les altres coses també m’han vingut de cara. I em sento en tot molt acompanyada per la gent amb qui camino cada dia, a la feina i en els altres llocs. I així experimento que Jesús camina amb mi.
- De la teva feina, què et satisfà més?
- La gent que atenc m’aporta moltíssimes coses. Cada vegada que atenc algú, per poder-ho fer he d’aconseguir que aquella persona em doni abans a mi: que em doni la seva confiança. Si no, jo no puc donar res, i aconseguir-ho és un repte. I aquesta connexió, a mi m’aporta molt.
Jo m’he dedicat molt, tant per tarannà com pels llocs on he estat, a gent sola, i a gent amb dificultats mentals. I aquesta mena de patiment m’interpel.la moltíssim: veure els problemes de desequilibri espiritual, el fet que no puguin tenir la confiança que cal tenir per viure… M’acosta molt a l’ésser humà.
De la gent gran també n’he après molt. Amb pocs recursos saben fer molt. És una generació que no hi tornarà a ser. Amb pocs diners, pocs mitjans i poc afecte, aconsegueixen molt. I les generacions que vénen després d’ells ja no tenen aquesta capacitat. Molts d’ells, a més, es creuen sense drets, i això et posa la pell de gallina. De fet, ells han estat un estímul per aconseguir moltes coses que no hi eren i que són de justícia.
- I què et fa patir més?
- No saber estar a l’alçada. No ser respectuosa amb l’altra persona. Pots fer mal a l’altre sense adonar-te’n. Per exemple, si reps algú i hi ha algú altre allà al davant, segons com sigui aquella persona que et ve, dirà que no necessita res i se n’anirà…
A nivell més concret, em fan patir els problemes df’habitatge, i els de salut mental que és indigència mental. El cas més dur amb la qüestió de l’habitatge és el dels immigrants que es troben que la major part del que guanyen se’ls en va en habitatge, i ells això no ho sabien quan van venir, i no poden destinar els diners a allò que havien previst. I em colpeja molt la gent que diu que té els fills al seu país i en situació precària.
També la situació de les dones maltractades. Veure com estan penjades de l’home que les maltracta, i com els costa reaccionar de la manera que a tu et sembla evident que haurien de reaccionar, però que no és el que elles senten. I les has d’acompanyar seguint el seu ritme…
- Amb tot el que veus en la teva feina, quines mancances socials et semblen més urgents de resoldre?
- La principal és donar una resposta més coherent al tema de l’habitatge. El preu de l’habitatge és immoral, i tema dels pisos de protecció oficial no està ben gestionat, perquè poden estar buits durant anys per complicades raons legals… Aquest tema és bàsic i caldria afrontar-lo molt seriosament.
Després, la situació de la gent sense papers. Aquesta gent fa moltes feines que no vol ningú, de manera que caldria regularitzar-los i que poguessin dur una vida decent. Els obliguen a una cursa d’obstacles impossible. Mai no saben si els detindran, si els expulsaran, han d’anar canviant d’habitatge per estalviar tres euros, i en conseqüència han d’anar canviant de metge, d’escola…
I després la gent gran, que no som capaços de donar una resposta a les seves necessitats reals. Abans hi havia residències per a vàlids i no vàlids, que es complementaven, i era possible que una persona gran estigués atesa quan encara tenia capacitat de fer coses. Però ara no, ara només n’hi ha per a no vàlids, que són llocs tristíssims. Caldria muntar per exemple pisos amb serveis comuns, residències de diversos tipus… I no es fan. No entenc com li costa tant a l’administració prendre’s això seriosament. És com una burla. I les necessitats aniran creixent.
- Canviem de tema, i parlem de la teva família. El teu marit no és creient. Com l’heu portat, l’educació cristiana de les vostres filles?
- Efectivament, el meu marit no és creient, i vam decidir que no les batejaríem si elles no ho demanaven, però que els faríem conèixer la fe cristiana, perquè no es pot decidir sense conèixer. I tot ha funcionat molt natural. Amb les meves filles, excepte el fet que totes tres han nascut per cesària, tot ha funcionat molt natural. Jo les vaig educar parlant de Jesús, i a alguna li vaig ensenyar a llegir amb una Bíblia infantil. No podien anar a dormir sense que els llegís un tros de la Bíblia… Quan va arribar a l’edat de la catequesi, jo vaig ser la seva catequista a la parròquia. I un dia la gran, a mitja reunió del grup, va dir que ella volia fer la comunió, però que com ho podria fer si no era batejada. Els altres del grup van quedar molt sorpresos que precisament la filla de la catequista no estigués batejada, i els vaig haver d’explicar el perquè. Llavors, a casa, ella va dir que es volia batejar i fer la comunió, i immediatament la mitjana diu: “I jo no? Jo també crec en Jesús!”. I ens va fer una llarga explicació de qui era Jesús… De manera que les vam batejar totes tres. I ara continuen fent catequesi.
- Com ha anat, la integració a Canet?
- Quan vam arribar, vam portar les filles a l’escola pública, i jo li vaig demanar al director si em podria ajudar a buscar algú per connectar cristianament. I ell, que no és creient, em va posar en contacte amb alguna gent, amb els quals vam crear un grup de pregària, amb el qual em sento molt acompanyada, tot i que enyoro una mica la Comunitat de Vida Cristiana que tenia a Barcelona.
I al cap d’un any de ser a Canet va venir un mossèn nou amb el qual vam poder engegar tot de coses: catequesis, formació… Va ser important el grup de formació i d’animació de la fe que vam formar, amb el qual vam convidar de tant en tant gent de fora per fer xerrades i activitats que van ser molt interessants i útils. Ara, però, ha canviat el mossèn i les coses no van tan bé.
I una altra cosa que vam decidir fer, aquest cop amb el meu marit, va ser un grup excursionista. A tots dos ens agrada anar a caminar, i amb una altra parella ho vam engegar. I se’ns hi va apuntar força gent, molts amb situacions una mica peculiars: gent separada, alguna dona maltractada, algú una mica tronat… Sortim un cop al mes, i cada mes ho prepara un dels membres del grup. És que si no ho muntaríem sempre nosaltres. Ja fa quatre o cinc anys que ho fem, i podem ser vint o vint-i-cinc persones a cada excursió. Va molt bé.
- Mirem al món. Què et fa patir més?
- El ritme de vida del nostre Primer Món. La manera com estem gastant, el que estem fent amb la natura… És un ritme amb poca cara i ulls, poc saludable, amb un grau de consumisme brutal, de menjar llençat contínuament, de passar calor al tren a l’hivern i fred a l’estiu pel volum de la calefacció i l’aire condicionat, i les cases amb una tele a cada habitació… I quan el pare es fa vell resulta que no hi ha espai per tenir-lo a casa. Això és el que més m’angoixa. El poc aprofitament dels recursos i l’apuntar poc al que és més important.
- I què et fa més il.lusió ?
- Veure créixer les meves filles i poder-les acompanyar: poder-les acompanyar fent els deures, o escoltar-les quan em fan una confidència…
També, l’acompanyar els nois i noies del grup de catequesi…
I també el meu equip de treball… he tingut la sort de tenir sempre equips de treball molt valuosos, que m’han donat moltíssim. Em fa molta il.lusió que hi hagi un bon ambient en el treball, perquè això et fa sentir més segur, i s’encomana a la resta de coses de la vida. I parlant de l’equip de treball, hi afegiria també, més en general, el tracte que he rebut a Càritas, i el que hi he après, i la formació que he pogut tenir…
Em fan il.lusió totes aquestes coses que formen la vida i que fan que viure valgui la pena.
Entrevista realitzada per Josep Lligadas i publicada al desembre de 2006

