Perdó (I)

Sempre que penso en aquesta paraula em ve a la memòria un fragment de l’obra teatral de Salvador Espriu Primera història d’Esther. Al final d’aquesta breu «improvisació per a titelles» basada en el relat bíblic hi ha un monòleg adreçat als «patricis i vilatans de Sinera» que de fet és una admonició al públic present, als lectors, i als habitants de la petita pàtria del poeta, i en aquest monòleg hi trobem aquestes paraules: «Atorgueu-vos sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum».

Coneixem les circumstàncies de composició d’aquesta obra. Tot just acabada la guerra civil del 1936-39, amb el reguitzell de morts i venjances comeses, amb l’esfondrament del món civil i cultural del poeta, en els moments més desesperats per a la nostra llengua, es proposa d’escriure una mena de testament moral i literari. I li surten aquestes paraules d’una gran noblesa: «Atorgueu-vos sense defallences una almoina recíproca de perdó i tolerància». Hi ha aquí uns elements molt definitoris del perdó: una almoina, un do, una caritat recíproca, que es rep i es dóna, sempre, sense defallences, basant-se en l’engruna de veritat i de raó que l’altre sempre té, fins i tot quan m’ofèn. En el pla d’una ètica civil em sembla un text molt suggeridor.
En el pla d’una moral cristiana la frase més lapidària que recordo, perquè evoca tota una història de perdó i reconciliació, és la de Pau a la carta als colossencs (3,12-14): «Suporteu-vos els uns als altres i, si algú tingués res contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat: perdoneu també vosaltres».

Josep M. Domingo
(publicat en el número 28, febrer de 2002)