Hem tornat de la Serra Andina

Hi hem anat aquest estiu, durant dos mesos, a fer una experiència de servei i de família però el que no teníem previst era tornar a casa amb un tresor. Som un matrimoni amb tres fills, dos bessons de 15 i una de 9 anys. Treballem de mestres. Ens havíem preparat, tal com vam explicar ja a L’Agulla, per enfrontar-nos amb la duresa de la pobresa, però hem descobert persones riques d’humanitat i de generositat. L’austeritat, la simplicitat material, la duresa del dia a dia, permeten aflorar la dimensió humana de la persona, que el nostre món acomodat, ostentós i ambiciós ofega.Hem col·laborat en un Institut Superior Pedagògic (ISPP) en la formació de mestres a la Cordillera del Perú. L’Operazione Matto Grosso (OMG), l’ONG que ens ha acollit, està inspirada en el model educatiu de sant Joan Bosco i pretén potenciar les capacitats dels nois i noies i donar-los una formació que els permeti viure dignament en el seu món. S’intenta desmitificar la idea de que per tenir una vida millor cal emigrar a la ciutat o a Europa.El treball educatiu s’inicia amb l’”Oratorio”. Els dissabtes i diumenges es reuneixen els nens i les nenes per cantar, jugar, fer catequesi i menjar plegats. Són grups força nombrosos, alegres, generosos i molt participatius. Ens ha cridat fortament l’atenció l’ordre, la disciplina i el respecte amb què actuen. Dins d’aquestes trobades es dedica tot un matí a ajudar als pobres. La mateixa comunitat ha decidit quina és la persona o família que té més necessitats del poble, i en grups de tres o quatre van a ajudar. Per anar a l’Oratorio els nois, els catequistes i els voluntaris han de caminar grans distàncies.Els nois i les noies després d’haver cursat la primària poden entrar a estudiar en els Tallers. Viuen en règim d’internat, al matí reben les classes de Secundària i a les tardes aprenen un ofici. S’insisteix especialment en educar els hàbits de responsabilitat, d’organització, d’higiene, de treball ben fet i altres valors que no es troben en la vida de la Sierra. Les famílies necessiten molta mà d’obra per treballar la “chacra”: els camps i per cuidar els animals. És l’única activitat de la gran majoria de la població. Els nois i les noies gairebé se senten en culpa si no es queden a treballar a casa i van a l’escola. Per això totes les activitats que promou l’OMG són totalment gratuïtes. Els nois i noies dels tallers un cop han acabat la seva formació poden treballar en les Cooperatives creades per la mateixa OMG amb els fons recollits en els camps de treball a Itàlia. Vendre el fruit del seu treball fa possible que tinguin un salari just. Cobren una part en diners i una part en aliments per obra feta.Nosaltres hem estat en l’ISPP d’Aczo, un petit poble a 2.800 metres a la Sierra Andina en el Departament d’Ancash. S’hi arriba després de tres dies de viatge des de Lima per pistes de terra i pols. En aquesta casa hi conviuen 18 noies d’uns 20 anys, 3 assistentes i la Beatrice que és la voluntària italiana que fa de directora. Actualment estan fent el tercer curs dels cinc de la seva formació de mestres. Durant la nostra estada els hem fet classes de didàctica. El seu sistema educatiu és molt precari en tots sentits. No es treballa la manipulació, l’experimentació ni el raonament. No hi ha recursos i els pocs llibres que l’Estat dóna no responen a la realitat ni als interessos dels nens de la Cordillera. Els professors dicten definicions i normes i els nens les aprenen de memòria. L’absentisme dels alumnes i també dels mestres és molt freqüent. També hem acompanyat en la programació, la realització i l’avaluació de les pràctiques en les escoles rurals dels pobles i caserius de la zona. Per arribar a una de les escoles, la de Miopampa, un grup de cases disperses en una gran vall a 3.800 metres calia pujar caminant una hora i mitja cada dia. Només s’hi arriba per una estret corriol, no hi ha llum elèctrica i a l’arribar-hi tocàvem el xiulet per convocar els nens per tal que sabessin que aquell dia hi havia professors. Durant el matí fèiem classe i preparàvem el menjar. Donàvem als nens un plat calent de sopa de verdures, patates bullides i arròs. Per a la majoria era l’únic àpat del dia.Els nostres fills han conviscut i han treballat en tota mena de feines que mai havien fet: rentar roba al riu, segar amb la falç, separar el gra de la palla tirant-la enlaire, vacunar cuis (conillets d’índies), transportar llenya o pedres per construir murs, rentar els nens, etc. Són feines manuals que ocupen molt de temps i es realitzen a l’aire lliure. Esperem que els hagi ajudat a valorar el sentit de la vida i a saber què és el més important.Hem tingut la sensació que hem pogut col·laborar en algunes coses molt concretes, però també hi hem descobert un tresor:- Ens hem sentit acollits per les diferents persones que hem trobat; aquesta actitud no està relacionada amb la quantitat de coses que tenim sinó amb el que som.- Hem tingut la possibilitat de viure una vida provisional, sense gaires seguretats i això ens ha permès començar a entendre què és la providència.- La vida senzilla i amb una certa austeritat et fa ser més obert als altres, més disponible, et fa sentir més lliure.- El valor del treball ben fet, de l’esforç, de l’autosuperació i de que l’art no és només cosa de rics.- Nosaltres que pensem tenir-ho tot i saber-ho tot, ens hem descobert fràgils, vulnerables. Aquells que consideràvem “pobres” són els que ens han donat la mà, o ens han parlat quan no teníem paraules o alè...- El silenci, la tranquil·litat, per descobrir la presència d’un Déu bondadós, que té compassió.- La gratuïtat. Hem conviscut amb moltes persones que donen el seu temps, la seva vida pels pobres.En la pregària de les 6 del matí, del darrer dia que estàvem a Aczo, es llegeix l’evangeli que toca, Mt 19,16. Un home ric pregunta què ha de fer per guanyar la vida eterna. Jesús li respon que cal complir els manaments. Això ell ja ho compleix. Però Jesús li contesta: “Si vols ser perfecte, vés, ven el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel”.Un cop hem tornat a casa volem i podem seguir col·laborant amb les necessitats que allà hem descobert. Sabem que la nostra aportació no resoldrà les mancances i carències del tercer món, però de ben segur que algunes persones concretes es beneficiaran de la nostra acció. D’altra banda també volem, com a família, conservar i fer créixer el tresor que hem descobert: la felicitat d’ajudar als que ho necessiten.

Josep Bou i Grazia De Pieri són mestres. Els seus fills David, Francesc i Marta, encara estudiants.