La vida monàstica i el diàleg interreligiós

Conscients que les diferents tradicions religioses no són sinó “les diferents maneres” com Déu s’ha revelat i comunicat al món al llarg de la història, els monjos i les monges a qui sant Benet ens defineix com a cercadors de Déu, arrelats en Jesucrist i en l’Església, sortim a l’encontre del Déu que viu també al cor de les altres religions. El diàleg interreligiós monàstic, el DIM, és un repte que vivim des dels encontres amb monjos i monges, predominantment budistes, però també amb persones que desitgin compartir el diàleg.El que fins ara caracteritza més la nostra activitat interreligiosa monàstica són els Intercanvis Espirituals Est-Oest, dels quals hem celebrat ja el 10è Intercanvi. Aquests encontres tenen lloc cada dos anys i consten d’estades d’un mes als monestirs cristians i budistes. Un any un grup de monjos cristians europeus va a un monestir budista del Japó i un altre any un grup de monjos budistes del Japó ve als monestirs cristians d’Europa. Aquest intercanvi es fa també al continent americà. Aquests encontres acaben amb un simposi de tres dies en quà s’avalua el que s’ha viscut. Les experiències que s‘intercanvien acostumen a ser ben impressionants. L’impacte que remarquen més els monjos budistes de la seva experiència als nostres monestirs cristians és l’acollida. Per exemple, un monjo de 31 anys deia: “El que més m’ha impressionat és l’esperit de l’hospitalitat. En el budisme japonès insistim en la meditació silenciosa, en la pràctica personal... però potser no treballem prou per la pau. Nosaltres donem les gràcies per donar-nos el testimoni del vostre compromís social i per la vostra tasca a favor de la pau.” Una altra experiència, aquesta més local i que forma part de la Xarxa del Centre UNESCO, és el “Grup Contemplatiu de Diàleg Interreligiós” constituït per persones de tradicions religioses diferents. Gosem definir-nos com a grup predominantment contemplatiu que, oberts a l’Esperit, cerquem compartir l’ànima del nostre viure. Les nostres trobades són de jornada completa, combinant la reflexió i l’amistat amb la pregària. Desitgem que pugui ser tan profundament amistós com espiritualment exigent, de relacions transparents i sinceres.Sabem que el diàleg serà realment profund en la mesura que es consolidi la nostra amistat. Objectiu i fonament del nostre diàleg- Ha estat Déu qui primer s’ha revelat i comunicat als homes amb un diàleg multisecular.- El pluralisme de les nostres religions és el do de l’Absolut a la Humanitat.- Dialoguem per a compartir l’aigua dels nostres pous que ens és comuna: l’aigua de Déu.- Junts ens posem a l’escolta de Déu per conèixer millor el seu Misteri. - Crear, des de les nostres diferències, confiança i amistat.- Mostrar que, des del diàleg i del respecte, el món pot viure pacíficament amb les seves diferències.L’experiència espiritual es diu, sobretot, des de la teologia del propi cor i des de l’amistat. Només podem compartir l’experiència profunda si hem fet dels altres els nostres amics, molt amics. Anar al diàleg interreligiós és un estímul en el nostre camí i cal anar-hi amb ganes de reflexionar sobre la fe “dels altres i de la pròpia”. Sempre és bo poder acabar els nostres encontres dient-nos mútuament: “Siguem cadascú millors en les pròpies tradicions religioses!”.

Griselda Cos

Publicat el febrer del 2006

Les esquerres davant el fet religiós

La forma d´afrontar el fet religiós és una assignatura pendent de l’esquerra. Molta part de l´esquerra està condicionada encara per la visió d´August Comte de la teoria dels tres estadis de la humanitat: primer estadi: teològic; segon: metafísic; tercer: sociològic, en el qual despareix la visió religiosa i filosòfica de la vida i del món. És una perspectiva europo-centrista i molt simplista, que decideix que la religió està present en una etapa infantil de la humanitat, i per tant si algú la segueix encara, o és un immadur, o és un malalt. La religió és percebuda com quelcom antiquat, reaccionari, conservador i malaltís.

L´anàlisi marxista, tot i que aporta una visió crítica molt encertada sobre les dimensions alienants i ideològiques (“tapadora” de les autèntiques opressions de les persones: “la religió són les flors que tapen les cadenes”), depèn molt encara d’aquesta concepció comtiana i cientista, que li impedeix reconèixer el fet religiós com un fet perdurable, inscrit en la condició humana i en la dels pobles. Per Marx la religió està destinada a desaparèixer, si no no serem veritables persones. Aquesta visió no està tan lluny de l´actitud de Jesucrist de posar de manifest la inhumanitat de l’instint humà de “sacralitzar” objectes, edificis, espais, temps i persones, per així poder dominar les poblacions en nom d’un Déu inexistent, però socialment molt eficaç per a la integració social i la socialització (“penjar” les normes socials de la “voluntat” divina inqüestionable).
La tradició racionalista, reforçada per la marxista i anarquista, amb components anticlericals i secularistes sovint legítims, raonables i fonamentats, han influït enormement en la manera de tractar el fet religiós per part de l´esquerra. El mateix concepte de secularització, que ha estat quasi hegemònic en l’anàlisi de la religió, està condicionat per aquesta visió. Més darrerament els estudiosos de la religió han elaborat nous conceptes que ajudin a investigar la complexitat i els profunds canvis actuals del camp religiós.
Les formes d´actuar de les esglésies (dretanització, crítiques poc raonables als pensaments humanistes, atrinxerament amb el poder, manipulació dels sentiments religiosos al servei dels seus interessos institucionals, experiències de persecució religiosa, nostàlgies d’un passat en què tenien poder econòmic, polític, cultural, ètic, simbòlic...) i en particular de certs sectors, fins i tot dirigents de la nostra església catòlica han ajudat i ajuden a reforçar aquesta concepció de la religió de la nostra esquerra.
Tot plegat té consequències a l’hora d’observar i actuar davant les classes de religió, les escoles de religiosos concertades, les manifestacions públiques de personatges i institucions religioses, el voluntariat i les organitzacions confessionals que atenen a poblacions marginals... Tota l’esquerra i també la societat moderna liberal té necessitat de distanciar-se d’un discurs religiós que el vol i el qualifica de reaccionari (vegi’s el tractament en molts mitjans de comunicació) i si convé se’l falsifica o se l’amputa perquè pugui ser percebut així. Per altra banda les esglésies i en concret la catòlica li costa molt adaptar-se a una societat laica, democràtica i plural, en la qual ja no “mana” i de la qual rep un cert procés de “marginalització”. Les queixes de caire integrista i nostàlgic de part de la nostra església i d’altres, no solament expressen aquesta inadaptació, sinó que reforcen encara més la visió secularista de molta part de l´esquerra, que vol anul·lar les presències públiques de les esglésies, ja que són interpretades com un retorn a la presència prepotent, de lideratge dominador anterior (amb el qual fins i tot poden competir).
Aquest es el “drama” que impedeix una anàlisi més pertinent i crítica no simplista del fet religiós per part de l´esquerra, que ajudi a veure’n també les seves dimensions alliberadores i fecundes socialment, amb els seus efectes polítics. (S´han deixat de banda els intents dels Comín, García Nieto i d’altres en la tradició comunista i alguns menys atrevits de la tradició socialista). I també s´impedeix així, una recol·locació pública nova, més humil, de les confessions religioses.
Caldrà cada cop més un coneixement més proper i positiu per part de l´esquerra del fet religiós, i del fet cristià, per tal de descobrir-ne les seves potencialitats engrescadores, de protesta, d’expressió utòpica, que donen sentit a la lluita pels més abandonats, tot incorporant-hi elements de perdó, d’autèntic afecte, per refonamentar la il·lusió per viure i per la felicitat de tothom.
La presència de l’islam, del desenvolupament del New Age, de la influència de les religions orientals i retorns de religions antigues serà una realitat tan patent que obligarà l’esquerra a canviar els seus esquemes rígids, per tornar a ajudar a aixecar els sectors de la població que esperen i desitgen una autèntica revolta, que demana en el seu interior una mística revolucionària, aportable pels diferents patrimonis religiosos de la humanitat.

Quim Cervera és capellà i sociòleg
Publicat l'abril de 2006

Pere Casaldàliga

A començaments de març em va tocar la loteria sense jugar-hi. Una trucada de la Secretaria de Relacions Internacionals de la Generalitat de Catalunya m’oferia formar part del seguici del president Maragall, que anava a entregar el premi Catalunya al bisbe emèrit de la prelatura de Sâo Félix do Araguaia, Pere Casaldàliga, a la seu de la prelatura, de la qual n’ha estat titular fins l’any passat, al Mato Grosso brasiler. La trucada em va sorprendre, a hores d’ara encara no sé per què se’m va oferir, però vaig acceptar amb alegria. Podria viure ni que fos per poques hores l’experiència d’una església popular de base, caracteritzada per la senzillesa, l’obertura, la lluita i l’esperança. Poques hores: de fet no van arribar ni tan sols a les vint-i-quatre; de les altres, entre la nit del 8 de març i la tarda de l’11, vint-i-vuit hores les vam esmerçar en viatges -quatre hores amb avioneta- i la resta en les esperes aeroportuàries corresponents. Malgrat tot va valer la pena.

La prelatura de Sâo Félix té uns dos-cents mil quilòmetres quadrats i una població entorn dels cent cinquanta mil habitants, dels quals uns set mil resideixen avui a Sâo Félix, la capital. A part de tres grups indígenes -el més nombrós format per unes set-centes persones- la població procedeix de la immigració d’altres zones més pobres del propi Brasil. L’organització pastoral del territori està dividida en sis regions geogràfiques i són vuit els preveres i els bisbes -l’emèrit i l’actual, el bisbe Leonardo- inclosos, al servei de la comunitat, i dues religioses, pertanyents a les Germanetes de Jesús. Laics i laiques estan al front dels diversos nuclis que aplega la població i que mantenen la pastoral quotidiana.

