3 d’oct. 2007

Monja

Buscant al diccionari la paraula monja, veiem que ve del llatí monaca, i la trobem definida com a religiosa de qualsevol dels ordes aprovats per l’església que es lliga per vots solemnes. En els seus orígens, una monja era una persona que vivia sola. Però una soledat, i un silenci que obre a tot el món, que porta, no a estar fora del món aïllada, sinó en comunió profunda amb tot el creat i amb el Creador. Encara que no tingui les dedicacions específiques d’altres religioses, com ara l’ensenyament, la sanitat o la tasca directament pastoral.
Aquesta soledat es viu en comunitat. La dimensió comunitària, de vida fraterna i de comunió que és tan important com la soledat.
Però la primera cosa que m’ha vingut al cap en pensar què és una monja, és que una monja és una dona. Cal destacar aquest “ser dona”, amb totes les possibilitats (immenses) i limitacions que això comporta. A aquesta condició de dona cal afegir-hi l’acció de Déu, haver estat tocada per Déu; estar totalment enamorada de Déu, del Déu de Jesucrist, que et porta a viure de cara a Déu, i que això et fa descobrir el rostre del món, de tota la humanitat. Una monja és una dona feliç, i que vol que aquesta felicitat arribi a tothom. Compromesa a viure al costat dels petits d’aquest món com Jesús va fer-ho.
Segur que algunes d’aquestes coses que dic del que és ser monja, podríem dir que també són característiques de qualsevol cristià. Hi estic d’acord, perquè crec que una monja és una dona, cristiana, com qualsevol altra; o ho hauria de ser. El que passa és que una monja ho deixa tot per buscar de manera palpable i radical Déu, és a dir, Déu és l’Absolut de la nostra vida. I és un viure gens espectacular, petit, amagat i allunyat de tots els paràmetres que la societat en què vivim considera útils i efectius, que omplen la vida d’una persona, perquè l’Amor de Déu sigui l’únic realment visible. No fem, no tenim, només Som. Som signe de Déu, de la presència de Jesús Ressuscitat en aquest món, entre les dones i homes d’aquest món.
I les estructures? Aquestes han d’ajudar la vida; si deixen d’ajudar a fer possible aquesta vida, aleshores se’n busquen de noves que siguin vàlides. Al llarg de la història ja han anat canviant, i hauran de continuar canviant si volem que siguin vives.
Àngels Dresaire
(Publicat en el número 43, febrer de 2005)

2 comentaris:

Zoileta ha dit...

què bonic!!!

Redacció ha dit...

Doncs, sí. A mi també em sembla un plantejament ben engrescador. L'Àngels Dresaire forma part del monestir de les carmelites de Mataró, el mateix de la Cristina Kauffmann (l a monja de la foto). I quan les sents a elles penses que realment viuen allò que diuen. I que això de la mística ve de lluny i encara va molt més enllà...