L’afectuosa abraçada del bisbe Pere, tot just aterrats en un trosset de pista asfaltada, va significar el que foren aquelles hores, força ben aprofitades. L’acte d’entrega del premi es va celebrar en una sala àmplia i senzilla, fruit de la cooperació catalana. Hi eren tots i tots s’ho sentien seu. La naturalitat era la tònica: mares alletant les seves criatures -“crianças” en el suau i cantarí brasiler-, veïns del banc comentant els fets -el silenci empalagós que de vegades tenen els nostres actes comunitaris no hi era, però la remor era respectuosa-, aplaudiments i cares de felicitat. L’acte fou aconduït magistralment pel vicari general de la prelatura, que va crear l’ambient que feia feliç a tothom. En acabar l’acte tothom volia saludar-se i volien saludar-nos: érem la gent del “poble” del pare Pere. Es sentien feliços de tenir-nos allà. Fins i tot les pluges tropicals van unir-se a la festa: van parar perquè poguéssim aterrar, van tornar a parar perquè la gent pogués venir a la festa, va ploure abans d’anar a dormir i no ens van caldre ni les mosquiteres ni els aires condicionats. Sant Pere es va portar bé amb el seu “tocaio”.

L’endemà al matí vam començar la jornada amb el rés de laudes presidit pel bisbe Leonardo, perquè en Pere estava intervenint en el programa de l’Antoni Bassas i oferint una llarga entrevista a una de les cadenes televisives més importants del país -O Globo-. La pregària era a l’oratori del “palau episcopal”, a on tot té un símbol afegit. El racó més mimat és el dels màrtirs: Jesús crucificat, el company d’en Pere assassinat, i una capseta amb un trosset de l’alba ensangonada del bisbe Romero i un petit fragment del crani d’Ellacuría. Precisament per al juliol d’aquest any estan preparant la “romeria dels màrtirs”. És el memorial permanent de la lluita pel Regne. Mentre esperàvem que en Pere quedés lliure vaig poder tenir una llarga conversa amb el bisbe Leonardo, un franciscà doctor en filosofia, el sisè a qui van oferir la “mitra” i va acceptar tot compartint la vida en comú amb el bisbe Pere. Tot esperant el president de Catalunya i els companys per a tenir uns conversa de tots plegats, vaig agrair a Déu que la “nissaga episcopal” d’en Pere segueix en el bisbe Leonardo. Per això he parlat abans d’esperança: la visita a Sâo Félix m’ha fet viure i veure que l’Església fraternal, senzilla, pobra, lluitadora per la pau i la justícia és possible: des de fa trenta anys, i continua, al Mato Grosso brasiler hi ha una Església que és així. Els llatins deien: “del fet a la possibilitat val la il·lació”, si existeix vol dir que és possible. No hi ha vareta màgica, hi ha persones de carn i ossos que creuen en Ell i l’encarnen de manera propera i amable. ¿Qui s’hi apunta?

Joan Bada és capellà i professor d’història a la Universitat de Barcelona i a la Facultat de Teologia de Catalunya
Publicat l'abril de 2006

Sobre l'Estatut de 2006, una perspectiva

La inesperada arribada del PSOE al govern el març del 2004, que donava via lliure a l’elaboració d’un estatut amb possibilitats d’aprovar-se a Madrid, trastocà les prioritats del govern català i condicionà plenament la seva agenda política. La coalició de partits dissenyada per a resistir des del govern tenia entre mans conduir a bon port un estatut ambiciós que donés solució definitiva al problema del finançament i de l’encaix de Catalunya a Espanya, una “segona transició” que s’havia de fer, aquesta vegada, en contra de la dreta espanyola i amb el consens de les forces catalanes.

Superada la primera fase de treball parlamentari a Catalunya, amb una fotografia final d’unitat més que dubtosa, com s’ha comprovat després, s’inicià a Madrid la negociació política per a pactar l’estatut amb l’esquerra espanyola amatent al pacte. A Madrid s’ha comprovat la fràgil unitat de les forces catalanes i les dificultats per a superar els interessos particulars de cadascú, esvaint-se aviat el somni d’una Catalunya políticament unida entorn del projecte estatutari. El fet més greu d’aquest procés, però, no ha estat l’esberlament de les quatre forces que elaboraren el text al parlament català, sinó la mateixa desunió de les que sostenen el govern de la Generalitat. El desengany que aquest fet pugui produir en la ciutadania de Cataslunya espúriament il.lusionada pels partits i les institucions és la conseqüència lògica de dos aspectes correlacionats: la fragilitat del punt de partença del projecte en si mateix i la dimensió multilateral de la reforma estatutària, un procés crispat fins a l’infinit pel PP i diversos grups de comunicació i convertit en la clau de volta de les legislatures catalana i espanyola. La negociació de l’estatut ha estat el camp de batalla per a dilucidar qui exercirà l’hegemonia política a Catalunya i Espanya en els propers anys. A Catalunya, amb l’horitzó de poder disposar d’un nou estatut d’autonomia, és a dir, de més competències i suposadament més recursos per fer front als reptes que té plantejats el país en aquests moments: al cap i a la fi, aquest argument és el que ha legitimat els esforços que la classe política hi ha abocat. Només cal recordar el llarg període de plàcid domini electoral que el desplegament de l’estatut de 1980 atorgà a CiU. A Espanya, la manera en què es tanqui el debat estatutari significa la revalidació del govern socialista o bé el retorn del PP i la marxa enrere.
La solució donada per Rodríguez Zapatero ja s’ha vist quina és. Des del moment que el PSOE optà per allunyar-se d’una Esquerra Republicana sempre molesta i escollir el nacionalisme moderat d’Artur Mas com a soci preferent, senzillament perquè la imatge Zapatero-Mas és de millor digestió per a l’opinió pública ibèrica que la del mateix Zapatero amb Carod Rovira, el quadripartit que impulsava l’estatut amb una imatge apòcrifa d’unanimitat s’ha considerat mort i, de retruc, el mateix govern català que havia fet de la reforma estatutària el seu estendard. En aquests moments s’han iniciat les lluites fratricides dins del tripartit i hom pot tenir la sensació que, més enllà del manteniment de les respectives quotes de poder, a cap dels socis li interessa ja el projecte del Tinell que tant va engrescar a molts sectors de la societat. Si el senyor president del govern espanyol, ara que es pot sentir revigorit per la treva d’ETA i les expectatives del País Basc, no salva el tripartit fent un gest que permeti a ERC sumar-se al consens, o bé si la pròpia Esquerra no està per salvar-lo com a objectiu prioritari i acaba recomanant el sí en el referèndum, el govern catalanista i d’esquerres està pràcticamnent perdut. No em sembla aquest un tema menor, atès que no n’hi ha prou amb tenir un estatut millor sinó que també cal assegurar la seva aplicació des d’una perspectiva social, progressista i d’esquerres.
No entro a fons en el contingut de l’estatut perquè aquesta no és la qüestió més important del debat tal i com s’ha plantejat. El canvi històric presentat a la ciutadania el setembre de l’any passat tenia els següents punts neuràlgics: el reconeixement ple de la personalitat diferenciada de Catalunya; l’establiment d’un marc jurídic que “blindés” les competències transferides i evités la seva erosió per les diferents institucions de l’estat, és a dir, el que ha succeït de 1980 ençà; el control de la Generalitat sobre els impostos recaptats a Catalunya per evitar la sagnia econòmica a favor de les altres autonomies; i l’aprovació d’un potent títol dedicat als drets civils dels ciutadans catalans. Tot plegat, el canvi fou anunciat com un pas decisiu cap al federalisme -simètric o assimètric, tant se val- i cap a un nou model territorial de l’estat, una nova era que es veia factible amb la complicitat del president del govern espanyol.
Deixant de banda el debat sobre el terme nació (recordant, però, que aquesta no és una qüestió menor per a molts), és evident que el text aprovat pel Congrés el passat 30 de març es queda a mig camí de gairebé tot i que l’estat es resisteix a ser reformat des de Catalunya. Tindrem un estatut millor, amb més competències i més ben defensables i, si fem cas dels experts, amb alguns milers de milions d’euros més. Segur que es tracta d’un estatut que supera el de 1980, però no ens enganyem, no és l’estatut amb ambició de perdurar que va ser presentat al Parlament de Cata-lunya. No sé quant de temps passarà abans d’alçar-se veus que demanin una nova reforma. Segurament caldrà esperar a la seva aplicació i a l’evolució política i econòmica dels propers anys. Veurem de nou com totes les autonomies s’hi apunten, fins i tot els més recalcitrants, i com allò que té de diferent restarà dissolt en un nou “café para todos”. En definitiva, el conjunt d’Espanya acabarà beneficiant-se novament del que es pacta amb Catalunya, potser es tracta d’això. Tanmateix, què en farem de les il.lusions desfermades, de les campanes ingènuament llançades al vol i, sobretot, de la frustració i desinterès que tot plegat pot produir en la gent?

Josep Fernández Trabal és historiador.
Article publicat l'abril del 2006

Els drets fan deures

1. El 2007 entrarem en un nou cicle electoral: municipals, abans o després autonòmiques, i finalment les generals. I com sempre, hi haurà un tema que serà la ventafocs del debat electoral: les polítiques socials. Sí que és de preveure, especialment en les eleccions municipals, que aquest tema aparegui de forma col·lateral vinculat a dues qüestions polèmiques: bé al voltant de la immigració o bé al voltant del civisme. La immigració per discutir quin volum podem assumir i quin no per assegurar el nostre actual nivell de benestar. O el civisme per calibrar quin nivell de mà dura és necessària per fer desaparèixer de l’espai públic els col·lectius que “embruten” el poble o la ciutat. Però en cap d’aquest àmbits s’arribarà de veritat al moll de l’os del problema: els drets i els deures del ciutadans. Els drets i deures dels immigrants o els drets socials de qualsevol ciutadà quedaran fora del debat polític.

Per què és per a mi un aspecte clau parlar de drets i deures? Perquè és l’única manera de que ens sentim responsables els uns dels altres. Alhora, aquest debat seria molt més constructiu que l’actual nivell de destrucció en què es basa bona part del soroll polític.
Per exemple, potser veuríem les coses d’una altra manera si afrontéssim els reptes de la immigració a partir de drets polítics com el dret d’associació i de la participació ciutadana, o dels drets socials com el dret a la salut, a l’educació o a la llibertat religiosa. Perquè només quan tinguem clar com serem capaços de garantir aquests drets als immigrants, podrem començar a parlar de quins deures els podem exigir. Certament que el nostre ordenament jurídic preveu aquests drets, però no està prou clar com els garanteix. Té sentit, per exemple, que amb una població immigrant que supera el deu per cent s’exclogui aquest col·lectiu del dret a vot? Caldria ja plantejar-se seriosament com s’afronta aquesta exclusió d’un dret fonamental en la participació política almenys en la gestió del que és més proper, és a dir, en les eleccions municipals. Quan un grup no té res a dir sobre quins han de ser els representants serà molt difícil que els reconeguin com els seus governants i, per tant, que sentin la necessitat de respondre a les seves exigències.
També caldria veure com es pot parlar de deures quan hi ha drets que la democràcia no ha fet efectius. El més dramàtic és l’accés a l’habitatge. Ens havien dit que l’habitatge era un dret. En canvi avui veiem com s’agreuja un desequilibri insostenible entre els sous i les pensions amb el cost dels pisos i dels lloguers. I ens diuen que no s’hi pot fer res perquè qui mana és el mercat.
Igualment ens desagraden les mobilitzacions que s’organitzen quan els veïns se senten molestos perquè en els seus barri s’ha d’assumir un servei que no és ben rebut. S’ha vist ben clar en les manifestacions contra la narcosala de la Vall d’Hebron. També aquest casos s’haurien pogut afrontar de manera diferent si estigués més clar el dret a rebre assistència dels qui s’han enfonsat en el món de la droga. Si hi hagués prou mitjans perquè els drogoaddictes tinguessin assegurat l’accés a la seva rehabilitació en qualsevol punt de la ciutat, segurament hauríem evitat aquest conflicte.
Són alguns exemples de com la manca de possibilitats d’exercir els drets reconeguts teòricament dificulten que després tothom assumeixi els seus deures. No és bo que hi hagi qui no pugui gaudir dels seus drets. Però és que a més aquestes situacions provoquen que sigui més difícil que tothom assumeixi els seus deures. Així, només quan fem efectiu l’exercici d’un dret d’un col·lectiu o d’una persona, fem possible que tots puguem gaudir dels nostres drets. Els drets creen deures, però els deures també garanteixen els nostres drets. Sé que no és fàcil, però posar aquest tema en el centre del debat serà la única manera de sortir-se’n.

Pilar Malla és Síndica de Greuges de Barcelona
(Publicat l'abril del 2006)

Farà dos anys de la mort de la Cristina Kaufmann

I perquè va morir just un divendres sant, reproduïm l'homilia que va fer l'Agustí Borrell el dia del seu enterrament.

«Per què busqueu entre els morts aquell qui viu» (Lc 24,5). Aquesta és la pregunta sorprenent i encoratjadora que ressona enmig nostre en aquests dies de Pasqua; l’anunci extraordinari que canvia la història de la humanitat: «No és aquí, ha ressuscitat». “El Messies havia de patir i havia de ressuscitar el tercer dia”, sentíem avui en l’evangeli (Lc 24,46).Estem en ple ambient de resurrecció, de vida nova.
La germana Cristina ha celebrat de la millor manera possible el Misteri Pasqual de Jesucrist. S’hi ha identificat de tal manera en aquests dies sants del 2006 que l’ha reproduït dia per dia. El Dijous celebrava, ja amb les forces justes, la Cena, el Sopar de comiat de Jesús, aquell Sopar que és d’absència i de presència permanent, i aleshores iniciava ella també el recorregut cap a la vida plena. Vivia el seu Getsemaní personal, conscient que la mort se li acostava. En un ambient de pregària intensa i profunda, plena de tristor, però també de serenor i d’abandó a la voluntat del Pare, es preparava per el pas definitiu. El Divendres es va associar al sofriment de Jesús, el va experimentar i el va assumir personalment. I en aquest dia de Pasqua, en el qual encara ens trobem, aquest dia que dura tota una setmana, ella també ha ressuscitat per participar ja plenament en la vida del Crist Ressuscitat.
En plena joventut, en temps de recerca, va viatjar des de Suïssa, des de la seva Baden natal, fins al nostre país. Va trobar-se amb una dona extraordinària, que la va captivar, la va seduir, Teresa de Jesús, i la prengué per mestra i model. Va trobar una casa i una comunitat, aquesta, de les carmelites descalces de Mataró, i decidí quedar-s’hi. Havia trobat el que desitjava, sentia en el seu cor la resposta a la seva recerca. Des d’aleshores, una vida d’apassionament pel Crist, per l’Església, per la humanitat.
Havia trobat el que cercava, però ella no era una dona que es conformés amb allò que li donaven fet. Per això ben aviat, amb lucidesa, amb intel·ligència, amb serenitat, va començar a qüestionar tantes coses que semblaven permanents, inamovibles, però que ja no tenien sentit. Ella buscà sempre la veritat, l’autenticitat, la sinceritat, en totes les coses. Va començar la seva vida teresiana en un moment molt concret de la història de l’Església, va ser un gran do i també una gran dificultat que l’inici del seu camí coincidís amb el de la celebració del Concili Vaticà II i, per tant, amb l’inici de la gran renovació empresa aleshores amb il·lusió i entusiasme per tota l’Església. La Gna. Cristina es va creure de debò aquest missatge de renovació profunda, d’un retorn a l’autenticitat plena de l’Evangeli, d’un desfer-se de tantes càrregues com el temps havia anat posant sobre l’Església, i ha treballat des del seu lloc tota la vida per una veritable vivència cristiana, per una autèntica renovació, de l’Església, de la Comunitat, de la vida teresiana. Ella ho ha viscut de manera ferma, forta, decidida, en aquesta comunitat que tant estimava. Per aquest desig, ella s’ha trobat moltes vegades al davant de tothom sense buscar-ho, sense cap afany de protagonisme; sinó moguda per la seva coherència personal, pel seu fort sentit eclesial, i, sobretot, moguda per la seva fidelitat a Crist. Sort en tenim de persones com ella que amb el risc d’equivocar-se, però amb la valentia, amb la gosadia de buscar nous camins, renoven la nostra vida i ens marquen la ruta perquè altres puguem seguir-la! Ella ho ha fet en molts aspectes, i ho ha fet fins el final. Fins i tot quan al seu voltant tantes persones semblaven haver perdut les forces, o la convicció per viure l’Evangeli, la fe cristiana i el carisma teresià, avui, amb formes actuals, no amb la rutina encarcarada dels anacronismes, ella actuava moguda per la necessitat de testimoniar una Presència.
La germana Cristina era d’aquelles persones que saben on van i no s’aturen. Que superen amb fermesa i amb constància els obstacles i les incomprensions. Com les dones de l’evangeli que fan l’experiència del Ressuscitat i han de portar l’anunci als deixebles esporuguits i desanimats; com Teresa de Jesús, que, al segle XVI, va fer l’experiència forta de l’amor diví i el va d’haver de testimoniar a una Església, aleshores encarcarada i adormida, també la germana Cristina actuava moguda per l’experiència del Misteri. Aquest Misteri de Déu que l’encisava, que l’atreia; aquest Misteri de Déu en el qual intentava submergir-se.
Com en tantes coses, també a l’hora d’anar-se’n, ens ha sorprès per la seva rapidesa. Ningú no hauria dit que fos ja el moment adequat. En temps on ens fan tanta falta mestres espirituals, guies i testimonis de vida interior, ella era un punt de referència per a moltes persones. Amb el seu mestratge i amb el seu exemple continuava al costat de la seva estimada comunitat de Mataró, d’altres comunitats carmelitanes, i de tantes i tantes persones i grups cristians i no cristians. Quanta gent trobava en ella consol, ajuda, orientació, encoratjament, exemple. Semblava que la necessitàvem més que mai. Però ella, cada vegada més, sentia amb tota la força el desig, la necessitat, d’experimentar, de sentir la música callada, de viure en la soledad sonora. Malgrat que a tot arreu l’esperaven i volien sentir la seva paraula, ella buscava més i més aquesta solitud per viure a fons l’enamorament, la relació amb el Crist estimat. Per això quan ha sentit la crida, quan ha vist l‘oportunitat d’entrar en la plenitud de l’abraçada d’amor del Crist, l’ha agafada al vol, l’ha aprofitada i s’ha n’anat amb Ell. Segurament perquè li ressonaven en el seu cor paraules com les de l’Estimada en el Càntic Espiritual de sant Joan de la Creu:
Apaga mis enojos,
pues que ninguno
basta a deshacellos;
y véante mis ojos,
pues eres lumbre dellos,
y sólo para ti quiero tenellos.

Sí, ara ja els seus ulls només són per al Crist, només veuen el Crist, ella contempla ja per sempre la Bellesa incomparable.
A nosaltres ens queda... Ens queden moltes coses, ens queda el seu record, ens queda el seu exemple de vida, ens queden els seus escrits; ens queda, sobre tot, el testimoniatge que ella ens deixa de l’amor de Déu. Ella en els últims temps, en els últims dies de la seva vida més que mai, sabia que només conta una cosa: Déu és Amor. I per això ella se n’ha volgut anar a fruir plenament d’aquest amor de Déu, i ens diu a nosaltres que no hem de buscar altra cosa, que no ens hem de preocupar de res més. Déu ens estima, i ens crida a respondre al seu amor, a viure en Ell en una comunió que comença ja ara i que arribarà a la seva plenitud el dia que nosaltres també ens associem al Misteri Pasqual de Crist de manera plena.
No, no busquem entre els morts Aquell qui viu. No hi busquem tampoc ningú dels qui han cregut en Ell. No hi busquem la germana Cristina, ara és amb el Crist Ressuscitat, i amb Crist ella és present, continua present entre nosaltres, anunciant-nos, com ho van fer les dones al deixebles, que el Crist és viu, que ha ressuscitat i vol omplir-nos del seu amor per sempre.

Els monestirs, llocs d'acolliment

Els monestirs més que uns murs que separen del món, són uns espais oberts, on tothom s’hi pot sentir esperat i acollit. Són “la casa de Déu”, diu sant Benet a la seva Regla! Per tant, són la casa de tothom. Un lloc on hom hi pot anar per a retrobar-s’hi ell mateix, amb Déu i amb els altres.
Els monjos i les monges que hi vivim ens sentim amfitrions, i tant! però també som conscients que l’hoste és algú que va a casa seva. Per això l’hem d’acollir no només com a algú “foraster” o estrany, com a “hoste”, sinó que és algú a qui l’evangeli i també sant Benet, diu que és el mateix Crist. D’aquí ve la crida a exercir l’acolliment amb la màxima cura: És Crist a qui els monjos rebem a casa en la persona, no només dels “germans en la fe”, sinó dels més inesperats i desconeguts, i a qui acollirem, escoltarem i servirem com deurien fer-ho a Betània la família de Llàtzer, Marta i Maria sempre que acollien a Jesús.
També ens agradaria que els hostes sentissin els monestirs com la seva “Betània”, tal com llegim en els evangelis que Jesús hi anava com a casa seva. Allí, hi era acollit i escoltat per Maria, asseguda als seus peus amb tota dedicació i servit amb amor quasi maternal per Marta.
Quan una persona arriba al monestir el primer que se li ofereix no és només l’abraçada de benvinguda, sinó que tot seguit se li dóna la clau de casa per entrar i sortir i se li ofereixen també els espais de la biblioteca, l’oratori, el jardí... on hi tindrà accés lliurement per a sentir-se a casa seva.
També un lloc important que ofereix el monestir és la cel·la com a lloc sagrat o espai de silenci. A mi m’agrada més parlar de cel·la que d’habitació, ja que la cel·la és un mot monàstic, encara que per molta gent pugui sonar a presó. La cel·la, és un lloc personal i íntim, designat predominantment per a cercar-hi Déu. Lloc sagrat, per això ha de ser un lloc deliberadament senzill. Lloc per a cercar-hi llum i pau, lloc per a ser-hi reconfortat; santuari personal; un lloc que ajuda a mantenir els nostres compromisos. Aquí es pot posar en ordre les coses.
Els monestirs no són, però, només un àmbit de silenci, aspecte molt important per als monjos que hi vivim, sinó encara més un lloc de paraula, ja que el veritable valor del silenci és la paraula que aquest engendra.
A vegades les persones vénen al monestir amb cert complex de ser poc o gens practicants i ho confessen. Llavors ens afanyem a dir-los allò que hauríem d’entendre per ser bons “practicants” tot referint-nos a les paraules de Jesús quan digué que els veritables practicants eren els que donaven pa, vestien els pobres, visitaven els presos, etc. I que era a ell mateix a qui ho feien. Un punt ben important de l’ensenyament de Jesús.
Acollir i escoltar és un afer que pertany també molt especialment als monjos. Qui sap si aquell hoste és un enviat per Déu per a dir-nos una paraula de part seva!
Déu ens parla a tots, ja que és propi de Déu comunicar-se i revelar-se, i els vehicles a través dels quals ho fa sovint són molt diversos: poden ser el silenci i poden ser la paraula. Potser serà a través d’un germà o una germana amb qui compartim conjuntament la recerca de la llum interior, o també pot ser des de l’àmbit de la natura que sovint envolta els monestirs, o pot ser des del ressò d’aquella lectura des d’on desitgem retrobar-nos, llegint i reflexionant, o des de l’oració personal o litúrgica...
Total, el monestir és un lloc recollit, sí, però també un lloc de diàleg. I sobretot un espai on tothom pot sentir-s’hi com a casa seva perquè es troba també a la “casa de Déu”.

Griselda Cos és monja del monestir de
Santa Maria de Puiggraciós
Publicat en el número 52

En record de Cassià M. Just

La veritat és que el trobarem a faltar. No se m'acut altra cosa que posar aquesta cançó de Frederic Mompou i Josep Janès, cantada per la Victòria. I agrair i encoratjar la feina de la fundació que porta el seu nom. I, naturalment, la comunitat de Montserrat. Mercè Solé

Abbé Pierre: compromís social i humanitat

“La vida és un temps donat a la llibertat perquè, si volem, aprenguem a estimar”. Aquestes són paraules de l’Abbé Pierre, que va demostrar el seu compromís social i cristià compartint la vida amb els més desafavorits, donant-se plenament al treball per als marginats, i retornant-los la dignitat i l’esperança. L’Abbé Pierre va ser capaç de crear consciència crítica i alhora, com una llavor, escampar el seu projecte. Els Drapaires d’Emaús, comunitat que va fundar el 1949, tenen actualment 450 centres en una quarantena de països del món.
L’Abbé va morir el passat 22 de gener de 2007 als 94 anys. Quan en tenia 19 va entrar als caputxins i va renunciar a l’herència que li corresponia per repartir-la entre els més pobres. Ja capellà, va ser fet presoner pels alemanys. Es va escapar i va participar en la resistència durant l’ocupació nazi. Del 1945 al 1949 va ser diputat a l’Assemblea Francesa i el 1949 va fundar la primera comunitat d’Emaús, la llar dels sense llar. És famós el seu discurs a través de Ràdio Luxemburg, el cru hivern del 1954, fent una crida a la mobilització per ajudar als més pobres, que dormien al carrer.
Tan important és el que va aconseguir com el fet de saber comunicar-ho i contagiar-ho: a més de treballar de forma pràctica i efectiva, va ajudar a crear consciència social i a començar a canviar algunes polítiques. Val a dir que la seva mort ha suposat també un “homenatge nacional” a França, encapçalat pel president Jacques Chirac i la resta d’autoritats, un fet bastant lamentable si ens posem a analitzar a fons la qüestió, però això ens ocuparia un altre article... en tot cas, el veritable homenatge és al cor de moltes persones i en el missatge que ha deixat, de transcendència social.
No es pot obviar la seva part més controvertida i potser, de “titular fàcil”, que en diem (amb autocrítica) els periodistes. Per exemple, l’endemà de la mort de l’Abbé Pierre un diari feia, després de la necrològica, un resum en una sola frase del seu llibre Déu meu, per què? (Viena Edicions) i escrivien: “Un llibre en què confessa que havia tingut relacions sexuals mentre era capellà”. Parlant en llenguatge periodístic, tenint en compte les “regles del joc” a l’Església Catòlica i el fet que es tracta d’un personatge rellevant, no negaré que “sigui notícia”; però el llibre és moltíssim més que aquest detall íntim i personal del seu autor. Crec que amb aquest recull de pensaments breus i concrets, l’Abbé Pierre ens deixa un llegat de gran vàlua, escrit amb la senzillesa i proximitat que dóna la veritable saviesa i la perspectiva dels anys viscuts. Dient planerament, i no per això sense una meditada reflexió, que va tenir relacions sexuals, i tractant obertament molts altres aspectes que sovint es parlen però poc s’escriuen (sobre l’homosexualitat, el paper de les dones a l’Església, el fanatisme religiós...) afavoreix el debat, tan necessari, i alhora, ens convida a pensar i discernir el que és veritablement important en la fe i en l’acció positiva i de servei als altres. Cal dir també que hi ha capítols de temes no necessàriament controvertits i que són força remarcables, en la meva opinió, com quan parla de l’Eucaristia o del sentit de la vida i de l’amor.
Si l’Abbé Pierre ha impactat és perquè ha fet exemple d’Evangeli dedicant la seva vida plenament als més necessitats i rebutjats per la societat; i també perquè amb els seus escrits transmet una maduresa en la fe que ens pot acompanyar. No es tracta de lloar perquè sí; com tota persona humana devia tenir les seves mancances. Però crec que, pensem com pensem, visquem com visquem la nostra fe, o, fins i tot, ens considerem més o menys creients, val la pena conèixer i llegir l’Abbé Pierre. Jo em quedaria en la suma de compromís social i humanitat que veig en la seva persona, abraçada per una profunda fe que ens transmet en aquestes paraules: “Malgrat totes les atrocitats, malgrat el sofriment de tants homes i dones, sí, jo crec que l’Etern és amor; que nosaltres som, malgrat tot, estimats, i que també, malgrat tot, som lliures”.

Maria Josep Hernàndez és periodista Publicat el febrer de 2007

Apropem-nos: per la convivència

Apropem-nos és un projecte començat l’any 2001 per iniciativa de veïns i veïnes del barri i tècnics de Serveis Personals del Districte de Sant Martí per donar continuïtat a l’acció solidaria d’entitats i veïns del Poblenou portada a terme durant la tancada d’immigrants en vaga de fam a la parròquia del Sagrat Cor. Amb els anys ha anat sumant persones, entitats i col·lectius en un procés sempre obert a noves incorporacions i definint els seus objectius principals:
- Conèixer la realitat convivencial del Poblenou entre ciutadans i ciutadanes de diverses procedències geogràfiques i culturals.
- Acostar les diverses cultures que conflueixen al barri, creant canals de comunicació per fomentar el respecte, la solidaritat i les relacions mútues.
- Propiciar el diàleg i la participació, contribuint així a prevenir l’aparició de conflictes i dinàmiques d’exclusió social.
El projecte es realitza amb i per als veïns i veïnes del Poblenou, de tots els grups d’edat i de qualsevol procedència, implicant també els serveis que treballen en la zona.
Funciona com una xarxa flexible que relaciona entitats, equipaments, serveis, col·lectius i persones, fent circular la informació sobre recursos i activitats al barri, impulsant iniciatives i canalitzant accions que permetin avançar cap a l’assoliment dels objectius esmentats.
La nostra forma de treballar és en comissions, que porten a terme les activitats que es decideixen en un plenari en què hi participem tots i fa el seguiment del que fem, del que cal fer, de les incidències al barri en les quals cal que Apropem-nos pugui fer el seu paper de propiciar el diàleg i el respecte entre els veïns sigui quina sigui la seva procedència.
El valor afegit del nostre treball en xarxa és que estem en pla d’igualtat els tècnics dels serveis i les entitats del barri, els veïns i veïnes que participen a nivell personal i les persones responsables de serveis con la biblioteca, la ludoteca o les parròquies.
Aquestes són algunes de les activitats i àmbits d’actuació d’Apropem-nos:
- Espais de debat, reflexió i coneixement mutu, com els tallers de llengua (castellà, català, àrab, urdu...) i cultura (cuina, música...), el “Te i Cafè” (tertúlia al voltant d’un tema), festa anual d’Apropem-nos al maig, etc.
- Lleure infantil i juvenil associat a l’educació en valors.
- Contactes i intercanvis amb organitzacions, moviments socials, etc., d’altres llocs que es dediquen a temes afins.
- Estudi de la situació de la immigració al barri mitjançant entrevistes, grups d’opinió, etc.
- Difusió del projecte i d’activitats que hi tenen relació a través de cartells, fulls informatius, revistes, vídeos i altres mitjans.
A finals del 2006, el projecte Apropem-nos entra a formar part d’un Pla de Desenvolupament Comunitari, promogut per la Regidoria de Benestar Social de l’Ajuntament de Barcelona, amb la finalitat de dinamitzar el treball comunitari als barris, aportant recursos econòmics. Apropem-nos ja funcionava, però calia una ajuda econòmica per reforçar tot el que ja anem fent, sobretot les classes de castellà i català amb més de 200 persones aquest curs.
Una altra activitat que per fi hem pogut posar en marxa és el Punt d’Acollida i Assessorament que doni resposta a les primeres necessitats que anem detectant en el dia a dia amb els nous veïns i veïnes del Poblenou.

Ernestina Ródenas (publicat el febrer de 2007)

Més informació sobre Apropem-nos al Centre Cívic Can Felipa, c/Pallars 277, tel. 93 266 44 41 (Laura i Laia) Correu electrònic: apropemnos@mail.bcn.es

Consiliaris “d’estar per casa”

Ja fa uns quants anys, la veritat és que n’hem perdut el compte, que ens vam deixar “enredar” en això de ”fer de consiliaris”. En un principi teníem els nostres dubtes, nosaltres no érem “experts” en Sagrades Escriptures, com sabríem trobar el tros d’evangeli escaient a cada fet, com havíem vist fer als “consis” que ens havien acompanyat en els nostres grups? Com a laics ens sentíem poc “professionals”, pensàvem que ens mancava formació, nosaltres som gent a “peu pla” ens dèiem, serem uns consiliaris “d’estar per casa”...

I veureu, una mica de raó sí que teníem, això de fer de consiliari no és qualsevol cosa. No n’hi ha prou amb bona voluntat i “anar fent”. Per fer de consiliari o consiliària cal formar-se perquè és imprescindible conèixer a fons la Paraula de Déu, però amb això no n’hi ha prou perquè, a més a més, la Paraula s’ha d’encarnar en la pròpia vida.
Per fer de consiliari cal aprendre a “revelar” a Déu dins de la vida, cal saber parar l’orella a l’oreig suau de la seva paraula en cadascun dels fets que la vida ens aporta, cal descobrir el Crist ressuscitat i vivent enmig del grup reunit en el seu nom. El temps ens ha ensenyat que tot això només s’aprèn quan et deixes portar per l’acció de l’Esperit que ens va transformant en el sí d’una Església que és Poble de Déu.
Fer de consiliari o consiliària és fer de testimoni, és acompanyar i fer camí junts, és compartir la vida i la pregària, és esperonar però també saber esperar, és confiar i comprometre’s... i sobretot, sobretot, és estimar.
Sí, ens “vam deixar enredar” i hem fet de consiliaris:
• Hem acompanyat el grup, sentint-nos un més, ajudant a sostenir un clima de pregària per mantenir i viure la fe, impulsant l’acció per construir un món més just com una exigència de l’evangeli, teixint esperança en el Regne de Déu que s’apropa, cercant una manera de viure que porti la llum de l’evangeli a les accions de cada dia.
• Hem fet un acompanyament més personal, procurant estar atents a les inquietuds de les persones que formen part del grup, no per donar consells, sinó per caminar junts, per compartir allò que els motiva o que els fa patir.
• Hem participat del moviment. La JOBAC, la JOC i l’ACO, ens han aportat molt. El grup propi de revisió de vida, les reunions de consiliaris, les jornades de formació, les trobades, el treball de grups, l’estudi d’evangeli, el testimoni dels militants, els recessos, les celebracions, els exercicis espirituals... El moviment ha estat per nosaltres la millor escola per unir fe i vida, la millor escola per aprendre a fer de consiliaris.
• Ens hem sentit Església, poble de Déu en marxa format per tots els batejats. I amb l’Església ens hem sentit febles, pecadors i desvalguts però també acollits i immensament estimats per Déu. Com a membres d’aquesta Església ens hem sentit « portadors d’un tresor en vasos de terrissa » i membres del cos de Crist.
• Ens hem compromès a aportar el nostre granet de sorra per construir el Regne de Déu, lluitant colze a colze, amb tants d’altres, per la dignitat i els drets de totes les persones, per la pau que neix de la justícia, per la solidaritat que és fruit de saber-nos fills del mateix Pare…
I, tot fent de consiliaris, hem esdevingut consiliaris. Som consiliaris: enviats per Déu a predicar la Bona Nova, seguidors de Jesús i membres de la seva església, militants de la seva causa i treballadors del Regne junt amb tots els nostres germans.
Som consiliaris a “peu pla”, consiliaris “d’estar per casa”, compartim la vida dels nostres germans, compartim les febleses, les mandres, les pors, els egoismes… però ens sabem en mans de Déu, li fem confiança i calem la xarxa.

Maria Bargalló i Miquel Àngel Jiménez són consiliaris d’ACO
Publicat el febrer de 2007

Ens agradaria saber què dir...

... però no en sabem prou.

Calçots "abrigat"

Diuen que el “calçot” va ser descobert, a finals del segle XIX, per un solitari pagès de Valls que se li va acudir coure a les brases uns brots tendres d’una ceba vella i que va ser ell mateix l’inventor de la salsa que ha arribat a nosaltres amb algunes variants. Ja sabeu que la salsa dels calçots és “un petit secret” i que tothom pensa que la seva variant és l’autèntica. Poc es podia imaginar aquell pagès que la seva menja solitària esdevingués amb el temps un dels plats més populars i divertits per menjar en grans colles. Perquè el millor dels calçots no és el calçot en si mateix sinó allò que l’acompanya, la salsa i les ganes de riure i passar-ho bé. Com diu molt encertadament el Bigas Luna, “el calçot, el porró i els castellers: tres coses nostres que sempre m’han fascinat, surten de la terra i em fan mirar al cel”. Avui us proposo una recepta de calçots “urbanites”, és a dir per aquells que volen fruir dels calçots dins la ciutat.

Ingredients per a 4 persones: uns 10 calçots per persona (depenent de la capacitat “engolidora”); farina; ou batut; farina de galeta.
Per fer la salsa de calçots: una cabeça d’alls escalivats; 100 gr. d’ametlla torrada; 30 gr. d’avellana torrada; 4 o 5 tomàquets madurs escalivats; 80 cls. d’oli d’oliva; una llesca de pa sec torrat i sucat en vinagre; una nyora o dues cullerades de pebre vermell (pimentón).
Preparació: Netegem els calçots sota l’aixeta per tal de treure’ls la sorra i tallem la llargada de les fulles verdes. Un cop nets els bullim lleugerament (que quedin sencers i no es desfacin). Els posem a escórrer i els arrebossem, passant-los primer per farina, després per ou batut i finalment per farina de galeta. Els fregim en abundant oli calent.
Per a la salsa només cal que agafem tots els ingredients que hem relacionat i els passem per la batedora.
És una recepta molt senzilla i una manera diferent de menjar calçots. Si voleu podeu tallar els calçots per la meitat (al llarg) abans d’arrebossar-los (sobretot si són molt gruixuts).

Tere Jorge

Una mirada des de Burkina Faso

Des del primer viatge a Burkina Faso, a la ciutat de Ouagadougou, del qual vaig parlar en un anterior número de L’Agulla, ja hi he retornat dues vegades més. I he pensat escriure un altre article per continuar parlant d’aquest país que ens queda tant llunyà, però no ha estat fins a aquest tercer viatge que m’he animat a fer-ho. L’article està escrit en el mateix país, i per tant el mantindré així ja que són reflexions “in situ” del que penso quan estic allí.
Vaig en autocar camí d’una altra ciutat anomenada Banfora, s’hi casa una amiga catalana amb un noi d’allí (més tard us explicaré la boda), però abans hi ha unes quantes coses que vull ressenyar.
Reflexiono sobre per què les coses costen tant!!!! Veig un munt de nens i nenes que treballen ja de petits, ja que hi ha tantes coses bàsiques a fer per sobreviure... que com no s’hi posi tota la família, no hi ha manera de fer-ho: plantar, collir, triar, aixafar el gra, anar a buscar aigua... i amb tot això, algú pensa que queda algun temps per poder anar a l’escola? Això la majoria de vegades és impossible! Si no es posen més mitjans perquè evolucioni el país, les ciutats, els pobles...
Penso que una part de l’evolució de les societats (econòmica, material, científica, social, etc.) serveix per deixar de fer de manera “manual” les coses bàsiques per a la supervivència com les que he descrit a dalt i d’altres (cuinar a carbó, rentar la roba a mà, netejar, assecar i aixafar el gra...) ja que quan s’acaben de fer aquestes tasques ja no hi ha temps per a poder seure en una cadira, mirar un llibre i aprendre a sumar i restar.
Una altra cosa sobre la qual volia reflexionar és sobre l’associacionisme i el que crec que això significa aquí.
Al barri on he conegut en Dibango, he conegut diverses persones que estan al davant, o implicades molt directament en associacions. La veritat és que hom diria que hi ha associacions com a bolets: de promoció de l’esport entre els joves, de microcrèdits per a dones, formatives per a joves, preventives de malalties, per atendre els nens orfes, per a l’escolarització i protecció dels infants, per a la promoció dels esports entre la dona... Quasi és podria dir: ”Posi una associació a la seva vida”... i això el farà creure que podrà millorar la vida del seu país... posi a la seva vida una miqueta d’esperança...
A mi, veient això, em ve el cap una doble reflexió.
El fet que la gent s’associï tant, per què passa? on està el govern, l’estat? cobreix alguna cosa? o la gent se sent tan desvalguda que necessita aquesta estructura de supervivència? Crec que és allò de pensar: o ens fem nosaltres les coses aquí, o no ens ho fa ningú. Penso que això ha passat històricament en totes les societats en què no sentien que el seu govern pogués cobrir unes necessitats bàsiques de protecció social. És d’aquí que han nascut moltes entitats socials i culturals que existeixen avui en dia en totes les societats.
I també em fa reflexionar sobre la gran capacitat que té la gent per fer les coses, per sentir-se un ésser social, que no està sol, que amb més gent podrà fer més coses, que ens necessitem els uns els altres...
Un altre tema que vull ressenyar, és com parlen de la col·laboració amb nosaltres i com volen que tu els coneguis o treballis amb ells: és el que anomenen i coneixen com agermanament. Una formula exportada pels francesos i basada en la relació entre germans.
El que jo he entès que volen dir amb això és que cadascú té coses a ensenyar a l’altre, el que un fa, i l’altre fa: això serveix per aprendre, per millorar, per intercanviar i per crear llaços d’ajuda des del nord al sud. Perquè, siguem realistes i deixeu-m’ho dir, nosaltres som uns privilegiats, i allí la lluita per sobreviure és molt dura!
Hi ha associacions, com he dit, de tot tipus. Si algú vol proposar un agermanament amb alguna associació d’allí, del barri de Larlé a Ouagadougou, en podem parlar. L’experiència segur que serà molt i molt enriquidora, els acostarà, i hi haurà un aprenentatge i un compartir mutu de moltes coses. Crec finalment que no es podran oblidar mai i mai més.
Ah! Perdoneu, m’oblidava de la boda. Com us podeu imaginar, va ser una gran festa, i vaig treure una conclusió: tant allí com aquí, malgrat que ens separen milers de quilometres i milers de diferències, tots fem igual: estan contents, mengen alguna cosa especial per celebrar-ho, comparteixen amb la família i amics, ballen i tot el que veig em torna a fer fa pensar: Així doncs... quina és la diferència entre tots???

Esperança Borrull (esperanzaborrull@yahoo.es) és treballadora social
Publicat el desembre de 2006

Parlar per conviure

“Parlar per conviure” és el nom d’una experiència que s’ha fet a Viladecans des del Consell Municipal per a la Convivència i la Ciutadania, que ha decidit potenciar totes les activitats que utilitzen l’aprenentatge informal del català o del castellà com a fil conductor d’una convivència basada en el respecte i el coneixement mutus. I aquesta potenciació és tan senzilla com posar en contacte totes aquestes entitats, dotar-les d’espais on compartir recursos, pedagogies i experiències; coordinar campanyes de recerca de voluntariat, formar aquest voluntariat, etc. O sigui, poc pressupost, moltes ganes i força creativitat per part no només dels tècnics municipals, sinó sobretot de les persones que des d’associacions de veïns, clubs de jubilats, Càritas, Creu Roja... hi posen el coll.
He tingut la sort de prendre-hi part i puc dir que tots plegats ens ho hem passat d’allò més bé. El curs passat vam publicar un llibre de receptes de cuina fet entre tots, i ara continuem tenint entre mans projectes que ens il·lusionen. He de dir que el “Parlar per conviure” no reuneix cap de les condicions que avui enlluernen els grans tècnics, polítics i pensadors: no és gens innovador, ningú no se’n pot atribuir la paternitat (o maternitat), no demostra cap teoria sociològica, antropològica, política d’especial relleu o de moda. O sigui, difícilment guanyarà mai cap premi!
Però té altres qualitats: ja està “testat”, és a dir, fa anys que funciona, la gent que hi participa hi està il.lusionada. La seva modèstia no el fa objecte de grans ambicions polítiques, o sigui que s’hi pot treballar amb tranquil·litat perquè ningú no s’obssessiona per sortir a la foto. No requereix grans pressupostos i els tècnics en fan l’acompanyament, no el dirigeixen. De fet, és un exemple de participació a partir d’escoltar la gent, de valorar què està fent i de facilitar-los la feina. L’única novetat que hi ha aportat l’Ajuntament és el treball en xarxa. D’aquesta manera les entitats s’han potenciat mútuament. No sempre es pot fer això, però quan aquesta situació es dóna les conseqüències són sorprenents: entitats reforçades, més persones d’origen divers disposades a “parlar per conviure”, tècnics de diverses àrees municipals treballant plegats i amb ganes (i sense torturar-se amb les famoses “transversalitat”, “interdisciplinarietat” i “multiculturalitat”, posem per cas), i una bona predisposició general a la formació.
Quan s’aprofiten l’empenta, l’experiència i la qualitat d’entitats i persones que porten molts anys treballant, els resultats són bons, sempre i quan es vagi al ritme de la gent i no es vulguin resultats espectaculars d’un dia per un altre. És justament la feina lenta que permet trencar tòpics, crear cohesió social, practicar l’acollida mútua entre les persones. En fi, un plaer.

Mercè Solé és treballadora social
(Publicat el febrer de 2007)

Un moble en vies d'extinció

Un conferenciant que venia de passar una temporada llarga al Regne Unit comentava que allà cada vegada hi ha més cases sense taula de menjador. La cosa sembla indicar que no només els hàbits alimentaris estan canviant sinó que de retruc també els espais de relació familiar. No és res de nou. Receptors de TV i terminals multimèdia estan al centre de la llar acaparant l’espai i el temps de la família, els membres de la qual acaben menjant a la cuina o bé al sofà. Si les condicions del dia a dia ho permeten, l’espai de trobada familiar entorn d’un àpat es refunda, des del sofà estant, davant l’eventualitat d’un partit de futbol, d’una pel·lícula o d’un programa de moda. La família riu, comenta i s’emociona però es comunica menys perquè l’objectiu no és ella mateixa sinó la satisfacció individualista.

L’aplec familiar entorn d’un àpat ve de lluny. Del neolític, probablement al voltant del foc. Fou de gran transcendència per a la comunicació familiar i l’organització econòmica i social. I així es perpetuà al llarg del temps arribant a instituir una pauta de caràcter tradicional, esdevenint un dels pilars per la transmissió de valors i hàbits. Algunes cultures europees n’arribaren a fer un símbol de refinament. Ho testimonien alguns mobles d’estil afrancesat o isabelí que ara trobem a cal brocanter.
Igual com en la qüestió climàtica, sembla que en l’esfera familiar ocorren canvis també d’escala arqueològica, amb impactes ara ja evidents encara que d’efectes futurs desconeguts. És la hipermodernitat, diria Lypovetski. Com a conseqüència de l’aritmètica exponencial aplicada al que és modern s’aguditzen els signes dels temps: l’emancipació individualista, la fruïció impacient, l’alliberament de l’individu del factor ideològic, la fugida des d’un passat tediós cap a un futur incert... L’extinció del quatripode té a veure amb la hipermodernitat que irromp amb dispersió d’activitats i horaris en el si de la família, i amb l’aparició de nous canals de relació mass media que desplacen una pràctica que per alguns només és ara un ritus de nostàlgica tradició. Hi ha qui només para taula el dia de Nadal! La gravetat no radica en l’extinció del moble sinó en la desaparició del mecanisme de relació i de cohesió en el sí de les famílies.

Jesús, els cristians i la política (III)

Dèiem en el número passat que nosaltres, a diferència de Jesús, sabem que és possible actuar perquè la gestió de la cosa pública es faci de manera que afavoreixi el conjunt dels ciutadans, i no només els interessos d’uns pocs. I dèiem també que les formes d’aquesta actuació (tant en els que hi intervenen de manera més activa, com en els que es limiten a tenir opinió, o a actuar en determinades ocasions, o a votar) poden ser molt diverses, en funció de la percepció i l’anàlisi que cadascú en tingui. Però ara cal fer un pas més. I és el de veure quins són els criteris que han de guiar les diverses opcions. Perquè les opcions poden ser diverses, però els criteris de fons es troben en un lloc únic: l’evangeli de Jesús. I això molt sovint sembla que s’oblidi.Al llarg dels dos mil anys d’història de l’Església, un dels drames que ens han passat ha estat l’oblit de quin era el punt de referència de l’actuació cristiana, quins eren els referents morals i ètics per a un cristià. I això ha passat perquè, de fet, s’ha desvinculat la mort de Jesús de les seves causes. S’ha vist la mort de Jesús com la realització del designi redemptor de Déu, i s’ha deixat de banda que, si Jesús va morir, va ser perquè havia parlat i actuat d’una determinada manera que feia nosa als poderosos del seu temps. I per tant, si amb la seva mort ens va obrir el camí de la vida, això vol dir que la manera de caminar cap a aquesta vida és seguint els seus criteris d’actuació en aquest món. Desvinculant la mort de Jesús de les seves causes, es va afavorir la creació d’una moral basada en temes de sexe o de poder eclesial, que són uns temes que poc tenen a veure amb els que preocupaven a Jesús. De manera que cal, amb urgència, fer allò que va dir el Concili Vaticà II: anar a les fonts. És a dir, tornar a llegir l’evangeli, i veure quins eren els objectius i les prioritats de Jesús. I convertir-los realment en criteris d’actuació per al cristià: a la vida quotidiana, familiar, social, eclesial, política. Res no en pot quedar fora. I llavors, en cada cas, veure, tenint en compte tots els elements en joc, com es pot fer més realitat això que Jesús pretenia.I no cal esforçar-se gaire, per veure quines eren les prioritats de Jesús: el bé dels pobres i dels febles, el rebuig de la tirania del diner, la fraternitat, la proximitat a tothom, la no exclusió ni marginació de ningú, la capacitat de renúncia pel bé dels altres, la desobediència a les lleis que fan mal a les persones, la prevenció davant tot tipus de poder... Quan, arran de la guerra de l’Iraq, el ministre Trillo va dir que no se sentia afectat per les crides del papa contra la guerra perquè allò eren temes polítics i no de fe, estava dient, simplement una bestiesa. Perquè per a un cristià, res no queda fora de la guia de l’Evangeli. Cadascú podrà aplicar-ho de la manera que cregui més adequada. Però els criteris i objectius han de ser els de Jesús.

Josep LLigadas

Frederic Ozanam

Frederic Ozanam, per la fe i per la justícia. Josep Lligadas. Centre de Pastoral Litúrgica, col·lecció “Sants i Santes”. 1,96 €

Queda una mica estrany recomanar un llibre de sants en aquesta revista, però em sembla que el personatge s’ho val. La veritat és que jo només coneixia Ozanam com a fundador de les Conferències de Sant Vicenç de Paúl, institució que jo associava a la beneficència, cosa que, d’altra banda, no deixa de ser un prejudici. El cert és que Ozanam era un laïc del segle XIX, advocat i professor universitari, que va viure en una França sacsejada pels moviments socials, i on, com avui entre nosaltres, la institució eclesiàstica pugnava per matenir-se al poder donant en aquell cas suport a la monarquia. Ozanam té la gràcia d’anar al fons de les coses, d’intentar ser catòlic entre els republicans i republicà entre els catòlics, de prioritzar l’atenció als pobres i, amb la seva famosa expressió “Passem als bàrbars”, de qüestionar les pors institucionals, de valorar els nous moviments socials i, en definitiva, d’apropar l’Evangeli a la gent que patia els costos socials de la revolució industrial. Va ser beatificat a l’agost de 1997. És, de debò, una descoberta estimulant.